És molt tard i no sé si sabré escriure el que tinc al cap, però ho intentaré.
Aquest matí, després de desembarcar la resta de la família als punts habituals, anava en cotxe cap a la feina escoltant Ràdio 4. En un moment determinat, en aquella mena de tertúlia es comentava la declaració dels Drets Humans, el paper que hi van jugar els Roosevelt, el que tenien d'ideal en aquell moment i, comentava Mayor Zaragoza, l'oportunitat que entén ell que represnta el moment actual del món (diguem-ne crisi) per continuar-hi avançant.
Lluny de reflexionar sobre les dimensions planetaries (de família humana, em sembla que es parla al pròleg de la Declaració dels Drets Humans) de la qüestió, de l'antrocentrisme occidental radical, etc., el cap se me n'ha anat cap a allò d'aprofitar els moments de crisi per avançar.
I no, evidentment, sobre els qui utilitzen la crisis com a excusa per fer-se els simpàtics, rebaixar expectatives, etc. No. Reflexionava si, en el meu cas personalíssim i en el món immediat que m'envolta, les crisis són una oportunitat o no per prendre decissions, avançar en alguna direcció, canviar de rumb,...
I, també evidentment, el trajecte en cotxe és massa curt per arribar cap conclusió i un servidor prou feina té per superar el dia a dia com per fer-se grans plantejaments ara, però així d'entrada, la meva primera valoració no ha estat gaire optimista.
Declaro que tinc la sensació que les crisis més o menys profundes que he viscut (tot és relatiu deia el meu pare) no m'han ajudat a prendre grans decissions, a canviar, a ser proactiu.
Em sembla que sóc bàsicament reactiu, jo.
Tenia coses més entretingudes per comentar, però ja ho faré un altre dia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Coses més entretingudes a comentar? a mi em sembla que el plantejament que has fet és molt entretingut!!!
No vull donar una opinió ara mateix. Deixa'm donar alguna volta a l'assumpte i després en parlem..
Jo recordo unes quantes crisis a la meva vida - algunes molt fortes, d'altres més lleus, vistes des d'ara - i crec que de totes elles he après alguna cosa i en totes elles he fet alvun canvi - més o menys radical- a la meva vida.
Jo recomano vivament la introspecció - amb o sense terapeuta, de vegades el terapeuta pot ser simplement anar a caminar, no sé si m'explico -
Si vols en parlem... has llegit alguna vegada el meu camí de Santiago? (és llarg, ja t'ho adverteixo) però allà m'explico molt millor...
Petonet existencial.
p.d. om està en B?
buf! a mi les crisis em fan canviar-ho tot de socarel! li bote foc a tot i torne a començar en un altre lloc. Sense remordiments. Reset complet. Ara ja fa temps que no passa. Però mai descarte res del tot...
A mi em passa igual que la Nimue... Cada vegada engego una cosa diferent a dida! Però l'engego ben lluny!! I ja n'he tingut unes quantes...
;)
D'una banda, envejo parcialment a aquelles de vosatres (nimue i violette) que, davant una crisi contundet feu un reset (m'ha fet gràcia l'expressió, nimue). Suposo que us envejo per allò que jo mai tindré. Sóc més aviat "conservador" jo i no tinc gens de tendència natural als resets.
Potser sí que n'haurem de parlar, Montse. La setmana passada vaig passar un dia a la platja, pensant, però em vaig quedar a mig camí (de casa teva i del pensament).
I el mateix et dic a tu grigri, n'haurem de parlar quan hi hagis pensat (i no em diguis que sóc tan difícil de trobar, que no és veritat, quin dia proposes?).
Publica un comentari a l'entrada