Jardí d'hivern

Ara fa un parell de nits vaig pensar aquest post estiradet al llit i em va quedar rodó (disgressions diverses incloses). Llàstima no haver-lo escrit aleshores perquè ara mateix no em trobo en vena creativa, però sí amb un petit forat de temps per dedicar al blog.

He decidit dedicar un post al darrer llibre de Monika Zgustova per diverses raons. La principal, perquè és la lectura que he fet durant aquesta Setmana Santa (parèntesi en el meu viatge a través del Quadern Gris que ara resulta, per culpa de pere, que no és tan Pla com em pensava...).

Em passa una cosa una mica especial amb la Zgustova (per cert, als primers llibres, Zgustová s'accentuava). Jo no puc dir que hagi llegit un número important de textos de gaires autors (ni autores) de les nostres literatures (això és una mica una provocació, algú hi pica?). Monika Zgustova és una de les poques excepcions. No he llegit tot el que ha publicat, però crec que tinc en el meu "haver" (pòsit?) un bon número de les seves obres.

Crec que la vaig llegir per primer cop traduint Hrabal (Una solitud massa sorollosa) i suposo que després en altres textos del mateix autor i algun Kundera. Però va ser en la seva biografia especial de Bohumil Hrabal on me'n vaig enamorar (ara potser m'he passat). Vaig llegir el llibre, llapis en mà, en dues sessions (viatge fins a Bolònia en autobús i tornada de Bolònia). Crec que era l'any 96. El vaig deixar ben guixat i encara avui, de tant en tant, torno a les seves pàgines.

A partir d'aquí, vaig anar seguint els textos que publicava (bé, uns quants, no sóc especialment exhaustiu jo) . Tinc i he llegit la traducció de "Les aventures del bon soldat Svej" (i em vaig fer un bon tip de riure), "La dona dels cent somriures", "Menta fresca amb llimona" i, sobretot, "La dona silenciosa".

No sóc crític literari jo, però quan acabava els seus textos sempre pensava: "bo, millor que l'anterior; però el proper encara serà millor. Que publiqui ja!". Això ja no em va passar amb "La dona silenciosa" que em va semblar una novel·la d'un altíssim nivell; el que en diuen el zènit de l'obra d'un/a autor/a.

No sé mai si heu tingut aquesta sensació de crescendo amb d'altres autors. A mi és el primer i únic cop que m'ha passat, com a mínim, amb tanta claredat. Però aquí s'esdevé el problema. Com es continua publicant a partir de l'obra "definitiva"?

No us diré que "Jardí d'hivern" no sigui un bon llibre. A mi, m'ha agradat i el recomano sense complexos, però també he de dir que no em sembla al mateix nivell que l'anterior. D'entrada la trama tampoc m'ha interessat gaire. Si hem de parlar d'interiors, parlem-ne. Si hem de parlar de crònica política i social, fem-ho; però no des d'aquest angle. També hi he trobat algunes picadetes d'ull, crec que excessivament fàcils, a la figura de Hrabal. Des del títol del llibre, fins a un personatge puntual que apareix per endur-se llibres de vell a destruir. I d'altres que potser hi ha i que jo no he trobat. La prosa en aquest cas no m'ha resultat tan nítida com d'altres vegades. No diré que sigui un text barroc, però alguns recargolaments estilístics sobre paisatges o olors, no em calien. La història sòlida, però el final massa fàcil.

En fi, si heu arribat fins aquí, ara no us quedeu amb una idea especialment negativa del text. "Jardí d'hivern" m'ha agradat i crec que és un bon llibre, però si no heu llegit res de Zgustova, la meva recomanació, el meu text preferit, de moment, és "La dona silenciosa".

A risc de la multa corresponent us en deixo, aquest cop, dos fragments.

"El més savi a la vida és tancar les finestresi les portes de casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrumnet musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum."

"... i és que tots els llibres, tots sense excepció, contenen una idea íntima, encara que sigui minúscula, microscòpica, però sempre bella i intel·ligent, elegant i deliciosa, una idea, un gir, una frase, una paraula per la qual val la pena submergir-s'hi i acostar-se a poc a poc al paràgraf màgic o a la imatge sorprenent o a la reflexió que de sobte il·lumina la nostra existènciaamb la seva aurèola única i prodigiosa, en la llum de la qual entenem alguna cosa nova sobre la vida i el món i sobre nosaltresmateixos, per aleshores entendre més bé els que ens envolten."