Tres lectures

Ara fa deu dies, més o menys, vaig assistir a la presentació a la llibreria Laie de Barcelona del darer poemari d'Anna Aguilar-Amat, "Càrrega de color".

Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.

Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.

El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.

I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.

Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.

Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.

El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.

Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.

Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.

De "Covava l'ou de la mort blanca".

"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."

L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.

Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.

El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".

Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.

El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.

Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.