Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".
La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.
Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.
Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.
Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.
Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.
Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.
A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.
Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Ai, Albert, alguns -molts?- som filantròpics i misantròpics a la vegada. De lluny, és fàcil la filantropia; de prop, costa una mica més. Això és el que em semla a mi.
I em sembla que et sembla molt encertadament.
a mi em costa molt més apropar-me als que tinc a prop. Paradoxal, no?
no, veig que no sóc l'única.
Montse o arare, des de la seva bombolleta marítima (de vegades em sembla que estic ficada en aquesta bombolleta, però el més difícil de pair és que no en vull sortir)...
petonets solitaris
Vinga, Arare, animets, que es veu que, al final, tampoc som tan especials! :) Petó.
els japonesos tenen un concepte que defineix la recerca de la bellesa en les petites imperfeccions (simplificant molt, eh!), li diuen wabi-sabi. Potser vas buscant aspectes wabi-sabi en la gent que et vas trobant... :)
Publica un comentari a l'entrada