18.3.06

La dona silenciosa

Seguint les recomanacions de pere, i per no fer-me tan pesat, penjo aquest post abans que passin gaire dies de l'anterior.

Començaré fer un breu comentari, que no crítica, sobre el darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", com ja havia anunciat fa uns dies que faria. Zgustova es va donar a conèixer per aquestes contrades a partir de les seves traduccions d'autors, crec que bàsicament txecs, potser algun de rus també. Especialment celebrada va ser la seva biografia de Bohumil Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies", que a mi em va agradar moltíssim i, per tant, recomano molt, tot i que sé que no agrada/interessa tothom. Ja fa uns anys que Zgustova ha editat un parell de novel·les que, en el seu moment, vaig comprar i llegir, sota l'impacte encara de la biografia ja apuntada. Diguem que les llibres em van agradar, però em semblava clar que podien haver estat "millors", més fins, més acabats, més rodons. Això ja no em passa amb el darrer. "La dona silenciosa" és i serà, segurament, la seva novel·la clau. Per dir-ho en poques paraules, la novel·la ressegueix la vida de Sylva i d'algunes persones amb ella relacionades al llarg del segle XX. Sylva és (de) Praga, i una bona part de la novel·la es pot llegir en tó històric. La Praga aristocràtica de començaments de segle, la invasió nazi, els comunistes i l'ocupació soviètica, etc. A mi, les novel·les que em fan llum sobre algun passatge històric que desconec, sempre m'han agradat ("L'edat de ferro" de JM Coetzee, per exemple, sobre l'appartheid). Sempre que la novel·la no sigui estrictament històrica i m'estigui explicant alguna altra cosa. I aquí és on topem amb (ara no em surt la paraula) aquells elements que són atemporals i asituacionals de les bones novel·les. La idea és que les bones novel·les ens transmeten reflexions, idees, sentiments que no depenen només d'aquells personatges, d'aquella situació concreta i, per això, es consideren universals. No m'acabo d'explicar prou bé, 1) perquè no recordo la paraula adequada, i 2) perquè la idea no és meva, evidentment. Fins i tot em penso que és bastant un clàssic i un clàssic que es podria discutir. De qualsevol manera, Zgustova ha fet una molt bona novel·la, en la meva modesta opinió. La novel·la que ella mateixa diu que ha volgut escriure durant tota la seva vida. A mi m'ha semblat una novel·la simfònica, no només perquè el tema musical també hi és present, sinò per la diversitat de "temes" i pesonatges que hi surten. Personalment, també hi ha lloc per a tractar "la solitud", que és un dels meus "temes" preferits. Diria que ja he penjat alguns retalls de la novel·la (títol del darrer post, per exemple). Ara n'oferiré algun altre. Una de metaliterària: "És una novel·la. ¿No et deixaràs influir per una bestiesa semblant, oi?". I continua: "La llibertat és el sinònim de la felicitat, si més no per als grans esperits". La frase del mes al meu ordinador: "M'he atrinxerat en la meva solitud...". Altres "temes" que hi trobarà qui s'hi aventuri: l'exili, la pèrdua d'un ésser estimat, la por, la llibertat, l'amor és clar, etc. Resumint del tot: llegiu-la.

Un apunt sobre el curs de gestió de projectes que estic fent. La profe en qüestió ha perdut punts aquesta setmana. Continuo trobant-la guapíssima, pero amb la cua dela setmana passada estava molt millor. Un altre punt negatiu són les sabates. Una setmana, passi. Dues, no. Baixetes, molt obertes, amb talonet prim dels que fan soroll i algun adornet atigrat... A part d'això, es va presentar mitja hora tard al curs (l'autopista estava col·lapsada), vam continuar invertint el temps en unes presentacions personals que no sabem massa el què, vam estar tres quarts d'hora, o més, per anar a esmorzar i vam acabar fent un exercici d'una horeta. No és massa. Aquesta propera setmana es veu que parlaran de com comunicar-se, la qual cosa m'interessa força, però no hi podré anar perquè he d'anar de visita a l'hospital amb la meva compi. Ja ho explicaré.

D'altra banda, aviso que ja he représ els meus estudis. Ho dic perquè m'estan fent llegir Freud i sobre Freud i em pot sortir el venasso en qualsevol moment. Consti que ho entenc justet. Així d'entrada em sembla que estic força lluny del seu pensament. De totes maneres, sempre hi ha coses que es poden aprofitar. Potser el que més em molesta són aquests universals. Que tothom funciona igual, que els passos són els mateixos, que.... L'altra assignatura que he començat va precisament en el sentit contrari. Tot i que busca tendències generals (participació a les eleccions a l'Estat espanyol, he estat llegint) sovint les explicaions són molt i molt puntuals, concretes d'una situació o d'un moment determinat. Em sento molt més còmode en aquesta segona mena de raonaments, tot i que és obvi que potser així, costa més d'avançar (ara he escrit avançar i me n'adono que queda una mica positivista, en fi...).

Per últim. Continuo donant voltes a moltes coses de l'òrbita personal. Divendres vaig tornar a enganxar-me amb el meu director d'àmbit. Veiem les coses ben diferents. Concretament, no veig perquè els he d'ajudar a guanyar vots per les properes eleccions. Ara bé, això de l'interés general, tanpoc és tan fàcil d'explicar. Suposo que ell deu estar content perquè sempre guanya la partida. No veig massa perquè. Quan n'hi ha un que mana i un que és manat, i un que mana i no vol cedir ni mica en la seva posició, tergiversant continuament les paraules de l'altre, enfrontant-shi; doncs no em sembla que tingui massa mèrit. D'altra banda, tinc coses que m'ocupen molt més el cap i el cor aquests dies. Els ànims, en general, més enllà de la feina, em van una mica amunt i avall. Qualsevol notícia (l'ALba, sí, però també el Barça,...), qualsevol musica (els Cure, Roberto Carlos o la passió de Sant Mateu, és igual), qualsevol somriure (ara he de dir de qui?), em pot fer anar en un sentit o en l'altre. Resumint, potser no acabo d'estar centrat del tot, la qual cosa no és nova ni específica meva, d'altra banda.

Acabo el post amb un vessament d'amor. No és el mateix estimar que estar enamorat. I es poden estimar moltes, com a mínim unes quantes, persones alhora. Però això del meu petit em sembla fora de mesura. Aquesta tarda s'ha posat pesadot. Feia mal dia i no hem pogut anar a jugar a un parc i ens hem hagut d'estar més estona dins de casa, anar a casa la iaia, etc. M'ha esgotat bastant. I, a més a més, estava tontet, manaire, etc. Però ara fa hora i mitja l'he posat a dormir amb el seu biberó. I m'ha fet unes magarrufes, m'acarona el cap, riu,... És que em desfaig. Ja veuràs Ego, quan els teus creixin una mica més i interactuïin més amb vosaltres.

13.3.06

Crònica dels darrers dies


Tot i que encara estic sota els efectes de la meva bronquitis (tinc por que no es converteixi en crònica), em llenço a la piscina i miro d'explicar (-vos i –me) com han anat els últims dies. El post és una mica llarg. Aviso.

Dimecres al matí de la setmana passada vaig haver de plegar de la feina a mig matí perquè el cap em deia que no. Que no podia concentrar-se, que no podia estar-se a mirar la pantalla de l'ordinador i uns quants "nos" més. Dijous al matí em vaig llevar prou bé i vaig anar fins a Barberà (ara ja començo a donar massa pistes de mi mateix) a la primera sessió d'un curs sobre gestió de projectes, bàsicament relacions interpersonals (la meva "especialitat", vaja). El millor del curs, de moment, és la professora. Ho escric amb totes les lletres (i si mai em llegeix, no m'importa que ho sàpiga): és radicalment guapa. I, a part, de ser guapa i tenir una mirada fantàstica, em va semblar d'allò més intel·ligent (sobretot si considerem algunes de les companyies que hi ha al curs, ara dec haver quedat una mica com de "sobrat", però és que...). Per acabar la sessió vam fer una roda de presentacions personals, vis-a-vis, on no valia parlar massa de feina. De les cinc que vaig fer, l'última va ser amb ella. Llàstima que, ara mateix, jo no estigui gaire per aquestes coses (ella no en tinc ni idea, clar).

A mesura que anava avançant el matí de dijous, d'una banda m'anava trobant més i més reconfortat, però de l'altra, m'anava trobant cada cop pitjor. Quan vaig sortir del curs vaig passar directe cap a les urgències del meu CAP. Després de fer-me esperar gairebé hora i mitja (pla de xoc per millorar les urgències dels CAPs, per a quan?), em van dir que tenia una bronquitis i que descansés 24 o 48 hores. Total, divendres al matí em vaig trobar fatal i em vaig quedar a casa. Divendres a la tarda vaig anar a millor, però a part de recollir el petit a l'escoleta, poca cosa més vaig fer. És curiós, per cert, com el s'ha de gestionar el malestar d'un, quan hi ha un petit que passa per davant. Ja vaig mirar de tenir-lo enxufat divendres a la tarda amb la senyora que ens fa de cangur (de moment, perquè sembla que ens plega, aixs..). Però això no treu que tu t'estaries al llitet i, enlloc d'això, has d'anar amb el cotxe a portar-lo a l'escola, recollir-lo a ca la cangur, estar-te a jugar amb ell mentre no passa el tiet de referència a recollir-lo per casa i endur-se'l cap a casa l'avi i l'àvia berguedans (la mare del xic i meva companya tenia un sopar d'aquests de compromís de la feina....), etc.

En resum, que dissabte, després de ben estossegar tota la nit, em vaig llevar prou bé i, com que la compi tenia feina a fer amb l'ordinador i internet i el xic estava empaquetat amb els ascendents de la seva mare, em vaig dedicar un dia cultural. La primera cosa que vaig fer va ser anar a veure, amb calma, una exposició sobre Gabriel Ferrater que acabava diumenge. L'exposició està força bé, crec. Ens presenta un Ferrater en tres dimensions a partir dels seus tres grans interessos: la pintura, la poesia i la lingüística. L'exposició recollia uns quants esbossos de Ferrater que, tot sigui dit de pas, mai es va dedicar a la pintura coma creador. En tot cas, el seu ram era el de la crítica, però per entendre el procés creatiu també va fer els sues "pinitos", diguem-ne (ara veig que (us) estic fent una versió de l'expo que espero que no sigui massa esbiaixada). El tema pintura, a mi, no m'interessa especialment. El tema lingüística tampoc massa. Es veu que Ferrater no estava massa entusiasmat amb les gramàtiques de l'època i es va dedicar a traduir i introduir Chomsky per aquestes nostres contrades, per exemple. El tema lingüística ho deixo per la meva mitja taronja que és més el seu ram. Vaig mirar-me amb més atenció la part de l'exposició dedicada a la poesia. Tampoc massa més, perquè no hi vaig trobar grans aclariments, grans novetats o aportacions que em permetessin entendre-la millor. En qualsevol cas, sí vaig estar-me a veure un documental de mitja hora del Villatoro de fa uns quants anys (amb barba negra) d'un monogràfic que li van dedicar. Em va interessar, sobretot, la meva de raons que hi havia darrere que un home com Ferrater fes el pas i es plantegés fer i publicar poesia. Jo vaig entendre les tres raons següents: un interès seu particular, diguem-ne històric (des de jove amb "Les flors del mal", biblioteca familiar. etc.). Una colla d'amics amb qui la conversa era, bàsicament la poesia (anglesa, francesa, d'aquí, d'allà, però poesia). I un moment de la seva vida concret que el va catapultar a fer el pas (això no em va quedar especialment clar, però podia tractar-se de qualsevol trencament afectiu o....). Tot això, esclar, egocèntric com sóc, vaig mirar de traslladar-m'ho i em va fallar un sol vèrtex del triangle: els amics. Ja sabia jo que sense amics o amb els amics que tinc, la poesia.... En fi, sóc de l'opinió que els amics, coma mínim una part, no els esculls, et toquen, i tampoc són tan mala gent.

L'obra de Gabriel Ferrater, per a qui no ho sàpiga, i així arribat fins aquí, es recull en un sol volum, "Les dones i els dies". Hi ha força textos, amb estils diferents, amb conceptes, temes o idees diferents. Com sempre, us en proposo algun per fer boca. "Lleugera, s'iniciava / la pluja d'una nit. / Lleugers, es confiaven / els teus dits entre els meus dits. / ....". "Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja / frenètica d'agost... / ... / Diré el que em fuig. No diré res de mi." O el ja sabut "... Sense enyor / se'ns va morint la llum que era color / de mel, i ara és color d'olor de poma". No us recomanaré l'assistència a l'exposició per què va acabar diumenge (vaig avisar amb temps, dos cops) i tampoc trencaré una llança perquè llegiu els seus poemes, però queda dit. Dues últimes reflexions sobre Ferrater: el seu primer recull poètic es diu "Da nuces pueris". No sé què vol dir, no trobo la manera de traduir-ho i m'agradaria saber-ho. Algun coneixedor de llatí per aquí? Sempre em queda el recurs d'anar a espetegar a un capellà que jo em sé, però... I la segona reflexió. Sabeu que Ferrater es va suïcidar a Sant Cugat (per això el premi de poesia més ben dotat econòmicament de Catalunya duu el seu nom) ofegat amb una bossa de plàstic plena de merda (o això diuen)? La pregunta que em faig és: és això rellevant? no importa?

Amb tot això passo per dissabte al migdia. Vaig donar un tomb pel centre, vaig xerrar amb dues o tres persones i cap a casa. Vaig preparar un vermutet (sense alcohol) i a la terrassa hi falta gent. Amb un solet de primavera que feia.... A la tarda, la meva compi em va convèncer (a mi i a la meva mare) i vam anar al cinema a veure "Buenas noches, buena suerte". Ho escric en castellà perquè nosaltres, tot i que el nostre nivell d'anglès i francès és limitat, sobretot el meu, acostumem a anar a veure les pelis en VO, que ens agrada més. Però dissabte no ho van fer. No teníem ganes de baixar a BCN i hi anàvem amb la meva mare. Jo no tenia ni idea de què anàvem a veure i us puc dir que em va agradar força i a diferents nivells. Em va agradar i vaig trobar adient que la peli fos en blanc i negre, per l'època, pel tema que tracta, per les imatges reals que hi surten, etc. Em van agradar els actors. La música també. I sobretot, el tema central del film que, si concreto, seria el retrat de la història d'uns periodistes de la CBS que es van enfrontar a McArthy (s'escriu així?) en l'època de la caça de bruixes als EUA (anys cinquanta). Però em sembla clar que la reflexió sobre el paper que han de jugar els mitjans de comunicació a nivell informatiu va molt més enllà d'aquesta situació concreta. Malgrat que l'enfocament que defensa la pel·lícula em sembla clar que no és altre que el molt nordamericà i ja conegut "confiança en les bondats de la llibertat de premsa i en la democràcia que no permeten els abusos", l'argument no deixa de ser potent. Al final de la pel·lícula, us avanço que guanyen els bons, però només relativament perquè el director de la cadena decideix treure aquest programa del prime-time de l'època i col·locar-lo en una altra franja horària. La raó: la gent vol entreteniment i no informació. Em sembla un tema ben actual, no?

Dissabte al vespre, el tiet missatger ens torna el baby i juguem a banyar-lo, a sopar i a dormir. Cap a mitja tarda jo ja vaig començar amb els estossecs que encara arrossego ara. Diumenge al matí vam fer una petita excursió amb el peque i després vam provar un nou parc. El parc està molt bé, perquè és gran i hi ha de tot, però diumenge al migdia no és el millor moment per anar al parc si no us sentiu massa identificats amb l'entorn. Diguem que era l'hora pija per excel·lència, però ja se sap. Vivim on vivim i ja sabem què hi ha. Al migdia vam anar a dinar a casa la meva mare/iaia de la criatura. Haguéssiu vist com es menjava els macarrons i el pollastre. No sé ben bé on s'ho posa tot el que menja. I avui dilluns igual. A l'escola ens han dit que ha ben dinat i a quarts de quatre, quan dinàvem els seus pares, hi ha volgut tornar. Ara al vespre també. Suposo que no sabem el que és tenir problemes amb el menjar, que diuen que és del pitjoret que hi ha.

Per cert, no crec que Gri-gri hagi pogut arribar fins al final d'aquest post (ja sé que m'estic posant pesat, però és que fa molts dies que no escrivia res i avui he destapat el "tarro" de les essències i....). Total que demà la iaia ens farà un canguro extra nocturn i anirem a escoltar una xerrada sobre com educar els petits de Carme Tió. Com que Gri-gri fa uns dies que la recomanava tant, nosaltres ens hem animat i hem mirat d'arreglar-nos-ho per anar-hi tots dos.
I acabo aquí, no sense anunciar que divendres vaig acabar de llegir el darrer llibre de Mònica Zgustova, "La dona silenciosa". La "crítica", un altre dia. Vagi per endavant però que m'ha agradat força.


I acabo. N'estic fins al gorro de la meva tosseta i vull posar-me bó d'una vegada i poder quedar amb una amiga que tinc i conèixer els seus dos petits i... I queda prou clar?

3.3.06

Deixeu tota esperança els que heu entrat...!

A l'Administració! (hi afegiria jo). Són paraules manllevades, direcatment del darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa", que alhora venen directament de no sé quin llibre de la Bíblia (evidentment un no gaire optimista). La Bíblia es refereix, d'una manera o altra, a l'infern; Zgustova als diefrents règims totalitaris en els que el seu personatge ha de viure (primer sota el nazisme i després sota el comunisme); jo hi veig una referència clara i diafana als qui treballem a l'Admnistració, o potser als qui us hi heu d'acostar per qualsevol motiu.... I no continuo per no caure en els tòpics i dir allò de que tots són iguals, les persones no importem, només busquen la foto, etc, etc, etc.

Avui però, i com ja vaig avançar fa uns dies, el petit i jo teníem festa. Com que ahir ja va dormir molt millor, aquest matí, després d'unes quantes gestions per recuperar la meva bosa (amb la documentació, targetes, agenda i el llibre de la Zgustova, enbtre d'altres coses); cap a mig matí hem anat tirant cap a Sant Pol de Mar. LA idea era passar-hi tot el dia per anara buscar la mare de la criatura a la tarda a BCN i tornar-la cap a casa. No hem tingut un excès de sort. Feia un dia rúfol, amb molt de vent, i no ens hi hem pogut estar pas gaire estona a l'aire lliure. Hem anat, això sí, fins a la punta i hem saludat el meu pare (vull dir que des d'allà vam escampar, aviat farà una dotzena d'anys, una part de les seves cendres). També ens hem estata jugar alñ parc infantil de torn (aviat seré una autoritat en la matèria i en podré fer una guia). Quan tornàvem amb cotxe, el petit ha dormit, i jo m'he hagut d'esforçar per no fer el mateix. Resultat he agafat un bon maldecap. A la tarda, després d'haver dormit una estona ben juntets a casa, hem anata jugar al parc. Ja us he explicat que hem canviatd e parc. L'actual és bilingüe amb predomini del català, el número de pares és inferior al de mares, però no sóc l'únic individu de gènere masculí, el número de cangurs és menor o molt menor que el dels progenitors directes i, el que és millor de tot, hi ha més joguines i un tren fantàstic. No hi ha color!

Després hem passat abuscar la nostra compi (mama i parella) per casa la meva mare. La compi estava avui ben derrotada. Hagués etsat bé baixar-la a buscar a BCN en cotxe, però el petit i jo ja hem fet molts quilòmetres avui i ens claia relaxar-nos una mica i no baixar a BCN i afegir una bona dosi d'estrès al dia. La part important és que avui al migdia donaven a la meva mare els resultats dels controls d'aquest trimestre. Es veu que encara estan prou bé. No ha fet net, això ja ho sabíem. Alguna cosa es mou per allà dins, però de moment en quantitats molt limitades i no s'hi ha de/pot fer res. Ella e stroba prou bé i esta projectant un viatge a Cuba amb les meves dues germanes per abans de l'estiu. La meva mare no suporta gaire la calor, però si en té ganes..

Últim i curt tema del dia (me'n deixo dos, coma mínim, voluntàriament; potser més endavant). Ja tinc les notes dels tres exàmnes que vaig fer fa unes setmanes. 3 de 3. Tots aprovats. El primer pensaba que m'havia anat prou bé. No tenia dubtes que l'hauria aprovat. Un 6. Justet. El tercer, no sabia gaire el què, perquè no em va anar malament, peròp després d'haver fet l'exàmen, vaig llegir que les dues preguntes s'havien de superar per separat. M'han posat un 6. La veritat és que la meva resposta a la segona pregunta, va sedr fluixeta. L'exàmen del mig, el segon, és el que em va semblar que m'havia anat pitjor. La primera pregunta, tot i no ser la meva especialitat (crítica de les teories econòmiques bàsiques, allò de l'oferta i la demanda), sabia que era bastant preguntable i m'ho havia mirat. La segona pregunta encara no acabo de saber a quins textos d'estudi concrets correspon (si existeixen o no, mercaderies lliures d'ideologia). Total que em pensava que me l'hauríen suspès. Doncs un 7. Estan bojos aquests romans. Ara, a pel segon semestre. I ja em queda menys.

Bona nit, que es fa tard.

27.2.06

Sense títol (i no és cap quadre, o sí?)

Els dos homes de la casa hem estat malaltons aquest cap de setmana. Jo crec que el més petit de tots no s'ho passar excessivament a la festa de carnestoltes de l'escola (o bé, després va agafar la galipandria mentre acompanyavem una col·lega canadenca de la mama fins a l'estació del tren i fotia un fred de c...). Total, dissabte a. 38.5. El pare de criatura, per no desmereixer, va gafar la febrada diumenge. Avui tots dos en funcionament. Ell, a mig gas a l'escoleta. Jo, bastant justet, a la feina (que és la versió per a grans de l'escoleta, cada dia hi aprens una nova imbecilitat). Com que la cosa no pintava massa bé i per side cas, la mare de la criatura petita, i parellad e la criatura gran, avui no s'ha quedat a dormir a BCN i corre per alguns dels llits d'aquesta casa (tampoc n'hi ha tants, de llits, era una hiperbole).

Dilluns a la tarda no treballo, la qual cosa he aprofitat per dur el cotxe a rentar per dins i per fora. Per cert, quina noia més eixerida m'ha atès. Les botes-bambes que duia, amb uns megacordons roses, m'han impactat. I mil coses més, posar en ordre l'agenda, demanar hora per una metgesa, hora per la revisió del cotxe, traspàs entre comptes corrents, planificació dels estudis d'aquest semestre, afeitar-me la barba que ja era hora, endreça de CD's, etc.

I tot això, per què? doncs perquè des de fa unes setmanes el minyó passa unes hores del dilluns a la tarda amb les seves tietes monges. De fet, de tieta n'hi ha una (i és tieta de la meva compi), però com que totessón germanes... Ell s'ho passa bé. Vaja, quan l'anem a buscar està la mar d'engrescat. I elles encara més. Una no para d'explicar-nos què ha fet el segal durant la tarda, l'altra ens ensenya com (amb seixanta cap a setanta anys) ha ensenyat al mocòs, mai més ben dit, com es fa l'avió. Mentre, la tieta número u, que és pràctica tota ella, entra més en els detalls del menjar, les caquetes i aquestes coses.

Divendres és festa a Sant Cugat. Espero que faci un dia mínimament potable i marxarem, el petit i jo, que la seva mare treballa a la capital, a descobrir aquests móns de Déu. Potser irem a la platja.

Apa, ara ja m'he posat al dia. Vaig a repassar els vostres dips (diaris interactius personals, cada dia s'aprén....)

22.2.06

Un post breu, ara de veritat

Només és per posar en coneixement de potencials interessats i interessades, que tampoc n'hi pot haver gaires, que a la Casa de Cultura de Sant Cugat hi ha una bona exposició sobre Gabriel Ferrater i les seves tres passions: la pintura, la poesia i la lingüística. El comissari de l'exposició (o sigui qui se l'ha inventat és Jordi Cornudella a qui, qui estigui interessat en el ram, ja deu conèixer). Penjo la "notícia" al blog amb endarreriment perquè l'exposició ja fad ies que està en funcionament, bàsicament, perquè la "notícia" és que s'ha prorrogat fins el 12 de febrer. Jo hi treballo molt a la vora. Si algú s'anima a visitar-la, que m'ho faci saber.

L'altre breu comentari del dia és només per apuntar que el nas que es va fer malbé fa uns dies, sembla que se'n sortirà i què no és res greu. O això m'ha semblat a mi. I, que sàpiga la persona propietària del nas en qüestió, que avui ha contribuit a alegrar-me el dia. I e
l Barça la nit.

18.2.06

Diversos comentaris petitons

Bàsicament, per mantenir el contacte (i perquè continuo viu...).

1. Dilluns 20/02 acabarà, espero, la primera fase d'una feina que m'ha tingut bastant entretingut els darrers, posem, 18 mesos. A partir de dimarts, caldrà resoldre moltes altres urgents que havíen quedat una mica endarrerides i, després, posar-nos a desplegar la feina concretada a la fase 1. Serà farregòs i hi haurà unes quantes decepcions pel camí, però espero que també hi hagi sorpreses positives.

2. He refet els versos que vaig penjar ara fa uns dies i he tendit cap a una versió decasÍl·laba, però em penso que necessito ajuda per acabar de ben lligar-ho. El poemet (quatre tristos versos) està quedant així:

De matinada, m'esmunyo al teu llit.

Tu m'embolcalles amb tot el teu cos
i jo t'acarono el tou de la cama.

Quin tebi pler és no estimar d'amagat.

S'admeten suggeriments (pere?).

3. Ahir a la nit vaig tornar a anar al cinema. Dos cops en menys d'un mes (estic matxacant les meves estadístiques de 2005, dos cops en un any). vam anar a veure "Los tres entierros de Melquíades Estrada". A mi em va agradar força (no topthom opina igual). Ara no us l'expicaré, que això només són comentaris petitons. Us deixaré només un tastet de coses que hi trobaríeu si us hi animessiu: Mèxic, la frontera, la veritat, les imatges dobles o com ens reflectim en d'altri, les imatges panoràmiques, les distintes naturaleses de l'ésser humà o com de diefrents i d'iguals som alhora,.... Jo la recomano, però tampoc us espereu la pel·lícula de l'any.

4. Aquest matí he estat a Cornellà a l'assemblea anual de l'AcPpJ. A part de avaluar fins a quin punt tinc forces, temps i capacitats per implicar-m'hi més (o no), quan tornava a cap a casa i aprofitant la cua causada per un accident crec que no massa greu, he començat a fer repàs de les múltiples entitats de les que formo part i he decidit que em cal prendre'm un matí o una tarda de relax i fer-ne una revisió acurada. Suposo que m'aniria bé processar-ho a través d'alguna lllista (ja hi tornem...). La cosa seria fer-me conscient d'on estic "apuntat" i fins on participo a cada lloc, per poder-ne fer una revisió i reorientar la meva activitat que, en el meu cas, és finita (ja sé que hi ha persones que donen per força més que no pas jo, però a mi, personalment, m'aniria bé dormir i descansar).

5. I parlant de l'agenda de la propera setmana. Tot va tranquilet o relacionat amb la feina menys dijous al vespre on em coincidexen tres activitats on m'agradaria ser-hi pràcticament a la vegada: un xat del club de Lectura Virtual, un concert i un sopar. Encara no he pogut acabar de decidir què faré, entre d'altres coses perquè, d'una d'aquestes coses, em sento una mica responsable d'animar-la, una altra em ve de gust i no només per l'activitat en ella mateixa, sinó per les companyies que hi anirien associades i una tercera em representa una mica més de compromís, però que crec que és necessari mantenir. Quan m'acabi de decidir, ho faré públic als quatre vents.

6. I llibres, i acabo. Després de fer-me "Solitud", de Víctor Català, i "Una habitació amb vistes2, d'EM Forster, ara estic amb "La dona silenciosa" de M. Zgustova. Passo aproximadament per la meitat del llibre. M'agrada força. Quan l'acabi ja en faré una ressenya més ortodoxa. Ara mateix només us en deixaré una frase. Diuen que els bons llibres són força atemporals i que les reflexions que s'hi hauria de poder trobar, haurien de sorgir de situacions concretes però permetre diferents nivells de lectura. No sé si estic d'acord del tot amb amb aquesta qualificació dels bons llibres, però us apunto una frase que vaig llegir ahir i que crec que en seria una bona mostra: " T'has fixat, Andrei, que a les fosques un viu amb molta més intensitat?". N'hi ha més. Animeu-vos a llegir-lo.

11.2.06

Això de la recerca

Avui ens han confirmat que tenim una "recercadora avançada" a casa. No entenc el perquè de tants papers i patiments, si sempre ha estat obvi. Felicitats, carinyo (suposant que m'estiguis llegint, que tot podria ser).

10.2.06

En sortint del Caprabo

Ahir a la tarda, després de "perpetrar" el meu darrer exàmen del semestre, vaig passar pel Caprabo a reposar queviures. Quan en sortia, amb el carro força ple, vaig veure una mare que jugava amb les seues dues criatures als cotxets aquests petits que posen a tot arreu i que funcionen amb modenes d'un euro. Vaig passar pel costat però ella era d'esquena. Mentre esperava l'ascensor per baixar al pàrquing me la vaig tornar a mirar. En aquell moment ens vam creuar les mirades i ens vam reconèixer. És una noia a qui, per motius laborals, vaig conèixer ja fa una bona temporada. Posem que jo encara no tenia parella estable, ni preveia de tenir-ne, o sigui que deu fer una dotzena d'anys, però no més de quinze. He de reconèixer que aquesta noia m'agradava (no era l'única). Diguem que complia sobradament alguns dels "requeriments", tant físics com intel·lectuals, que per aquella època jo celebrabava. La noia en qüestió, també per feina (i potser d'altres coses que se m'escapen), va marxar fora uns quants anys. Ara fa un parell o tres d'anys, una vigilia de Reis, ens vam creuar pel carrer, atrefegats tots dos, a la recerca dels darrers regals. Ens vam dir adéu però, com a mínim jo, que no sabia que ella tornava a viure per aquí, no la vaig reconèixer fins força estona més tard. Em va fer tanta gràcia que vaig mirar de trobar una seva adreça de correu electrònic. Ho vaig aconseguir i em vaig posar en contacte amb ella, que em va confirmar que ens havíem creuat dies abans. Des d'aleshores, molt de tant en tant, coincidim per alguna banda. Poden passar uns quants mesos entre dos cops que coincidim. Quan ho fem, acostumem a dir-nos quatre paraules, cap conversa massa seriosa. Total, que sé que viu a la mateixa ciutat que jo, que continua treballant on treballa ja fa uns quants anys i que ja té dues criatures. Ahir, quan ens vam saludar i com que jo ja estava pujant a l'ascensor, (anava amb pressa, com sempre), només em va dir "com ens hem de veure...", referint-se, crec, a les criatures que estaven ben excitades mirant de pujar i baixar d'aquelles màquines. Jo no recordo gaire quina bajenada vaig dir, pero recordo perfectament el que em va passar pel cap i que vaig estar a punt de contestar: "tu, guapíssima".

8.2.06

Un brisall calentonet

De matinada,
m'esmunyo al teu llit.

M'embolcalles amb el teu cos
i t'acarono el tou de la cama.

Quin tebi pler, també,
l'estimar sense amagar-se.

6.2.06

Els Coldplay i la rutina

Són les onze tocades quan començo a esciure aquest post. Avui he fet el primer exàmen de la setmana, segon d'aquest ronda. No m'ha anat gaire bé. Tot i que la primera pregunta l'he contestada llargament, no estic massa segur d'haver-ho fet prou bé, prou clarament. La segona molt pitjor. Em preguntaven sobre la mercaderia i la seva dimensió ideològica. Home, suposo que és fàcil dir-hi la teva, que és el que he fet jo; però encara em pregunto a quin de la dotzena de llibres que m'he empassat per preparar aquest exàmen, parlaven d'això. O sigui que hi he posat el que m'ha semblat. Per tant, i amb una mica d'optimisme, si jo fos el corrector, em posaria entre un tres i un cinc (com que és una optativa, igual no volen "matxacar" als qui ens hi apuntem, tot i que s'han d'escollir dues optatives entre tres possibles, i una és sociologia de la religió que pel nom....). En fi, quan tornava de Terrassa, que és on he fet l'exàmen, cap a casa, he posat el segon CD dels Coldplay (A rush of blood to the head). Ara fa uns dies, a la ràdio, van posar el "fix you", un dels temes que més han sonat del seu tercer CD, i m'ha vingut de gust tornar-los a escoltar que ja fa un temps que no ho feia. I, per variar últimament, m'ha tornat a agafar la "tonteria". Un servidor té una vida que es podria qualificar com de bastant "normaleta". Feina a l'administració, parella, un nen petit, estudiar, llegir, de tant en tant, teatre o un concert, etc. Res de l'altre dijous, com la majoria de la gent, crec. Però en determinats estats anímics, com el que m'han facilitat els Coldplay, un servidor no és creu ni millor ni pitjor, però té la sensació de viure molt més intensament que en d'altres moments. Us sona alguna d'aquestes frases: "And I crawl back into your open arms", "Nobody said it was easy", "Come back and sing to me, to me, me", "I'm going back to the start" o, la que m'agrada més (o menys, segons com es miri) de totes, "I'll miss you, so", per dir-ne només algunes. I és que en mig de tanta rutina, continuo sense sortir-me'n d'una de les meves rutines més pertorbadores (estava a punt d'afegir esquizofrènica, però seria fer-ne un gra massa i tampoc estic tan descentrat com això). Sort en tinc d'altres rutines fantàstiques com, ara mateix, passar els dilluns a la nit sols, amb el meu xicotot. I és que ens ho passem pipa.