Tres posts o més, en un

Mentre espero que la majoria de vosaltres us aneu reincorporant als vostres blogs, la vida no s'atura. I per no fer-ho excessivament llarg he decidit recuperar només tres fragments de la meva realitat dels darrers dies.

1. A voltes amb la dualitat. S'acosta Nadal. Som a la feina i ja se sap que un servidor té sentiments duals. M'arriba una imatge de Nadal on els tres reis mags (o n'hauria de dir "màgics"?) no poden passar cap al seu destí perquè hi ha un mur molt alt. Minuts més tard puja al despatx la noia que porta el bar del lloc on treballo i em convida a fer una copa de cava (o dues). Baixo i ens la prenem amb els conserges de l'equipament. Ens desitgem bon Nadal i bon any nou i totes aquestes coses, de veritat. Tot seguit entra una senyora sudamericana que pregunta si és aquí on reparteixen regals pels nens. A primera hora de la tarda, mentre som a un centre comercial canviant alguns dels regals d'aniversari dels darrers dies, ho explicoa la meva compi. No em puc contenir. He de callar perquè els ulls se m'omplen de llàgrimes i se'm talla la veu. I en pregunto: com podem viure així?

2. Dissabte a la tarda pujo cap al Berguedà per la C-58. Passo ben a la vora de Montserrat. Al Cd porto "música per sentir" (diria que era l'últim de David Gray). Tot i que encara l'he de polir, se m'escapa, visceral i sintètic com sempre, un haikú: "El sol es pon. / Difuminada llum. / Com tu t'amagues." M'aturo a l'àrea de servei i em va de poc que no m'enamoro de la noia que em cobra el gasoil. Continuo endavant cap a cals sogres.

3. El petit trapella fa de les seves. La meva mare ens descobreix, tota satisfeta, com el petit fa escalada. Quan ha volgut menjar, s'ha enfilat ell solet a la cadira Stroke on el col·loquem normalment per dinar i sopar. Això sí, s'hi juga el físic. I cada dia n'és una de nova i diferent. Cada cop s'expressa millor i ens deixa més clar quines són les seves necessitats i/o preferències. Cada cop sembla una mica més autònom, més personeta. De vegades me'l miro i penso que no pot ser.

I ho deixo aquí, de moment. Vaig a tornar-me a posar a estudiar, ara una cosa sobre mercats, consum i altres meravelles. Tinc pendent revisar la llista de bons propòsits pel 2006. Quan ho hagi fet, l'afegiré a la llista de Tres. Mentrestant, i com que no marxem gaire enlloc, els bons desitjos pel 2006, els deixo per d'aquí a uns dies.

La vida és massa curta per penedir-se

Visc en "una certa penombra". Nietzsche ja ens ho advertia a les seves sentencies i fletxes del "Crepuscle dels ídols". Cito en castellà perquè és com ho tinc: "No cometamos una cobardía con nuestras acciones! no las dejemos en la estacada después de hechas! - El remordimiento de conciencia es indecoroso." No em considero gaire superhome, però m'aplico el "cuento". Resumint-ho molt: un servidor no acaba d'estar masa segur de les decissions que prén (o que no prén) a la vida. Tot em balla una mica. De totes maneres, quina importànica té?

Per cert, el títol del post que té molt a veure amb el que acabo d'escriure, tampoc és meu. No recordo el nom de l'autora de la frase, però que recordo que era a una entrevista a la contraportada de la Vanguardia. Era una senyora, americana ella, vora els quaranta anys, que explicava la seva vida. Des del primer noi amb qui va marxar de casa i va tenir el primer fill quan devia tenir uns setze anyets, passant per tots els marits alcohòlics o maltractactadors que ha arreplegat i després ha sabut treures del damunt, etc. TTotal que carregada de criatures, es va guanyar la vida fent de prostituta i més tard, de madame, fins que la van amenaçar els professionals de l'hampa. Ara ha saltat a la fama perquè ha escrit un bestseller: la seva vida. Aquesta Senyora (amb majúscula i em trec el barret) és el súmmum de la positivitat. És la frase del darrer mes al meu salvapantalles.

Com que, de tant en tant, m'agrada comentar alguna lectura que estic fent o acabo de fer i també m'interessa el món de la poesia, us faig dos minicomentaris, per si algú hi està interessat.

De llegir, ara mateix llegeixo, a estones, i a part de tots els llibres de la carrera que són molts, "Les cendres d'Àngela" de Frank McCourt. Només diré que m'està agradant, tot i que diuen que és un llibre que enganxa molt, i a mi potser no tant (l'edició, amb lletra força petita i pàgines carregades, no m'ajuda gaire a aquelles hores de la nit). Gràcies Tres

Àmbit poètic. Es fa saber a tothom que una fera ferotge... No!!! Es fa saber a tothom que s'ha convocat la cinquena edició del premid e poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Tot i l'enrenou d'aquest any, o potser millor, el premi continua essent dels més destacats en la matèria a casa nostra. Està dotat amb 7.250 euros de premi (pas mal) i Edicions 62 edita l'obra guanyadora (pas mal, tampoc). Les obres es poden presentar fins el 28/02/06. El veredicte es farà públic el 27/04/06. Les obres cal que estiguin en vers, en llengua catalana, siguin originals i inèdites. Qui hi tingui interés, ja sigui com a potencial particpant o com a curiós, que consulti les bases a la web de l'Ajuntament de Sant Cugat, concretament a http://www.santcugat.org/archivos/65-2704-documento_evento/BASES.pdf

Res més, de moment. Vaig a estudiar una estona que tot just són les onze de la nit!!!

Collage d'absències

Fa uns dies que aquesta idea em balla pel cap. I com que ara sembla que els collages estan permesos... (és una mica una broma). La cosa és que la meva tieta, n'he parlat sovint darrerament, quan es va morir ens havia deixat força indicacions sobre què volia que féssim amb les seves poques pertenences, amb els seu cos, on havíem de portar les cendres, etc, però no ens va deixar cap indicació sobre el recordatori. Com que va morir en cap de setmana (no ho féssiu mai), no hi havia gaire opcions i, els de casa, el vam haver de muntar pràcticament de forma manual. Vam trobar un poema de Martí i Pol, concretament del seu llibre d'Absències (Parlem de tu, i també concretament el va trobar la meva compi) que després hem sabut que s'utilitza de tant en tant amb aquesta mateixa finalitat. Teníem el llibre a casa i, un cop triat el text, vam deixar el llibre a la meva germana perquè en fés el muntatge. Ara fa uns dies me'l va tornar i vaig tornar-lo a fullejar i vaig veure que, quan el vaig llegir ja fa uns anyets, no gaires, vaig anar subratllant tot de versos que em deien alguna cosa. El que segueix a continuació és un recull d'aquests versos de Martí i Pol, sense massa ordre ni concert.

Des d'aquesta aspra sol·litud et penso
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles
potser sense pensar-te ni sentir-te
ple de tu fins i tot quan no et recordo
Em costa imaginar-te absent per sempre
Tu ja no hi ets i floriran les roses
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
Infinitament clara
ella no tornarà per més que esperis
És, doncs, sols per amor que ens creixen roses
La certesa de tu no m'abandona
Distant com ets i ja irrecuperable
Faig recompte i no em manca cap imatge

El llibre d'Absències crec que parla d'una absència, per mort, molt concreta (no sóc especialista en Martí i Pol, quedi clar). Jo no me l'agafo tan a la tremenda, o sí, i utilitzo aquest poemari en un sentit més ampli d'absència. Espero que us agradi.

El pa nostre de cada dia...

És a dir: últimes "novetats". Doncs que ahir vaig anar a la presentació, una mica teatralitzada, del darrer llibre de Monika Zgustova, "La dona silenciosa". Va estar bé. L'actor que en va llegir alguns fragments en sap molt de llegir, d'interpretar i té una veu.... Les reflexions sobre el llibre de l'altre "actuant" no em van agradar tant, més que per les pròpies reflexions, que no sé si són encertades o no perquè encara no he llegit el llibre, perquè aquesta segona persona no és actriu, sinò més aviat directora teatral i el tó de veu i la seva forma d'expressar-se em van fer posar nervioset. El piano que acompanyava de tant en tant, correcte. I la Monika, comentant el llibre, també prou bé. No sé si coneixeu res de la seva obra. Zgustova és txeca de naixença però ha viscut als USA, Londres i París fins que ha vingut a parar a Barcelona (crec que a Sitges, actualment). Potser la coneixereu perquè ha traudit al castellà i al català molts textos d'autors txecs. Que jo tingui controlats, Havel, Hrabal i Hasek (ara me n'adono que tots comencen per la lletra H). Jo hi vaig arribar a través de la seva traducció d'"Una solitud massa sorollosa" de Hrabal que em va agradar força i del qual en guardo una mena d'aforisme al cap que diu, més o menys, així: "Els homes som com les olives, és quan més ens prémen que donem els millor suc de nosaltres". A partir d'aquí la vaig trobar a la biografia de B. Hrabal, "Els fruits amargs del jardí de les delícies" que em va acompanyar en una viatge amb bus que vaig fer fins a Bolonya ja fa uns quants anys. Tinc el llibre guixat i subratllat de dalt a baix. Més tard, Monika s'ha decidit a publicar els seus propis escrits. Fins ara, els dos que jo he llegit, no puc dir que siguin obres claus de la literatura universal, però m'han agradat prou; fins al punt que la Zgustova s'ha convertit en una de les poques dones de qui vaig seguint i comprant les seves noves obres. Sempre amb un punt d'esperança que em diu "el proper llibre serà on esclatarà el seu talent". Potser ja ha arribat l'hora, encara no ho sé. Saltant al dia d'avui he de dir que he acabat una primera fase (gairebé 18 mesos) d'una feina concreta a la que he hagut de dedicar moltes hores els últims dies. Ja ho deia Xurri que dilluns va ser un "cacho dilluns". Dimarts Déu n'hi dó i avui dimecres ha estat l'òstia. Demà dijous i divendres seran més tranquilets (o això espero) i a partir de dilluns de la propera setmana tindré 15 dies per tancar la feina engegada en dues vessants: revisar i consensuar amb un munt de persones un document de propostes i redactar el Pla marc d'aquest document de propostes (pedasso curro), però espero ben organitzar-me i fer-m'ho venir bé (una mica d'ànsia la tinc, no us penseu). Un altre front obert són els regals de Nadal. Ahir ens en advertia en Pere i poques hores després m'arribava el cataclisme en forma de mails amb propostes organitzatives del merder. Suposo que aquest cap de setmana ens hi posarem amb la meva compi, que tot sigui dit de pas, avui ha marxat cap a Lleó a un congrés. Només hi serà fins divendres, però amb el petit ja hem quedat per fer unes birres i destrossar la casa entre aquesta nit i la propera (que tremolin els vidres!). Aquest proper cap de setmana he de prendre decissions sobre els estudis (bàsicament a què em presentaré a finals de gener) i començar-me a posar a estudiar una mica en serio; però també hem d'anar a la xocolatada que celebra una amiga meva que n'ha fet 40 i dissabte a la nit tinc a la meva família a sopar a casa per celebrar el meu aniversari. Diumenge diria que també tenim algun compromís (em sembla que era per anar al zoo). Però tot això no és més que el pa nostre de cada dia. A part, i al final del post, però considerant-ho allò més important, vull enviar una abraçada de primera magnitud i una bona colla de petons a una persona que s'ho mereix molt i que aquests dies no ens pot llegir. Recupera't i fins aviat.

El turista (accidental)per Bèlgica

Després del títol del darrer post no em quedava gaire més remei que titular aquest així, perquè es tracta de comentar, així per sobre depressa i corrents, com sempre, com ens ha anat per Bèlgica aquests dies.

Hem arribat aquesta tarda, i entre endreçar, posar màquines a rentar, anar a comprar, banyar el petit i sopar, no he pogut fer gaire res més. Resumint molt:

Les tres coses més maques de Bèlgica
Amb el petit, per l'apartament, perseguint-nos i jugant a amagar-nos dins de l'armari. Per morir-se de riure.
Amb el xicotet, jugant a fer ganyotes i altres coses amb la llengua. Per plorar de riure.
Amb el pendonet, fent xepi-xepi amb l'agua de la banyera. Per riure ben molls.

Les visites a Brussel·les, Bruges, Anvers i Gant, tampoc han estat malament.

Les tres coses no tan bones de Bèlgica.
La plorera desconsolada del petit tornant amb cotxe des de Bruges. És que la cadireta no era ben bé de la seva mida...
La febrada de la primera nit (38.5). Amb el fred que feia potser el vam abrigar massa i el vam posar a bullir...
Les dues vomitades d'ahir divendres. I és que va passar un dia molt tou, fins que a la tarda va conèixer les seves nòvies belgues, dues bessonetes encantadores. Ja es decidirà.

Hi ha hagut alguns altres petits contratemps, però res greu.

Hem fet un munt de fotos. Potser demà, si trobo l'estona, en pengi alguna i, així, de pas, aprenc com es fa.
Ho deixo aquí. Vaig a mirar-me els vostres blogs.

El turista accidental

Ara fa dies que no comentava cap lectura. entre una cosa i una altra, tampoc havia avança massa. Però en els darrers dos o tres dies he fet una avançadeta més decidida amb l'últim llibre que tenia entre mans: "El turista accidental". He de reconèixer que m'hi vaig posar per una recomanació indirecta (la recomanació era más aviat sobre la pel·lícula i, sobretot, sobre una "idea" de la pel·lícula). No he pogut comprar el llibre perquè està descatalogat però l'he aconseguit a través la bibliotecària de la família, la meva germana. En resum diria que tracta de la crisi d'una parella, vista bàsicament des de la perspectiva d'ell, el turista en qüestió, que perd un fill de dotze anys. L'autora, Anne Tyler, de qui ja vaig comentar el llibre "Un matrimoni amateur", durant les primeres duescentes pàgines més aviat et posa en situació, descriu. Escriu bé, no dic que no, pe`ro ja em va passar amb l'altre llibre no m'hi acabava d'enganxar. Massa presnetanció i poca substància, em sembla. Sigui pel que sigui (i un mail que jo em sé potser m'hi va ajudar), a partir de la pàgina 200 comencen realment a passar coses i s'hi poden trobar reflexions més interessants (des del meu punt de vista, esclar). Reflexions sobre el conviure i la parella, sobre com som tots d'especials, sobre les nostres rutines i les nostres manies, sobre les nostres façanes, sobre el dol i el dolor, sobre les diferències de classe, tot amanit amb unes quantes pinzellades sociològiques (és que les amèriques són diferents). En reprodueixo un fragment estrella: "...., empezó a pensar que las personas sí podían ser utlizadas, que podían utilizarse y consumirse mútuamente, que podían no ser capaces de ayudarse mútuamente y quizá incluso podían hacerse daño mútuamente. Empezó a creer que lo que uno sea cuando está con otra persona tal vez importe más que el hecho de amarla o no". Com que la frase ja em sonava no m'ha extranyat trobar-la, però com que el paràgraf ocupava dues pàgiines diferents no l'he reconegut fins al final de tot. Jo ja m'havia quedat aturat (rellegint-ne la primera part) i mirant d'establir fins a quin punt me la podia aplicara mi mateix. A part d'això, em queda el dubte de la diferència d'edats entre ell i la dona nova, i de sí aquest factor influiria en la decisió final que prén el personatge masculí de la novel·la. No se'n fa cap esment, però a la relitat, això seria obviable?

Cap de setmana diferent.

Doncs sí, ha estat un cap de setmana diferent. D'entrada, ja ho he explicat al darrer post, divnedres vaig sortir a sopar amb gent de la feina (a la majoria només els conec de vista). Va contra totes les meves íntimes conviccions, però de tant en tant, escampar la boira també va bé i, fins i tot, vaig conèixer una persona que em va agradar força i amb qui vam tenir una conversa ben distesa (precisament l'única persona que no era de la feina). Dissabte al matí vam fer "les compres" de la setmana, però em vaig notar cansat (la nit abans tampoc havia anat a dormir massa tard). De fet, fa dies que em sentia cansat. Al migdia va trucar un dels tiets del petit i ens va proposar de passar-lo a buscar i endur-se'l de cap de setmana a casa l'avi i l'àvia berguedans. I vam dir que sí. Resultat, les primeres 24 hores en un any i mig sense xiquet. Ja sé que hi ha qui el troba a faltar molt i que l'endemà escurça les "vacances" per tornar abans. M'agradaria dir que això també m'ha passat a mi però lamento informar-vos que no ha estat així. Dissabte a la tarda vaig dormir tres hores (no recordo ni quan el tiet en qüestió va passar a buscar el xic). Després deu hores més a la nit. Avui diumenge al matí m'he llevat tard, he esmorçat amb tota la calma, he fet papers, he organitzat l'estudiada que tinc pendent, he fet neteja a casa, m'han pres el pél, m'he tret la barba i m'he dutxat dos cops. Després he preparat l'amanida del dinar (la compi ha fet el segon) i he baixat al pis de la tieta on ens hem repartit els mobles i altres andromines i he fet un altre viatge de "mudanzas". He arribat a casa que encara no eren les set i el petit encara ha arribat uns minuts més tard. Diuen que s'ho ha passat d'allò més bé, que ha dormit i menjat bé, l'avi i l'àvia contents i jo, encara que he molta feina, descansat. A sobre, ja tenim les reserves per anar cap a Brussel·les la setmana dels ponts. Només ens falta l'allotjament però ja hem enviat els mails pertinents. Ja m'està bé un cap de setmana diferent, encara que sigui un cop cada any i mig!.

Aquesta tarda estava a punt d'escriure un petit post quan m'ha arribat un sms d'una amiga. Males notícies. He contestat pel mateix mitjà. Ja parlarem quan s'hi vegi amb cor. M'he posat al llit i se m'han escapat unes quantes llàgrimes. Però mitja hora més tard m'he llevat i he anat a buscar el xic i a la seva mare que m'esperaven a casa la tieta monja i hem anat al metge pel petit (té fongs, segons la doctora). Després hem anat cap a casa i he jugat una estona amb el petardo (sa mare té el cap ple de cabòries per culpa de la feina i tampoc està massa bé aquests dies). Al vespre, sa mare s'ha superat i s'ha fet càrrec de la bestioleta i jo he pogut anara una reunió d'una associació de la qual sóc membre. Ens hi estem una horeta i mitja. He tornat a casa, he sopat i mentre cuido del petit, que es desperta plorant ,de tant en tant, escric això. Que si fa no fa és el mateix que volia esciure a primera hora de la tarda. Aquests darrers dies em costa "navegar" per la vida. Estic una mica massa sensible, potser. Obro el diari i se m'omplen els ulls de làgrimes quan veig les fotos del que està passant a l'Àfrica amb la SIDA. Minuts més tard m'interesso i suco pa en la polèmica oberta sobre el plagi (o no) del darrer premi de poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat. Etc. Estic escindit. Com tanta gent, suposo. Però aquests dies em costa trobar el punt d'equilibri.

Un resum dels darrers deu dies. Deu dies de no escriure al blog. Algú podria pensar, bé que no ha passat res, bé que no hi hagut temps per escriure. Ni l'una ni l'altra cosa, exactament. Mirant de resumir. Ara fa deu dies vaig sortir de copes (només cerveses, que ja tenim una edat) amb tres amics que ens arroseguem els uns als altres des de l'institut. Ens veiem força de tant en tant, i quan ho fem, no hi ha mai gaire res de nou (bé, un d'ells ha tingut una nena fa poc, però no és ben bé això el que importa en aquests casos). A part de riure, anar als mateixos llocs de sempre i dir les mateixes tonteries de sempre, vam avançar en una decissió. El proper any tots plegats farem els quaranta anyets. Ja havíem decidit fer una "excursió" per celebrar-ho, pero no acabavem de definir. Ara ja està. Serà la setmana del 12 d'octubre de l'any que ve i anirem a passar una setmaneta a Honk-Kong. Hi ha llocs més lluny, però aquest ja ens va bé. És divertit tenir propòsits (no tinc ni fava si hi acabarem anant, però mentrestant ja passem l'estona). El cap de setmana passat, després de les copes amb els amics, vam anar, amb la familia nuclear, de cap de setmana a una cassa rural per allà la Noguera. La casa no estava malament, però ens va fer maltemps i això, amb un de petit, és un malrotllo. El millor van ser les bestioletes que hi havia a la casa i el vailet perseguint-les (és que no té coneixement!). El pitjor, ja ho he dit, el temps. Vam tornar a casa diumenge a dinar. Cap gran experiència, però és que abans de trobar-ne una que ens faci el pes definitivament, n'haurem de provar algunes més. Dilluns passat, ja ho sabeu, fer-me càrrec del nen és el meu gran ofici. Aquest cop la seva mare va venir a dormir, però va arribar acasa a quarts de dotze i va marxar a quarts de vuit de l'endemà, o sigui, que poca cosa. Demà torna a ser dilluns, però sense mama. Esprem que no es torci massa res (aquesta nit està tossint...). Dimarts molta feina (si fa no fa, com cada dia). Dimecres sí que va ser especial. Després de bloguejar un anyet sencer, ens vam decidir a trobar-nos (no dire el nom perquè no ho vam comentar i no sé jo si es pot dir). En primer lloc, dir que em va agradar molt conèixer (personalment) aquesta persona. En segon, demanar disculpes, aquest cop públicament, pel meu retard. Tot i que vaig avisar i que amb el nen ja se sap, em vaig passar "tres pueblos". També em sap una mica de greu que, amb el xic d'acompanyat, un servidor tenia l'atenció dividida però, d'altra banda em penso que també va tenir la seva part divertida. Com que això és un resum no m'hi aturaré més. Vam fer un petit passeig, un got i cap a casa. Jo content. Espero que aquesta altra persona, també. Perquè, la qüestió és, que darrere cada blog hi ha una persona!. Dijous altra cop feina i una mica de passeig. Divendres em va tocar treballar fins a les tres de la matinada i em vaig pedre l'activitat del Festival de Poesia de Sant Cugat que més m'interessava. Dissabte, a part de sortir a comprar, passejar i aquestes coses, vaig assistir a la Nit de Poesia, al Centre Cultural de Sant Cugat.De l'activitat en concret només diré que va ser desigual. Hi havia algunes idees del muntatge interessant, però no acabaven de reblar el clau, en la meva modesta opinió. Els poetes enara més desiguals. Pel meu gust, el millor, Biel Mesquida. Però la nit va tenir dos altres punt d'interés. D'una banda, la companya aquella meva de feina amb la qui tenim, diguem-ne, una alts-i-baixos. Aquest cop, i en sintonia amb la situació actual, les coses s'estan norrmalitzant (i ho dic en diversos sentits), em va venir a saludar i vam petar la xerradeta dos minuts. No sé massa què dir-ne. Ja veurem demà. De l'altra, i molt més interessant, vaig conèixer una segona persona amb qui ens llegim els blogs i ens comentem, sovint, els posts.En aquest cas, no va ser una trobada individual. Hi havia més gent de la blogosfera i d'altres coses internaútiques. Tot i el soroll, em va agradar molt també conèixer aquesta persona i la gent amb qui anava. Quan va acabar l'activitat vam fer una cerveseta i va ser ben entretingut i interessant conèxer, en carn i oosos, altres blogosferaires. Avui diumenge, a part de mirar de descansar al matí, he portat el nen a casa la tieta monja i les seves amigues perquè hi passés la tarda i he baixat a fer un altre viatge per continuar buidant el pis de la tieta. Ara fa una estona que he représ el blog. Ja m'està bé. Potser han estat deu dies de descans, però de coses...

Un de curtet per comentar només tres coses.
Avui hem anat a una reunió de pares (es veu que les mares no estaven convocades) a l'escoleta del petit. Així doncs, avui hem conegut la resta (la majoria) d'ascendents dels col·legues del nostre xiquet. Tot i que es maneten alguns tòpics (nou mares i tres pares, i no sé què hi feien les mares allà, si no han estat convocades), tothom, exceptuant una senyora colòmbiana o equatoriana que no ha badat boca en tota l'estona, però a qui li hem preguntat si ens entenia, xerrava en català i, encara que nosaltres som els "radicals" que no deixem (de moment) el nen a dinar l'escola i que també hi ha mares atrefagadíssimes, etc, etc, m'he congraciat una mica amb la gent que viu a la meva ciutat. Potser es tracta només del barri on visc i del parc infantil de referència (a l'última visita hi havia, récord, nou mares i un pare, o sigui jo, amb aquell munt de criatures i, per cert, vaig acabar intercanviant tres paraules amb la mare pija tia bona que comentava l'altres dia).
Segona. Com ja em temia i sort que ho vaig preveure, la meva reestablerta, recent i parcialment, relació laboral i personal amb aquella companya de la feina, va estar en un tris d'anar-se'n a fer punyetes una altra vegada. Em vaig sentir bastant ignorat, per dir-ho suau, cap allà ahir al migdia i avui semblava que la cosa era a punt de petar quan, sin comerlo ni beberlo, la xicota ha canviat de registre totalment i s'ha posat a fer-me confidències (laborals i de mal rotllos, però intentant recuperar proximitat). Una disculpa per part seva hagués estat molt millor, però ja se sap, que hi ha coses massa humanes. Què hi farem?
I tercera i última. Dijous i divendres eré en unes jornades al CCCB sobre Ciutadania i Poder Local. Hi vaig perquè em ve de gust i per desaparèixer una estona de la feina (diria que tinc unes 240 hores positives). Divendres a la nit he quedat amb els amigotes (potser fa més de tres mesos que no ens veiem). Unes tapes, unes birres i riure una estona. Res més. Dissabte i diumenge hem reservat habitació a un casa rural per allà vora Pons (Lleida). N'estic fins al barret de córrer com un boig a la feina i de rebre, dia sí, dia també, indicacions errònies i directrius que ratllen la il·legalitat.
A dormir!. Catxis, no m'ha sortit tan curt com jo volia!