Els dos homes de la casa hem estat malaltons aquest cap de setmana. Jo crec que el més petit de tots no s'ho passar excessivament a la festa de carnestoltes de l'escola (o bé, després va agafar la galipandria mentre acompanyavem una col·lega canadenca de la mama fins a l'estació del tren i fotia un fred de c...). Total, dissabte a. 38.5. El pare de criatura, per no desmereixer, va gafar la febrada diumenge. Avui tots dos en funcionament. Ell, a mig gas a l'escoleta. Jo, bastant justet, a la feina (que és la versió per a grans de l'escoleta, cada dia hi aprens una nova imbecilitat). Com que la cosa no pintava massa bé i per side cas, la mare de la criatura petita, i parellad e la criatura gran, avui no s'ha quedat a dormir a BCN i corre per alguns dels llits d'aquesta casa (tampoc n'hi ha tants, de llits, era una hiperbole).
Dilluns a la tarda no treballo, la qual cosa he aprofitat per dur el cotxe a rentar per dins i per fora. Per cert, quina noia més eixerida m'ha atès. Les botes-bambes que duia, amb uns megacordons roses, m'han impactat. I mil coses més, posar en ordre l'agenda, demanar hora per una metgesa, hora per la revisió del cotxe, traspàs entre comptes corrents, planificació dels estudis d'aquest semestre, afeitar-me la barba que ja era hora, endreça de CD's, etc.
I tot això, per què? doncs perquè des de fa unes setmanes el minyó passa unes hores del dilluns a la tarda amb les seves tietes monges. De fet, de tieta n'hi ha una (i és tieta de la meva compi), però com que totessón germanes... Ell s'ho passa bé. Vaja, quan l'anem a buscar està la mar d'engrescat. I elles encara més. Una no para d'explicar-nos què ha fet el segal durant la tarda, l'altra ens ensenya com (amb seixanta cap a setanta anys) ha ensenyat al mocòs, mai més ben dit, com es fa l'avió. Mentre, la tieta número u, que és pràctica tota ella, entra més en els detalls del menjar, les caquetes i aquestes coses.
Divendres és festa a Sant Cugat. Espero que faci un dia mínimament potable i marxarem, el petit i jo, que la seva mare treballa a la capital, a descobrir aquests móns de Déu. Potser irem a la platja.
Apa, ara ja m'he posat al dia. Vaig a repassar els vostres dips (diaris interactius personals, cada dia s'aprén....)
22.2.06
Un post breu, ara de veritat
Només és per posar en coneixement de potencials interessats i interessades, que tampoc n'hi pot haver gaires, que a la Casa de Cultura de Sant Cugat hi ha una bona exposició sobre Gabriel Ferrater i les seves tres passions: la pintura, la poesia i la lingüística. El comissari de l'exposició (o sigui qui se l'ha inventat és Jordi Cornudella a qui, qui estigui interessat en el ram, ja deu conèixer). Penjo la "notícia" al blog amb endarreriment perquè l'exposició ja fad ies que està en funcionament, bàsicament, perquè la "notícia" és que s'ha prorrogat fins el 12 de febrer. Jo hi treballo molt a la vora. Si algú s'anima a visitar-la, que m'ho faci saber.
L'altre breu comentari del dia és només per apuntar que el nas que es va fer malbé fa uns dies, sembla que se'n sortirà i què no és res greu. O això m'ha semblat a mi. I, que sàpiga la persona propietària del nas en qüestió, que avui ha contribuit a alegrar-me el dia. I el Barça la nit.
L'altre breu comentari del dia és només per apuntar que el nas que es va fer malbé fa uns dies, sembla que se'n sortirà i què no és res greu. O això m'ha semblat a mi. I, que sàpiga la persona propietària del nas en qüestió, que avui ha contribuit a alegrar-me el dia. I el Barça la nit.
18.2.06
Diversos comentaris petitons
Bàsicament, per mantenir el contacte (i perquè continuo viu...).
1. Dilluns 20/02 acabarà, espero, la primera fase d'una feina que m'ha tingut bastant entretingut els darrers, posem, 18 mesos. A partir de dimarts, caldrà resoldre moltes altres urgents que havíen quedat una mica endarrerides i, després, posar-nos a desplegar la feina concretada a la fase 1. Serà farregòs i hi haurà unes quantes decepcions pel camí, però espero que també hi hagi sorpreses positives.
2. He refet els versos que vaig penjar ara fa uns dies i he tendit cap a una versió decasÍl·laba, però em penso que necessito ajuda per acabar de ben lligar-ho. El poemet (quatre tristos versos) està quedant així:
De matinada, m'esmunyo al teu llit.
Tu m'embolcalles amb tot el teu cos
i jo t'acarono el tou de la cama.
Quin tebi pler és no estimar d'amagat.
S'admeten suggeriments (pere?).
3. Ahir a la nit vaig tornar a anar al cinema. Dos cops en menys d'un mes (estic matxacant les meves estadístiques de 2005, dos cops en un any). vam anar a veure "Los tres entierros de Melquíades Estrada". A mi em va agradar força (no topthom opina igual). Ara no us l'expicaré, que això només són comentaris petitons. Us deixaré només un tastet de coses que hi trobaríeu si us hi animessiu: Mèxic, la frontera, la veritat, les imatges dobles o com ens reflectim en d'altri, les imatges panoràmiques, les distintes naturaleses de l'ésser humà o com de diefrents i d'iguals som alhora,.... Jo la recomano, però tampoc us espereu la pel·lícula de l'any.
4. Aquest matí he estat a Cornellà a l'assemblea anual de l'AcPpJ. A part de avaluar fins a quin punt tinc forces, temps i capacitats per implicar-m'hi més (o no), quan tornava a cap a casa i aprofitant la cua causada per un accident crec que no massa greu, he començat a fer repàs de les múltiples entitats de les que formo part i he decidit que em cal prendre'm un matí o una tarda de relax i fer-ne una revisió acurada. Suposo que m'aniria bé processar-ho a través d'alguna lllista (ja hi tornem...). La cosa seria fer-me conscient d'on estic "apuntat" i fins on participo a cada lloc, per poder-ne fer una revisió i reorientar la meva activitat que, en el meu cas, és finita (ja sé que hi ha persones que donen per força més que no pas jo, però a mi, personalment, m'aniria bé dormir i descansar).
5. I parlant de l'agenda de la propera setmana. Tot va tranquilet o relacionat amb la feina menys dijous al vespre on em coincidexen tres activitats on m'agradaria ser-hi pràcticament a la vegada: un xat del club de Lectura Virtual, un concert i un sopar. Encara no he pogut acabar de decidir què faré, entre d'altres coses perquè, d'una d'aquestes coses, em sento una mica responsable d'animar-la, una altra em ve de gust i no només per l'activitat en ella mateixa, sinó per les companyies que hi anirien associades i una tercera em representa una mica més de compromís, però que crec que és necessari mantenir. Quan m'acabi de decidir, ho faré públic als quatre vents.
6. I llibres, i acabo. Després de fer-me "Solitud", de Víctor Català, i "Una habitació amb vistes2, d'EM Forster, ara estic amb "La dona silenciosa" de M. Zgustova. Passo aproximadament per la meitat del llibre. M'agrada força. Quan l'acabi ja en faré una ressenya més ortodoxa. Ara mateix només us en deixaré una frase. Diuen que els bons llibres són força atemporals i que les reflexions que s'hi hauria de poder trobar, haurien de sorgir de situacions concretes però permetre diferents nivells de lectura. No sé si estic d'acord del tot amb amb aquesta qualificació dels bons llibres, però us apunto una frase que vaig llegir ahir i que crec que en seria una bona mostra: " T'has fixat, Andrei, que a les fosques un viu amb molta més intensitat?". N'hi ha més. Animeu-vos a llegir-lo.
1. Dilluns 20/02 acabarà, espero, la primera fase d'una feina que m'ha tingut bastant entretingut els darrers, posem, 18 mesos. A partir de dimarts, caldrà resoldre moltes altres urgents que havíen quedat una mica endarrerides i, després, posar-nos a desplegar la feina concretada a la fase 1. Serà farregòs i hi haurà unes quantes decepcions pel camí, però espero que també hi hagi sorpreses positives.
2. He refet els versos que vaig penjar ara fa uns dies i he tendit cap a una versió decasÍl·laba, però em penso que necessito ajuda per acabar de ben lligar-ho. El poemet (quatre tristos versos) està quedant així:
De matinada, m'esmunyo al teu llit.
Tu m'embolcalles amb tot el teu cos
i jo t'acarono el tou de la cama.
Quin tebi pler és no estimar d'amagat.
S'admeten suggeriments (pere?).
3. Ahir a la nit vaig tornar a anar al cinema. Dos cops en menys d'un mes (estic matxacant les meves estadístiques de 2005, dos cops en un any). vam anar a veure "Los tres entierros de Melquíades Estrada". A mi em va agradar força (no topthom opina igual). Ara no us l'expicaré, que això només són comentaris petitons. Us deixaré només un tastet de coses que hi trobaríeu si us hi animessiu: Mèxic, la frontera, la veritat, les imatges dobles o com ens reflectim en d'altri, les imatges panoràmiques, les distintes naturaleses de l'ésser humà o com de diefrents i d'iguals som alhora,.... Jo la recomano, però tampoc us espereu la pel·lícula de l'any.
4. Aquest matí he estat a Cornellà a l'assemblea anual de l'AcPpJ. A part de avaluar fins a quin punt tinc forces, temps i capacitats per implicar-m'hi més (o no), quan tornava a cap a casa i aprofitant la cua causada per un accident crec que no massa greu, he començat a fer repàs de les múltiples entitats de les que formo part i he decidit que em cal prendre'm un matí o una tarda de relax i fer-ne una revisió acurada. Suposo que m'aniria bé processar-ho a través d'alguna lllista (ja hi tornem...). La cosa seria fer-me conscient d'on estic "apuntat" i fins on participo a cada lloc, per poder-ne fer una revisió i reorientar la meva activitat que, en el meu cas, és finita (ja sé que hi ha persones que donen per força més que no pas jo, però a mi, personalment, m'aniria bé dormir i descansar).
5. I parlant de l'agenda de la propera setmana. Tot va tranquilet o relacionat amb la feina menys dijous al vespre on em coincidexen tres activitats on m'agradaria ser-hi pràcticament a la vegada: un xat del club de Lectura Virtual, un concert i un sopar. Encara no he pogut acabar de decidir què faré, entre d'altres coses perquè, d'una d'aquestes coses, em sento una mica responsable d'animar-la, una altra em ve de gust i no només per l'activitat en ella mateixa, sinó per les companyies que hi anirien associades i una tercera em representa una mica més de compromís, però que crec que és necessari mantenir. Quan m'acabi de decidir, ho faré públic als quatre vents.
6. I llibres, i acabo. Després de fer-me "Solitud", de Víctor Català, i "Una habitació amb vistes2, d'EM Forster, ara estic amb "La dona silenciosa" de M. Zgustova. Passo aproximadament per la meitat del llibre. M'agrada força. Quan l'acabi ja en faré una ressenya més ortodoxa. Ara mateix només us en deixaré una frase. Diuen que els bons llibres són força atemporals i que les reflexions que s'hi hauria de poder trobar, haurien de sorgir de situacions concretes però permetre diferents nivells de lectura. No sé si estic d'acord del tot amb amb aquesta qualificació dels bons llibres, però us apunto una frase que vaig llegir ahir i que crec que en seria una bona mostra: " T'has fixat, Andrei, que a les fosques un viu amb molta més intensitat?". N'hi ha més. Animeu-vos a llegir-lo.
11.2.06
Això de la recerca
Avui ens han confirmat que tenim una "recercadora avançada" a casa. No entenc el perquè de tants papers i patiments, si sempre ha estat obvi. Felicitats, carinyo (suposant que m'estiguis llegint, que tot podria ser).
10.2.06
En sortint del Caprabo
Ahir a la tarda, després de "perpetrar" el meu darrer exàmen del semestre, vaig passar pel Caprabo a reposar queviures. Quan en sortia, amb el carro força ple, vaig veure una mare que jugava amb les seues dues criatures als cotxets aquests petits que posen a tot arreu i que funcionen amb modenes d'un euro. Vaig passar pel costat però ella era d'esquena. Mentre esperava l'ascensor per baixar al pàrquing me la vaig tornar a mirar. En aquell moment ens vam creuar les mirades i ens vam reconèixer. És una noia a qui, per motius laborals, vaig conèixer ja fa una bona temporada. Posem que jo encara no tenia parella estable, ni preveia de tenir-ne, o sigui que deu fer una dotzena d'anys, però no més de quinze. He de reconèixer que aquesta noia m'agradava (no era l'única). Diguem que complia sobradament alguns dels "requeriments", tant físics com intel·lectuals, que per aquella època jo celebrabava. La noia en qüestió, també per feina (i potser d'altres coses que se m'escapen), va marxar fora uns quants anys. Ara fa un parell o tres d'anys, una vigilia de Reis, ens vam creuar pel carrer, atrefegats tots dos, a la recerca dels darrers regals. Ens vam dir adéu però, com a mínim jo, que no sabia que ella tornava a viure per aquí, no la vaig reconèixer fins força estona més tard. Em va fer tanta gràcia que vaig mirar de trobar una seva adreça de correu electrònic. Ho vaig aconseguir i em vaig posar en contacte amb ella, que em va confirmar que ens havíem creuat dies abans. Des d'aleshores, molt de tant en tant, coincidim per alguna banda. Poden passar uns quants mesos entre dos cops que coincidim. Quan ho fem, acostumem a dir-nos quatre paraules, cap conversa massa seriosa. Total, que sé que viu a la mateixa ciutat que jo, que continua treballant on treballa ja fa uns quants anys i que ja té dues criatures. Ahir, quan ens vam saludar i com que jo ja estava pujant a l'ascensor, (anava amb pressa, com sempre), només em va dir "com ens hem de veure...", referint-se, crec, a les criatures que estaven ben excitades mirant de pujar i baixar d'aquelles màquines. Jo no recordo gaire quina bajenada vaig dir, pero recordo perfectament el que em va passar pel cap i que vaig estar a punt de contestar: "tu, guapíssima".
8.2.06
Un brisall calentonet
De matinada,
m'esmunyo al teu llit.
M'embolcalles amb el teu cos
i t'acarono el tou de la cama.
Quin tebi pler, també,
l'estimar sense amagar-se.
m'esmunyo al teu llit.
M'embolcalles amb el teu cos
i t'acarono el tou de la cama.
Quin tebi pler, també,
l'estimar sense amagar-se.
6.2.06
Els Coldplay i la rutina
Són les onze tocades quan començo a esciure aquest post. Avui he fet el primer exàmen de la setmana, segon d'aquest ronda. No m'ha anat gaire bé. Tot i que la primera pregunta l'he contestada llargament, no estic massa segur d'haver-ho fet prou bé, prou clarament. La segona molt pitjor. Em preguntaven sobre la mercaderia i la seva dimensió ideològica. Home, suposo que és fàcil dir-hi la teva, que és el que he fet jo; però encara em pregunto a quin de la dotzena de llibres que m'he empassat per preparar aquest exàmen, parlaven d'això. O sigui que hi he posat el que m'ha semblat. Per tant, i amb una mica d'optimisme, si jo fos el corrector, em posaria entre un tres i un cinc (com que és una optativa, igual no volen "matxacar" als qui ens hi apuntem, tot i que s'han d'escollir dues optatives entre tres possibles, i una és sociologia de la religió que pel nom....). En fi, quan tornava de Terrassa, que és on he fet l'exàmen, cap a casa, he posat el segon CD dels Coldplay (A rush of blood to the head). Ara fa uns dies, a la ràdio, van posar el "fix you", un dels temes que més han sonat del seu tercer CD, i m'ha vingut de gust tornar-los a escoltar que ja fa un temps que no ho feia. I, per variar últimament, m'ha tornat a agafar la "tonteria". Un servidor té una vida que es podria qualificar com de bastant "normaleta". Feina a l'administració, parella, un nen petit, estudiar, llegir, de tant en tant, teatre o un concert, etc. Res de l'altre dijous, com la majoria de la gent, crec. Però en determinats estats anímics, com el que m'han facilitat els Coldplay, un servidor no és creu ni millor ni pitjor, però té la sensació de viure molt més intensament que en d'altres moments. Us sona alguna d'aquestes frases: "And I crawl back into your open arms", "Nobody said it was easy", "Come back and sing to me, to me, me", "I'm going back to the start" o, la que m'agrada més (o menys, segons com es miri) de totes, "I'll miss you, so", per dir-ne només algunes. I és que en mig de tanta rutina, continuo sense sortir-me'n d'una de les meves rutines més pertorbadores (estava a punt d'afegir esquizofrènica, però seria fer-ne un gra massa i tampoc estic tan descentrat com això). Sort en tinc d'altres rutines fantàstiques com, ara mateix, passar els dilluns a la nit sols, amb el meu xicotot. I és que ens ho passem pipa.
29.1.06
Ricard 3r i la virtut
Divendres al vespre havíem d'anar a teatre i a sopar amb el meu carinyo, però el xicotet es va posar malamentot i vam suspendre la soirée i vaig acabant anat-hi jo sol, a teatre. Vaig anar a veure la versió d'en Rigola de Ricard tercer, un Shakesperare del que no en sabia massa, excepte allò del "meu regne per un cavall". La representació, jo diria que en la clàssica línia Rigola. L'escenari representa un bar, molt moviment de personatges, s'utlitzen mitjans audiovisuals, música, etc. Si us he de dir la veritat, entre que jo no hi anava prou entusiasmat, que normalment preferiexo i molt, les obres amb pocs actors i el modus operandi Rigola, que tampoc m'entusiama (tot i que reconec que té el seu què, però jo ja dec ser massa clàssic), els primers 90 minuts de represnetacií ni fu ni fa. Bàsicament, i des del meu modest punt vista, hi ha lloc per a l'odi, l'odi i l'odi (bé, també per a la mentida, l'engany, la manipulació i,..., però tot això n'és corolari). Ara bé, molt a propet del final, i quan Ricard tercer es prepara per a l'última batalla (Ricard tercer acaba una mica com Juli Cèsar, que per cert em va agradar molt més, al camp de batalla), en Pere Arquilllué (em va agrdar força) es va marcar un monòleg de deu minuts que em va deixar trasbalsat. Deu ser un dels pocs textos de Shakespeare que no tenim a casa (raó unkwonwed, però aquesta col·lecció de textos de l'Institut del Teatre, versions de Shakespere de Sagarra, venen de la meva mitja taronja). Demà dilluns aniré a veure la meva llibrera preferida, que ja em deu un parell de textos ara mateix, a veure si trobo alguna versió per llegir, amb més tranquilitat, aquest fragment final. Un fragment que ens parla de la por (mar avui has penjat un brisall...), de l'autoengany, etc. Ja us ho comentaré més extensivamnet d'aquí a unes dies.
Però el gran tema del cap de setmana, un cop més, ha estat la dualitat (al final m'acabaré convertint al marxisme o em faré hegelià, amb tanta visió dialèctica de les coses; tot i que si m'ho miro bé, el problema, i per això escric aquests posts, és que no acabo de veure la síntesi/superació per cap banda). Com que el nen no ha passat un gaire bon cap de setmana (la panxona, pobre), hem estat sobretot a casa i hem anat fent torns. Aquest matí, en un torn lliure, i mentre estudiava, he llegit: "La vertue n'est que l'art de se rendre hereux soi-meme de la felicité des autres". La frase, de D´Holbach, vé a dir que la virtut és ser feliç un mateix en la felicitat d'altri. podríem dir que Ricard tercer i D'Holbach són a les antípodes l'un de l'altre. Com que no ho tinc clar del tot, no ho assevero, i continuo buscant-ne la síntesi (de tot plegat).
Però el gran tema del cap de setmana, un cop més, ha estat la dualitat (al final m'acabaré convertint al marxisme o em faré hegelià, amb tanta visió dialèctica de les coses; tot i que si m'ho miro bé, el problema, i per això escric aquests posts, és que no acabo de veure la síntesi/superació per cap banda). Com que el nen no ha passat un gaire bon cap de setmana (la panxona, pobre), hem estat sobretot a casa i hem anat fent torns. Aquest matí, en un torn lliure, i mentre estudiava, he llegit: "La vertue n'est que l'art de se rendre hereux soi-meme de la felicité des autres". La frase, de D´Holbach, vé a dir que la virtut és ser feliç un mateix en la felicitat d'altri. podríem dir que Ricard tercer i D'Holbach són a les antípodes l'un de l'altre. Com que no ho tinc clar del tot, no ho assevero, i continuo buscant-ne la síntesi (de tot plegat).
24.1.06
Tres dotzenes
Avui he fet el meu primer exàmen de la temporada. No m'ha anat malament. Vaja, que espero aprovar. Diuen que en aquesta assignatura puntuen baix i no he fet un megafantàstic exàmen, però em penso que haurà estat suficient. Ara ja me'n puc oblidar i anar pels altres dos d'aquí a quinze dies. Les notes, com a mínim, fins a mitjans de març.
I, com que ja he acabat Solitud, em vaig fer les primeres deu pàgines de "La dona silenciosa" de Monika Zgustova. Amb tan poca teca no me'n puchaver fet una idea encara, però puc dir que, com a mínim, m'ha entrat bé. Aquest llibre no em corre pressa, peerò és per on he començat perquè em ve de gust i és una mica una assignatura pendent. Per la banda del Club de lectura virtual, ara ataquem "A room with a view", d'EM Forster i per la banda del grup de lectura de l'editorial Meteora miraré d'agafar-me a "L'amant de lady Chatterlay" de DW Lawrence.
No estic gaire convençut de poder amb tota aquesta càrrega lectora, bàsicament perquè encara he fer una parell d'exàmens, però què és preferible: marcar-se objectius pràcticament inabastables però que ens diuen cap on volem anar o marcar-nos fites assolibles per anar-les superant gradualment i felicitar-nos i estar satisfets amb nosaltres mateixos o mateixes?
I us ho deixo aquí plantejat. Recordo que uns anys més tard d'acabar la Universitat (bé, quan tocava ara ja fa una temporada llarga) i amb aquella colla d'amics de l'institut, als sopars on ens trobavem un cop de tant en tant, sortia aquesta qüestió.
Per cert, els i les qui hagueu jugat als "quintos" de Nadal irreverents pel Vallès (o potser per d'altres contrades), ja sabeu que en diuen de les tres dotzenes... (és broma, que consti). El que no és broma és que aquest és el meu post númeero 36 des de que són en aquest nou espai. AiIx... De tant en tant, enyoro el blog antic, però em conformo rellegint alguns dels posts de tant en tant al meu ordinador, on els vaig guardar ben guardats.
I, com que ja he acabat Solitud, em vaig fer les primeres deu pàgines de "La dona silenciosa" de Monika Zgustova. Amb tan poca teca no me'n puchaver fet una idea encara, però puc dir que, com a mínim, m'ha entrat bé. Aquest llibre no em corre pressa, peerò és per on he començat perquè em ve de gust i és una mica una assignatura pendent. Per la banda del Club de lectura virtual, ara ataquem "A room with a view", d'EM Forster i per la banda del grup de lectura de l'editorial Meteora miraré d'agafar-me a "L'amant de lady Chatterlay" de DW Lawrence.
Ara ve la cita bíblica: "Vanitat de vanitats, diu Qohelet, vanitats de vanitat, i tot és vanitat..."
No estic gaire convençut de poder amb tota aquesta càrrega lectora, bàsicament perquè encara he fer una parell d'exàmens, però què és preferible: marcar-se objectius pràcticament inabastables però que ens diuen cap on volem anar o marcar-nos fites assolibles per anar-les superant gradualment i felicitar-nos i estar satisfets amb nosaltres mateixos o mateixes?
I us ho deixo aquí plantejat. Recordo que uns anys més tard d'acabar la Universitat (bé, quan tocava ara ja fa una temporada llarga) i amb aquella colla d'amics de l'institut, als sopars on ens trobavem un cop de tant en tant, sortia aquesta qüestió.
Per cert, els i les qui hagueu jugat als "quintos" de Nadal irreverents pel Vallès (o potser per d'altres contrades), ja sabeu que en diuen de les tres dotzenes... (és broma, que consti). El que no és broma és que aquest és el meu post númeero 36 des de que són en aquest nou espai. AiIx... De tant en tant, enyoro el blog antic, però em conformo rellegint alguns dels posts de tant en tant al meu ordinador, on els vaig guardar ben guardats.
22.1.06
Sensibilitat, manies i Solitud
Després d'una setmana sense ordinador a casa (ara ja sé què han de sentir els peixos fora l'aigua) torno amb les meves cabòries.
La primera crec que és divertida. Recordeu allò de la meva fase d'extrema sensibilitat? Doncs no sempre va per malament. Disssabte a la tarda vaig aturar l'estudiada (conflicte social i conducta desviada es diu l'assignatura, poca broma...) perquè em vaig quedar sense tinta al boli. Com que havia de passsar per cada ma mare a recollir croquetes (les fa fora de sèrie, ho sento per qui tingui gana), vaig aprofitar i vaig entrar a comprar un boli a la papereria que té a la vora de casa. Vaig entrar-hi sense mirar gaire qui atenia el públic perquè la mestressa de la casa no és precisament simpàtica. Després de dubtar una mica, la noia de la llibreria m'indica uns retoladors punta fina que no són de marca pero que, diu ella, van bé. M'apropo al taulell on són els boligrafs i, sense voler, atzibo una patacada a una colla de revistes "pronto" que hi havia sota. Em disculpo tot mirant la noia. Ella, joveneta, potser primers anys de Facultat, em diu, "No t'hi amoinis, tot cau". Una llum se'm va encendre al cervell. La vaig mirar (ni guapa, ni lletja, ara no us penseu, que no va per aquí) i, sense pensar-ho li dic. "T'he de felicitar per no prominalitzar el verb caure com fa tothom". Ella em somriu. Probablement deu pensar que estic grillat. Quan surto de la botiga tinc dubtes. El primer, prominalitzar és exactament el que jo volia dir? Bé, un no és filòleg, precisament. Dos. I a què ve això si jo sóc el primer que xerro i escric fatal?. I tres. Deixant de banda el tema lingüístic, aquella noia deu ser filòsofa, perquè això de "tot cau", n'estic segur, no ho va dir per dir-ho. Sort de les croquetes de la meva mare, que em van torna a la realitat.
Segon assumpte. Per indicació de la meva perversa cotilla i amiga HannaB, us relaciono cinc de les meves manies, en el benentès que jo em considero una persona força flexible i no gaire maniàtica (suposo que no em conec prou). La primera. Els peus. No m'agraden gens els peus. Ho sento, i això que aquests darrers estius m'ho estic passant fatal de la muerte amb les xancletes. Fins i tot els alguns dels pocs peus que em resultàven supotables, o això em creia jo, ara ja ni això. He descobert que són els dits dels peus el que em fa mania. Segona. La pudor de suat, però no sempre. Ja he explicat algun cop que jo havia jugat a rugbi i ja us podeu suposar que jugant-hi es sua, es fa pudor i hi entres en contacte. En aquest cas, cap problema. Em fa mania la gent que, a la feina per entendre'ns, fan pudor, aquella mena d'agror tan forta que els fa el cos. I tercera. Però no us penseu que m'agrada l'extrem contrari. No suporto les colònies fortes que es posen algunes noies. Especialment en recordo una, de noia, que treballava amb mi. Jo crec que, des de que va saber que m'agraviava, encara se'n posava més. Per sortir del tema olors, quarta mania. L'he comentat altres cops: les llistes. M'agrada fer llistes de tot. Què he de fer aquesta setmana? Llista. A la feina. Llista. Els llibres que tinc i que "he" de llegir. Llista. Per anar a comprar. Llista. Els propòsits organitzatius i mentals dels propers sis mesos. Llista. Què he d'anar a veure a teatre, als museus, de conferències, etc. Llista. Segurament en algun lloc he de tenir la llista de les llistes. I cinquena i última. Les persones que es mosseguen les ungles i que gairebé es mengen els dits, no són de fiar. No hi puc fer res. Em fan mania. Bé, fins aquí l'assumpte manies. Volia deixar constància en acabar que si algú se sent ofès, que em disculpi. No és res personal. O potser sí. Són les meves manies personals.
Tercer i últim tema de la nit. Ja he acabat Solitud. Seguint els consells de pere me l'he anat llegint a una velocitat màxima d'un capítol per dia, excepte l'últim (qui l'hagi llegit ja sabrà perquè). No puc entrar en una crítica literària profunda perquè em falten elements, però us en puc donar un parell o tres d'opinions. La primera és que m'ha agradat molt perquè els raonaments dels personatges, si els treieu una mica fora de context, em semblen ben actuals o, com a mínim, absolutament aplicables hores d'ara (digueu-me antic). El fil conductor em sembla prou intel·ligent i ben portat, amb una conclusió bastant lògica i crec que forta per l'època del llibre (aquí potser vaig equivocat del tot, però ella signa com a Víctor...). Altra cosa és el llenguatge emprat. Jo hi he disfrutat força, però a partir de dues condicions prèvies: sabia on em posava i ja havia decidit llegir el llibre sense cap diccionari a mà (el que s'entén, bé, i el que no s'entén, mala sort).Segur que m'he perdut molts matisos (ho he hagut de buscar al diccionari, puaj!), però ja n'he tingut prou (ho dic en positiu, que consti). També s'ha d'estar disposat a aquest llenguatge on les paraules "planyívol" i "aucell", per exemple, marquen el tó general. Em preguntaven si la recomanaria un cop l'hagués acabat. Doncs sí, a mi m'ha agradat molt, però reconec que el "tema", em va (més que la solitiud, crec que es la desolació, però ara no filarem prim). Per tant, i acabo, us la recomano sempre que tingueu clar què us hi trobareu formalment. La recomanació és que doneu un cop d'ull al llibre abans d'entrar-hi i llegiu-ne una pàgina qualsevol. Si no hi teniu probelems, endavant.
I acabo el post recordant al personal que corre per aquí que per primavera tenim un compromís. Jo hi compto. Ja en parlarem (mar, hem de parlar d'això del vi). Per cert, aquest post és així de llarg per compensar l'anterior.
La primera crec que és divertida. Recordeu allò de la meva fase d'extrema sensibilitat? Doncs no sempre va per malament. Disssabte a la tarda vaig aturar l'estudiada (conflicte social i conducta desviada es diu l'assignatura, poca broma...) perquè em vaig quedar sense tinta al boli. Com que havia de passsar per cada ma mare a recollir croquetes (les fa fora de sèrie, ho sento per qui tingui gana), vaig aprofitar i vaig entrar a comprar un boli a la papereria que té a la vora de casa. Vaig entrar-hi sense mirar gaire qui atenia el públic perquè la mestressa de la casa no és precisament simpàtica. Després de dubtar una mica, la noia de la llibreria m'indica uns retoladors punta fina que no són de marca pero que, diu ella, van bé. M'apropo al taulell on són els boligrafs i, sense voler, atzibo una patacada a una colla de revistes "pronto" que hi havia sota. Em disculpo tot mirant la noia. Ella, joveneta, potser primers anys de Facultat, em diu, "No t'hi amoinis, tot cau". Una llum se'm va encendre al cervell. La vaig mirar (ni guapa, ni lletja, ara no us penseu, que no va per aquí) i, sense pensar-ho li dic. "T'he de felicitar per no prominalitzar el verb caure com fa tothom". Ella em somriu. Probablement deu pensar que estic grillat. Quan surto de la botiga tinc dubtes. El primer, prominalitzar és exactament el que jo volia dir? Bé, un no és filòleg, precisament. Dos. I a què ve això si jo sóc el primer que xerro i escric fatal?. I tres. Deixant de banda el tema lingüístic, aquella noia deu ser filòsofa, perquè això de "tot cau", n'estic segur, no ho va dir per dir-ho. Sort de les croquetes de la meva mare, que em van torna a la realitat.
Segon assumpte. Per indicació de la meva perversa cotilla i amiga HannaB, us relaciono cinc de les meves manies, en el benentès que jo em considero una persona força flexible i no gaire maniàtica (suposo que no em conec prou). La primera. Els peus. No m'agraden gens els peus. Ho sento, i això que aquests darrers estius m'ho estic passant fatal de la muerte amb les xancletes. Fins i tot els alguns dels pocs peus que em resultàven supotables, o això em creia jo, ara ja ni això. He descobert que són els dits dels peus el que em fa mania. Segona. La pudor de suat, però no sempre. Ja he explicat algun cop que jo havia jugat a rugbi i ja us podeu suposar que jugant-hi es sua, es fa pudor i hi entres en contacte. En aquest cas, cap problema. Em fa mania la gent que, a la feina per entendre'ns, fan pudor, aquella mena d'agror tan forta que els fa el cos. I tercera. Però no us penseu que m'agrada l'extrem contrari. No suporto les colònies fortes que es posen algunes noies. Especialment en recordo una, de noia, que treballava amb mi. Jo crec que, des de que va saber que m'agraviava, encara se'n posava més. Per sortir del tema olors, quarta mania. L'he comentat altres cops: les llistes. M'agrada fer llistes de tot. Què he de fer aquesta setmana? Llista. A la feina. Llista. Els llibres que tinc i que "he" de llegir. Llista. Per anar a comprar. Llista. Els propòsits organitzatius i mentals dels propers sis mesos. Llista. Què he d'anar a veure a teatre, als museus, de conferències, etc. Llista. Segurament en algun lloc he de tenir la llista de les llistes. I cinquena i última. Les persones que es mosseguen les ungles i que gairebé es mengen els dits, no són de fiar. No hi puc fer res. Em fan mania. Bé, fins aquí l'assumpte manies. Volia deixar constància en acabar que si algú se sent ofès, que em disculpi. No és res personal. O potser sí. Són les meves manies personals.
Tercer i últim tema de la nit. Ja he acabat Solitud. Seguint els consells de pere me l'he anat llegint a una velocitat màxima d'un capítol per dia, excepte l'últim (qui l'hagi llegit ja sabrà perquè). No puc entrar en una crítica literària profunda perquè em falten elements, però us en puc donar un parell o tres d'opinions. La primera és que m'ha agradat molt perquè els raonaments dels personatges, si els treieu una mica fora de context, em semblen ben actuals o, com a mínim, absolutament aplicables hores d'ara (digueu-me antic). El fil conductor em sembla prou intel·ligent i ben portat, amb una conclusió bastant lògica i crec que forta per l'època del llibre (aquí potser vaig equivocat del tot, però ella signa com a Víctor...). Altra cosa és el llenguatge emprat. Jo hi he disfrutat força, però a partir de dues condicions prèvies: sabia on em posava i ja havia decidit llegir el llibre sense cap diccionari a mà (el que s'entén, bé, i el que no s'entén, mala sort).Segur que m'he perdut molts matisos (ho he hagut de buscar al diccionari, puaj!), però ja n'he tingut prou (ho dic en positiu, que consti). També s'ha d'estar disposat a aquest llenguatge on les paraules "planyívol" i "aucell", per exemple, marquen el tó general. Em preguntaven si la recomanaria un cop l'hagués acabat. Doncs sí, a mi m'ha agradat molt, però reconec que el "tema", em va (més que la solitiud, crec que es la desolació, però ara no filarem prim). Per tant, i acabo, us la recomano sempre que tingueu clar què us hi trobareu formalment. La recomanació és que doneu un cop d'ull al llibre abans d'entrar-hi i llegiu-ne una pàgina qualsevol. Si no hi teniu probelems, endavant.
I acabo el post recordant al personal que corre per aquí que per primavera tenim un compromís. Jo hi compto. Ja en parlarem (mar, hem de parlar d'això del vi). Per cert, aquest post és així de llarg per compensar l'anterior.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)