D'entre tots els aniversaris que se m'acumulen cada any, entre meitat d'abril i meitat de juny, aquest és, segurament, el més meu.
Avui fa deu anys que vaig anar al metge i no en vaig osrtir amb gaire bones notícies.
Quan tornava a casa, vaig passar pel costat d'un camp de roselles.
D'aleshores ençà, cada any espero que floreixin i, quan hofan, les admiro més.
Tal i com estan les coses a la blogosfera (rectifico; a la blogosfera que m'és coneguda) havia pensat anunciar un tancament provisional (o no) d'aquest blog fins a reprendre els ànims, però finalment, només he decidit anunciar que el ritme de publicació serà ben bé el que em convingui a partir d'ara (vés a saber quin) i que ja en parlarem de tot plegat més endavant.
29.5.09
Sobre "El quadern gris"
Finalment, el cap de setmana passat, vaig acabar la lectura d'"El quadern gris".
Ja ho vaig avançar fa temps. Ha estat una lectura que m'ha agradat. Més que agradat, m'ha impressionat.
No recordo quan vaig comprar l'edició de butxaca (destino) que en tinc. Deu ser un dels pocs lllibres que tenim que no estan signats i amb el mes i any de l'adquisició en alguna de les primeres pàgines (de vegades hi apunto també el perquè).
En qualsevol cas, el vaig comprar una mica per indicació de pere i per aproximar-me a la figura de Pla, una de les meves grans mancances en llengua catalana.
La veritat és que em feia una mica de mandra (Pla i El quadern gris). Per alguna raó que ara no em ve al cap, vaig llegir alguna cosa força concreta dels "Homenots" i em penso que per aquí em van venir les ganes d'endinsar-me en la lectura del quadern.
Amb temps, poc a poc, he anat fruint del text. No diré jo ara res de nou sobre el quadern gris. des del començament em va agradar aquesta prosa fàcil (de llegir) amb un llenguatge que, per més senzill que Pla defensi que és, barreja aquesta faciltat per a la lectura, la fàcil comprensió, amb registres sovint cultes (o com a mínim a mi m'ho semblen).
També és veritat que, a part dels termes més o menys cultes, n'hi ha força d'específics, imagino que per àrea geogràfica, per àrea de coneixement, etc. Aquesta barreja m'ha semblat molt agradable.
No acabo d'entendre però alguna cosa del text que potser algú amb més coneixments sobre l'obra ens podrà aclarir.
Si no ho he entès malament, se suposa que "El qudern gris" és un dietari escrit per Josep Pla, molt en primera persona, com una mena d'exercici d'estil, amb molta descrició de paisatges i persones, mentre acaba els darrers cursos de la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona, a finals de la segona dècada del segle XX i va buscant la seva ubicació a la vida (bàsicament, mentre mira de fer-se escriptor).
El text és, doncs, fresc, jove, intens. El meu dubte és, però, que el llibre no va ser publicat fins molt més endavant (la versió que diuen que és la defintiva és de l'any 1966 i sembla que comenten que tampoc sembla la realment definitiva...). Durant tots aquests anys, Pla va poder retocar, polir, corregir moltes i moltes coses del text. La pregunta final que em faig és: què he acabat llegint, un Pla jove, un Pla jove corregit epr un Pla ja madur, o un Pla madur sobre uns apunts d'un Pla jove?
La veritat és que, en determinats passatges, sembla com si el text s'entemgués molt millor pensant en un Pla d'una edat força avançada i no pas en el jovenet que suposa que l'escriu.
En fi, independentment de tot això, o potser gràcies també atot això, el llibre m'ha semblat fantàstic, tant, que ja he començat "El carrer estret". Normalment, del llibres que llegeixo icomento aquí, n'acostumo a deixar algun fragment, però aquest cop no ho faré. No ho faré per dues raons: perquè hi he trobat molts fragments interessants i remarcables, però aquest cop no n'he marcat cap i ara no estic per posar-me'ls a buscar, i dos, perquè us en deixaré un de l'inici d'"El carrer estret", que lliga molt més amb una cosa que m'ha passat aquesta setman i que us explciaré en un altre post ben aviat.
El fragment diu així: "... Quan, a quarts d'onze, el propietari (encara somnolent) em digué que li semblava que el treball municpal havia començat, vaig fer cap al municipi. Vaig tenir sort -que és sempre el millor que es pot tenir en una oficina administrativa".
Si encara no ho heu fet, se'n recomana, molt, la lectura.
Ja ho vaig avançar fa temps. Ha estat una lectura que m'ha agradat. Més que agradat, m'ha impressionat.
No recordo quan vaig comprar l'edició de butxaca (destino) que en tinc. Deu ser un dels pocs lllibres que tenim que no estan signats i amb el mes i any de l'adquisició en alguna de les primeres pàgines (de vegades hi apunto també el perquè).
En qualsevol cas, el vaig comprar una mica per indicació de pere i per aproximar-me a la figura de Pla, una de les meves grans mancances en llengua catalana.
La veritat és que em feia una mica de mandra (Pla i El quadern gris). Per alguna raó que ara no em ve al cap, vaig llegir alguna cosa força concreta dels "Homenots" i em penso que per aquí em van venir les ganes d'endinsar-me en la lectura del quadern.
Amb temps, poc a poc, he anat fruint del text. No diré jo ara res de nou sobre el quadern gris. des del començament em va agradar aquesta prosa fàcil (de llegir) amb un llenguatge que, per més senzill que Pla defensi que és, barreja aquesta faciltat per a la lectura, la fàcil comprensió, amb registres sovint cultes (o com a mínim a mi m'ho semblen).
També és veritat que, a part dels termes més o menys cultes, n'hi ha força d'específics, imagino que per àrea geogràfica, per àrea de coneixement, etc. Aquesta barreja m'ha semblat molt agradable.
No acabo d'entendre però alguna cosa del text que potser algú amb més coneixments sobre l'obra ens podrà aclarir.
Si no ho he entès malament, se suposa que "El qudern gris" és un dietari escrit per Josep Pla, molt en primera persona, com una mena d'exercici d'estil, amb molta descrició de paisatges i persones, mentre acaba els darrers cursos de la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona, a finals de la segona dècada del segle XX i va buscant la seva ubicació a la vida (bàsicament, mentre mira de fer-se escriptor).
El text és, doncs, fresc, jove, intens. El meu dubte és, però, que el llibre no va ser publicat fins molt més endavant (la versió que diuen que és la defintiva és de l'any 1966 i sembla que comenten que tampoc sembla la realment definitiva...). Durant tots aquests anys, Pla va poder retocar, polir, corregir moltes i moltes coses del text. La pregunta final que em faig és: què he acabat llegint, un Pla jove, un Pla jove corregit epr un Pla ja madur, o un Pla madur sobre uns apunts d'un Pla jove?
La veritat és que, en determinats passatges, sembla com si el text s'entemgués molt millor pensant en un Pla d'una edat força avançada i no pas en el jovenet que suposa que l'escriu.
En fi, independentment de tot això, o potser gràcies també atot això, el llibre m'ha semblat fantàstic, tant, que ja he començat "El carrer estret". Normalment, del llibres que llegeixo icomento aquí, n'acostumo a deixar algun fragment, però aquest cop no ho faré. No ho faré per dues raons: perquè hi he trobat molts fragments interessants i remarcables, però aquest cop no n'he marcat cap i ara no estic per posar-me'ls a buscar, i dos, perquè us en deixaré un de l'inici d'"El carrer estret", que lliga molt més amb una cosa que m'ha passat aquesta setman i que us explciaré en un altre post ben aviat.
El fragment diu així: "... Quan, a quarts d'onze, el propietari (encara somnolent) em digué que li semblava que el treball municpal havia començat, vaig fer cap al municipi. Vaig tenir sort -que és sempre el millor que es pot tenir en una oficina administrativa".
Si encara no ho heu fet, se'n recomana, molt, la lectura.
22.5.09
Penúltim aniversari
I ja ha arribat el penúltim aniversari de la sèrie d'aniversaris que se m'acumulen entre finals d'abril i mitjans de juny de cada any.
Aquest matí, ara fa tres anys, moria la meva mare.
Dit així pot semblar una mica banal. Potser sí. Jo, en canvi, crec aquest petit escrit/recordatori és perquè la mantinc viva i present a la memòria.
Avui estic cansat, marona, i no em surt gaire res de bo per escriure. Ja sé que m'entendràs. Petó.
Aquest matí, ara fa tres anys, moria la meva mare.
Dit així pot semblar una mica banal. Potser sí. Jo, en canvi, crec aquest petit escrit/recordatori és perquè la mantinc viva i present a la memòria.
Avui estic cansat, marona, i no em surt gaire res de bo per escriure. Ja sé que m'entendràs. Petó.
20.5.09
20/05/92
Ei, pare, avui fa disset anys d'aquest gol que vam veure junts. Te'n recordes?
Golàs de Koeman.
I d'aquí a una setmana, tornem-hi. Ja t'explicaré.
Golàs de Koeman.
I d'aquí a una setmana, tornem-hi. Ja t'explicaré.
18.5.09
Benedetti
Ja ho deu saber tothom. Ahir va morir Mario Benedetti. Novelista, poeta, assagista,... Escriptor. Diuen que ha escrit i publicat més d'una vuitantena d'obres. Suposo que no serà per la quantitat pel que el recordarem i el valorarem, però potser també.
Jo hi vaig entrar per "La tregua", com suposo que molta altra gent. Un llibre desolador i meravellós alhora que recomano moltíssim a qui no l'haja llegit encara. A casa en tenim uns quants dels seus lllibres. A mi em va agradar també especialment "Andamios", que crec que no és una seva obra "major". Em va agradar, no tant per l'exili, el retorn i aquestes coses, com per la metàfora sobre la reconstrucció d'un mateix.
No parlaré de la seva obra i de la seva vida perquè aquests dies se'n pot llegir molt amb facilitat i, per poc que llegiu i us interessi el personatge, segur que trobareu una informació més completa i interessant que la que jo pugui facilitar.
Si de cas, us deixo un enllaç a un poema curtet que és un dels seus meus preferits. Qui segueixi l'enllaç i per poc que em conegui, entendrà perquè. El poema és "Rostro de vós" i el fragment que penjo és la pel·lícula "El lado oscuro del corazón" d'Eliseo Subiela, un dels meus films preferits. L'actor és Dario Grandinetti.
http://www.youtube.com/watch?v=A5sgXkQqoVw
Jo hi vaig entrar per "La tregua", com suposo que molta altra gent. Un llibre desolador i meravellós alhora que recomano moltíssim a qui no l'haja llegit encara. A casa en tenim uns quants dels seus lllibres. A mi em va agradar també especialment "Andamios", que crec que no és una seva obra "major". Em va agradar, no tant per l'exili, el retorn i aquestes coses, com per la metàfora sobre la reconstrucció d'un mateix.
No parlaré de la seva obra i de la seva vida perquè aquests dies se'n pot llegir molt amb facilitat i, per poc que llegiu i us interessi el personatge, segur que trobareu una informació més completa i interessant que la que jo pugui facilitar.
Si de cas, us deixo un enllaç a un poema curtet que és un dels seus meus preferits. Qui segueixi l'enllaç i per poc que em conegui, entendrà perquè. El poema és "Rostro de vós" i el fragment que penjo és la pel·lícula "El lado oscuro del corazón" d'Eliseo Subiela, un dels meus films preferits. L'actor és Dario Grandinetti.
http://www.youtube.com/watch?v=A5sgXkQqoVw
14.5.09
Concert benèfic
M'han demanat que faci córrer aquesta activtat, i això faig.
Si algú s'hi anima, que m'ho faci saber.
6.5.09
Un altre aniversari
Avui fa cinc anys el grandolàs de casa. Concretament, a l'hora que escric això, ja feia un parell d'horetes que era entre nosaaltres.
En aquest cas, és un aniversari "bo", feliç; no com la resta dels que he anat processant aquests darrers dies.
Li hem regalat una bicicleta, hem fet un pastís per l'escola, una festeta a casa amb mitja dotzena d'amic i d'amigues i un berenar-sopar amb família.
Ara dorm com un liró (ni els petards de la classificació del Barça l'han tret del son).
Això sí, la vida em va canviar força. De fet, em va començar a canviar uns vuit mesos abans.
Evidentment, no ho canviaria, però de vegades, un s'enyora d'algunes coses...
Quina tonteria!
P.S. Ei, pare, que el Barça jugarà una altra final com aquella que tu i jovam veure junts... Ja t'explicaré.
En aquest cas, és un aniversari "bo", feliç; no com la resta dels que he anat processant aquests darrers dies.
Li hem regalat una bicicleta, hem fet un pastís per l'escola, una festeta a casa amb mitja dotzena d'amic i d'amigues i un berenar-sopar amb família.
Ara dorm com un liró (ni els petards de la classificació del Barça l'han tret del son).
Això sí, la vida em va canviar força. De fet, em va començar a canviar uns vuit mesos abans.
Evidentment, no ho canviaria, però de vegades, un s'enyora d'algunes coses...
Quina tonteria!
P.S. Ei, pare, que el Barça jugarà una altra final com aquella que tu i jovam veure junts... Ja t'explicaré.
4.5.09
Fantasies de sorra
No és un vídeo d'aquells que fan que em llisquin llàgrimes galta avall, però no està malament.
http://www.youtube.com/watch?v=YIOsIbqpR5s&eurl=http%3A%2F%2Fwww%2Esandfantasy%2Ecom%2Fvideoclips%2Ehtm&feature=player_embedded
Més info i clips a www.sandfantasy.com
http://www.youtube.com/watch?v=YIOsIbqpR5s&eurl=http%3A%2F%2Fwww%2Esandfantasy%2Ecom%2Fvideoclips%2Ehtm&feature=player_embedded
Més info i clips a www.sandfantasy.com
27.4.09
Sortida a teatre
Qui ha anat passant per aquí en els darrers mesos, ja haurà pogut observar que les meves "anades" a teatre són, hores d'ara, puntualíssimes.
Recordo nítidament quan fa quinze anys, el teatre no m'interessava gaire gens. Després, molt poc a poc, i sobretot gràcies a la meva compi, m'hi vaig anar aproximant per acabar passant un època on tenia ben controlada la programació d'uns quants teatres, sobretot públics, de per aquí la vora.
La vida m'ha anat canviant (bé, potser no tant, però ara no tornarem a discutir-ho; portem uns anys fent-ho) i, actuament, m'atanso molt esporàdiament a cap teatre.
Però dissabte passat ho vaig fer. Els astres es van alinear degudament i, convidat per la directora de l'obra, convidat per la responsable del centre i convidat per la meva compi, que va fer el canguratge corresponent, vaig sortir fins a la ciutat del costat a veure la representació de "M de Rodoreda".
D'entrada, dues coses.
La primera, importannt: un servidor, per no haver llegit, no ha arribat mai a llegir "La plaça del diamant" sencera. Algun fragment, sí; però no gaire més. Si l'obra, bàsicament, és una versió força personal d'aquest text concret, ja s'entén que el meu parlar-ne, no pot ser gaire cabal.
La segona, una curiositat: tot i que un mes abans, la directora de l'obra en qüestió, Txell Roda, ens va avançar, en un petit refrigeri que vam fer amb dues amigues més, la seva voluntat d'escurçar l'obra de les seves dues parts originals a només la primera; la responsable del centre en qüestió continuava pensant que tenien contractada una obra en dues parts. I allà ens vam quedar asseguts, esperant...
Tot i no conèixer gaire el text original, és evident que l'obra transmet idees (no com la darrera vegada que vaig anar a teatre, que encara en busco alguna...). Altra cosa és quines hi ha al text. És evident, crec, que la reflexió principal que s'ha recollit, potser avançada a la seva època, gira al voltant de la desigualtat de gènere.
Suposo que els condicionants socials del context, preguerra civil i postguerra civil, expliquen unes quantes coses del personatge de la Colometa. Així i tot, no acabo de saber si al text de la Rodoreda, la Colometa és un subjecte tan passiu com em va semblar a mi a l'obra.
Em van agradar l'escenografia i el muntatge, sobris (per donar importànica a les paraules, directora dixit). Els dos actors mascles, em van semblar correctes, tot i que em va semblar que els seus papers eren més fàcils d'interpretar que el de la Colometa. L'actriu que feia de Colometa, no em va convèncer (tampoc sé si és ben bé culpa seva, del text, de la representació...).
M'entrentindré en un dubte concret que em va generar la representació. És evident que el fatxenda que es casa amb la Colometa és un hone amb tots el seus defectes. A més a més, és un personatge que només pensa en ell mateix. Això segon però, i per experiència familiar directa, ja no tinc tant clar que sigui exclusiu del gènere masculí.
Però el segon personatge masculí, l'adroguer, ara no en recordo el nom, que és qui salva la Colometa i els seus dos fills d'una mort horrible amb salfuman, per què ho fa? És pena? És amor? És conveniència? Quan reconeix que ella li faria companyia i que, així, ja tindria la família feta quan ell ja no pot, hem d'entendre que es busca un benefici mutu per les dues parts o és una mica més de masclisme tenyit de misèria? O...?
Com que, per no saber, no sé ni on tinc el text (i això que el llibre que tenim a casa és gran, perquè és d'aquests que es va fer servir per les lectures públiques amb lletra gran), em quedaré amb les ganes de consultar-lo, de moment.
Recordo nítidament quan fa quinze anys, el teatre no m'interessava gaire gens. Després, molt poc a poc, i sobretot gràcies a la meva compi, m'hi vaig anar aproximant per acabar passant un època on tenia ben controlada la programació d'uns quants teatres, sobretot públics, de per aquí la vora.
La vida m'ha anat canviant (bé, potser no tant, però ara no tornarem a discutir-ho; portem uns anys fent-ho) i, actuament, m'atanso molt esporàdiament a cap teatre.
Però dissabte passat ho vaig fer. Els astres es van alinear degudament i, convidat per la directora de l'obra, convidat per la responsable del centre i convidat per la meva compi, que va fer el canguratge corresponent, vaig sortir fins a la ciutat del costat a veure la representació de "M de Rodoreda".
D'entrada, dues coses.
La primera, importannt: un servidor, per no haver llegit, no ha arribat mai a llegir "La plaça del diamant" sencera. Algun fragment, sí; però no gaire més. Si l'obra, bàsicament, és una versió força personal d'aquest text concret, ja s'entén que el meu parlar-ne, no pot ser gaire cabal.
La segona, una curiositat: tot i que un mes abans, la directora de l'obra en qüestió, Txell Roda, ens va avançar, en un petit refrigeri que vam fer amb dues amigues més, la seva voluntat d'escurçar l'obra de les seves dues parts originals a només la primera; la responsable del centre en qüestió continuava pensant que tenien contractada una obra en dues parts. I allà ens vam quedar asseguts, esperant...
Tot i no conèixer gaire el text original, és evident que l'obra transmet idees (no com la darrera vegada que vaig anar a teatre, que encara en busco alguna...). Altra cosa és quines hi ha al text. És evident, crec, que la reflexió principal que s'ha recollit, potser avançada a la seva època, gira al voltant de la desigualtat de gènere.
Suposo que els condicionants socials del context, preguerra civil i postguerra civil, expliquen unes quantes coses del personatge de la Colometa. Així i tot, no acabo de saber si al text de la Rodoreda, la Colometa és un subjecte tan passiu com em va semblar a mi a l'obra.
Em van agradar l'escenografia i el muntatge, sobris (per donar importànica a les paraules, directora dixit). Els dos actors mascles, em van semblar correctes, tot i que em va semblar que els seus papers eren més fàcils d'interpretar que el de la Colometa. L'actriu que feia de Colometa, no em va convèncer (tampoc sé si és ben bé culpa seva, del text, de la representació...).
M'entrentindré en un dubte concret que em va generar la representació. És evident que el fatxenda que es casa amb la Colometa és un hone amb tots el seus defectes. A més a més, és un personatge que només pensa en ell mateix. Això segon però, i per experiència familiar directa, ja no tinc tant clar que sigui exclusiu del gènere masculí.
Però el segon personatge masculí, l'adroguer, ara no en recordo el nom, que és qui salva la Colometa i els seus dos fills d'una mort horrible amb salfuman, per què ho fa? És pena? És amor? És conveniència? Quan reconeix que ella li faria companyia i que, així, ja tindria la família feta quan ell ja no pot, hem d'entendre que es busca un benefici mutu per les dues parts o és una mica més de masclisme tenyit de misèria? O...?
Com que, per no saber, no sé ni on tinc el text (i això que el llibre que tenim a casa és gran, perquè és d'aquests que es va fer servir per les lectures públiques amb lletra gran), em quedaré amb les ganes de consultar-lo, de moment.
23.4.09
Segon aniversari
Ara fa encara no un parell de setmanes advertia aquí mateix que estava entrant en una temporada d'aniversaris una mica poc agradables.Concretament ahir, va fer quinze anys que va morir el meu pare.
Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.
La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.
Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.
Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.
En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.
En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.
Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.
PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.
PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.
Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.
La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.
Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.
Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.
En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.
En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.
Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.
PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.
PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)