11.7.06

Drogo, em dic Giovanni Drogo

Avui he baixat a BCN per una reunioneta. M'ho he pres amb calma, i com que no em paguen els parquings, he baixat en tren (perdó, el metro del Vallès...). Total que entre l'anada i la tornada m'he acabat un dels set llibres que tinc començats ara mateix (serà l'inici de la fi de la meva dispersió?). Estava llegint "El desert dels Tàrtars" de Dino Buzzati. Tinc entès (o això diu la contraportada, per ser més precisos i legals) que es tracta d'una mena de clàssic europeu antimilitarista (època Mussolini). Molt bé. Fins als darrers capítols del llibre l'havia trobat correcte, ben escrit, desolador. Em recordava molt "Esperant els bàrbars" de J.M. Coetzee; fins al punt que em va semblar clar que Coetzee, com a mínim, havia llegit al seu predecessor. Hi havia alguna cosa però, que no m'acabava de quadrar. Tot i que tots dos llibres fan referència a la por al que ens és desconegut (per cert, com que sóc una mica limitadet, vaig haver d'escoltar l'opinió d'una amiga (?!) sobre "La pell freda" ara fa molts mesos, per entendre que aquell llibre també "va" d'aquesta mena de por), el llibre de Coetzee contenia alguna història més humana, més personal, més d'interrelació amb l'altre sexe, que em va fer més pròxim el discurs.

Al llibre de Buzzati, per resumir, Giovanni Drogo, un tinent de l'exèrcit d'un país no se sap massa ben bé quin, és destinat a una fortalesa on passa trenta anys esperant l'atac d'un enemic que sembla fictici. Quan es produeix l'atac, ell que ha malaguanyat el seu temps en les rutines de la fortalesa i en l'esperança d'algun fet heroic, o si més no, que doni sentit a la seva vida, ni tan sols pot mantenir-se dret; s'està morint. És cap al capítol XXIII del llibre de Buzzati (pàgina 177 de les 217 que té el llibre en l'edició d'Empúries) quan he començat a trobar aquest toc més íntim que hi trobava a faltar. De fet, el llibre, fins aleshores i des d'una perspectiva una mica àmplia, semblava girar més a l'entorn de l'absurditat de les nostres vides, en general. A partir d'aquí, tocat (però, ja ho he dit alguna altra vegada, no m'enfonso tan fàcilment, jo). Reprodueixo dues frases d'aquella pàgina i un fragment d'una mica més endavant.

"Encara un altre cop, les coses de la vida es conjuminaven precisamentcontra seu".
"De fet, tota la seva vida sentimental esconcentrava en aquella esperança...."
"De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà que els homes, per molt que estigui l'un amb l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida".

Consti que no sóc conscient d'haver arribat mai a conèixer l'autor; ni en aquesta, ni en cap altra vida. Sembla ben bé que parli de mi (de vosaltres?). Al contrari però del que pugui semblar, la lectura d'aquests fragments no m'ha "posat malament" Entre que he tancat un dels llibres pendents i aquest trobar una lectura que et diu alguna cosa, més aviat em penso que he obert una porta (anava a dir a l'esperança, però seria exagerar, en negatiu, el meu estat anímic de partida). Deixem-ho que entre això i un parell de coses més, avui no veig el (meu) món tan confús com dies enrere.

Ja és molt, no? Visca la lectura!

9 comentaris:

Hanna B ha dit...

holins albert!
doncs nusé, tot i que trobo ben intenses aquestes línies i m'agrada la intensitat, no hi acabo d'estar d'acord. hi ha l'empatia, que tot i que evidentment no substitueix la solitut, acompanya força....

Montse ha dit...

ondia
juraria que havia deixat un comentari fa uns dies, però la virtualitat se me l'ha endut, quina ràbia!
Bé, no hi ha ningú que pugui patir com un mateix, però hi ha allò que en diem "empatia" que vol dir posar-se al lloc de l'altre i intentar entendre'l. Quan el que pateix se sent comprès, llavors la soledat amb el teu dolor no és tan bèstia.

Montse ha dit...

Ep! que bèstia que sóc, no havia llegit la hanna b, resulta que més o menys venia a dir el mateix que jo! Per un altre dia prometo llegir-me els comentaris dels altres abans de fer el meu!

Albert ha dit...

bitxo, t'he de dir que m'he enganxat força a llegir el teu blog. ALgun dia m'atreviré a deixar-hi un comentari.
hannaB, no saps com me n'alegro que pensis així. De debó.
Arare, en general, no sóc massa bó en això de l'empatia i, ara, especialment, encara menys.
Hi hauria moltes (massa) coses per comentar i aprofundir. Potser ho faci més endavant.

Anònim ha dit...

M'agrada que el meu univers t'enganxi, Albert! ;)

aiguamarina ha dit...

Els llibres...
aixó és el que li faltava per no sentirse tant sol i la música potser...

M'analegro que l'hagis acabat, tots aquells llibres que ens fan voltar el cap, questionar-nos el que sentim, com vivim, ens deixen una petjada que va apareixent després amb el temps, com em va passa amb Novecento, de l'Alexandro Baricco.
M'agrada llegirte, i crec que sí, sempre estem sols, encara que alguna vegada, tenim la sort de poguer fer el camí amb companyía.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

"De fet, tota la seva vida sentimental es concentrava en aquella esperança..." m'encanta..ja diuen que l'última cosa que podem perdre oi? Petó

Albert ha dit...

bitxo, és que el teu ´´es un univers ben especial.
aiguamarina, potser el punt és aquest: saber-se sols, pero saber que també hi ha companyia (ei, dic potser).
DIY, tens raó, l'esperança... on dius que és l'esperança?

Lleixes ha dit...

Deixo aquest fragment del llibre, que també trobo clàrament definitori sobre el fil de l'obra:

"Les parets nues i humides, el silenci, la mísera claror dels llums... allà dintre sembla que tots havien oblidat que en algun lloc del món hi havia flors, dones rialleres, cases alegres i hospitalàries. Allà dins tot era una renúncia, ¿però per a qui? A canvi de quin bé misteriós?"

Crec que és una gran llibre que et fa plantejar entre d'altres, què és el temps i en què i perquè el consumim.

En tot cas, podeu seguir llegint altres fragments del llibre a lleixes.blogspot.com

Salut.
David.