Avui hem assistit a un dinar d'antics coneguts. És a dir, d'aquells amics, per dir-ho d'alguna manera, que tenia jo quan tenia 16 anys. Diria que érem vuit parelles amb les respectives descendències (des d'algun adolescent fins a una panxa en procés).
Cadascú ha fet/repetit el paper que representa a la vida des de fa molts anys. El justet ha fet de justet, els sobrats, de sobrats, la marranota de marranota, els i les absents, d'absents, etc.
No em sorprén tan això, com el sentir-me'n tan lluny. Sé quina mena de comentari o boma estan a punt de fer, com es comportaran, qui fumarà puros i qui no, qui beurà más alcohol i qui menys, quins temes de conversa aportarà cadascú, etc. I per mi, ara mateix són uns extranys.
Una altra cosa que m'ha sorprés, tot sigui dit, és la poca recombinació de parella que es dona en aquest grup. Més d'una d'aquestes parelles ho és des de fa més de vint anys. Potser els hauria de donar l'enhorabona.
En fi, no res, és la vida suposo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Aquesta gent, els (des)coneguts no evoluciona Albert i tú sí o, al menys no acabes de trobar.te a gust amb aquesta rutina, cosa que trobo més interesant. Peró també penso que, com a tot arreu, s'ha de rebuscar i triar...potser sí que havia gent a la taula que es trobés com tu....encertar qui, aixó és lo divertit...
Buff.. aquest post és súper-interessant. Descrius amb molt encert aquesta sensació d'estar amb algú que representa que coneixes molt bé però que és un perfecte estrany...
A mi aquest tipus de trobades d'ex-companys sempre em fan sentir ben estranya.
Què se suposa que hauria de dir a les cabrones que em van amargar l'existència perquè jo era baixeta i elles als 10 anys ja eren altes com jirafes?
He de comportar-me com una persona racional i pensar que allò eren criaturades i que ara ja tots som grans i que tot és diferent?
Què voleu que us digui, a mi encara se'm regira la bilis cada vegada que les veig pel carrer...
Estic amb la grigri, molt interessant!
No se si aquestes trobades les has anat repetint cada x temps. Si deixes passar, diguem, per exemple, 20 anys, la sensació és encara més extrema, tant la de familiaritat (una mena de bagul que de cop s'obre i t'acosta vertiginosament cares d'extranys que no ho són, i si ho són), com la de distància. Com diu la grigri, si ja la tenies, segueix estant. Si te'n van fer moltes, et ve de gust tornar-les-hi, i al cap del vespre acabes repetint o encaixant per enèsima vegada aquell comentari borde, aquell estirabot... tornes a casa pensant "quí em manava anar-hi".
Però es clar, és que a mi la gent (i no és nou) m'agrada "lo justet".
Sempre evolucionem paral·lelament; les tangencials amb els anys són de vegades una anècdota.
Com a curiositat comentar que no tinc contactes amb la gent del meu passat de juventud, aspecte que no enyoro encara què de vegades hi penso: què s'haurà fet d'aquell/aquella...
jejejeje que bona xurri!!
Potser és un símptoma que patim els bloggers això de que la gent ens agradi "lo justet"?? O potser és l'edat???
No ho sé, però jo també penso bastant com tu. Gent: la justa i ben triadeta!!!
:)
El que expliques coincideix molt amb el que darrerament m'han explicat amics meus. Però de fet no cal esperar-se al 30itants per a tenir aquesta sensació. Quan devia estar fent la carrera vam fer un sopar (multitudinari) de la gent que havíem anat a l'escola fins al 18 anys i realment ja es veien moltes diferències. Suposo que lo xungo està en que en un inici tens coses de què parlar, però no surten del treballes? tens parella? tens fills? els teus pares com estan? i para de comptar perquè no pots aprofundir més, ja no ets el que eres quan estaves a l'escola... i en realitat se te'n refot el que han fet a la vida, perquè tu ja tens la teva i amb prous problemes. En realitat crec que finalment se't queda una sensació de superficialitat que fa mal, perquè recordes aquells anys amb tantes coses bones que la trobada aquesta et fa tocar de peus a terra.
No sabia per on agafar-m'hi, fins que he vist la dialèctica de la qüestió.
Tesi: no m'agrada massa la gent, en general. M'agrada la solitud.
Antitesi: no agrado gaire la gent. M'aboquen a la solitud.
S'accepten propostes de síntesi.
A veure una síntesi possible: Jo em considero social, però no sociable. Fa?
Ars, doncs no està gens malament la teva proposta. Hi dono voltes.
És fals que HAGUEM D'AGRADAR A TOTHOM. És FALS. Completament fals. i els solitaris, socials però no sociables, encara agradem menys. Apunta-ho!!!
Publica un comentari a l'entrada