Podria explicar diverses coses, però em centraré només en una.
Avui he sabut via correu electrònic que una coneguda de l'època de l'institut amb la que més endavant vam muntar una mena de grup de muntanya/esplai per a infants i joves, després d'un any de depressió, abans d'ahir va decidir que ja n'havia tingut prou d'aquesta vida i va plegar.
Segurament no havia triat el camí més fàcil, el mainstream que en diuen, o potser no va tenir gaire més opcions. No ho sé. Fa temps que no en sabia res. Em sap greu, evidentment, però aquest cop, potser per la llunyania, no puc estar/ser gaire empàtic.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Sí noi, no saps mai quina cara hi has de posar quan t'assabentes d'una cosa així. Jo vaig tenir una monitora a l'esplai que apreciava molt i també va optar per la "via directa". El ressò que va tenir l'afer va ser molt gran però jo no vaig acabar de sentir-me trista mai. Perquè crec que en el fons era millor així. Millor per ella es clar. La seva manera de veure i viure la vida l'enfonsaven dia a dia, per ella la seva vida era una frustració constant.
No sé, sona molt fred dir que potser era millor així. Però crec que només buscava a la desesperada la "pau" que feia anys que no trobava..
Canviant radicalment de tema: felicitats per la teva petita.
El meu petit avui fa sis mesos.. buff!!!
ufff... fa una setmana, la meva amiga MIB anunciava que un amic seu s'havia suïcidat. Estava feta pols. Avui llegeixo això... saps què, Albert? s'ha de ser molt valent per prendre una decisió així (o molt covard, ves a saber)... ho sento en tant en quant ho sentis tu.
petonets
No se que dir, podría dir que conec casos i que n'he vist de prop, que em sobta i que dol pensar en el dol dels més propers i en el patiment previ a la decissió final, etc etc. Però al final el que realment em surt dir és una exclamació i prou. Ostres, glups, o alguna cosa per l'estil.
Ostres...
De vegades penso que certes vides i morts estan predestinades. Per alguns viure és dolorós perquè no n'han après ni els han acompanyat en aquest aprenentatge; per altres perquè malgrat haver tingut acompanyament, s'han negat a voler aprendre a viure. Tot plegat, sempre deixa un regust...
Aterro aquí, perquè ara mateix una amiga meva m'acaba de dir que una professora que havíem tingut a la universitat fa uns sis o set anys es va suïcidar fa uns dies. No sé reaccionar, no me'n faig a la idea i l'únic que penso, recordant el teu post, és que això sembla una plaga, o que arribem a l'edat en la que gent propera pot tenir circumstàncies vitals que els portin a prendre aquestes decisions. Bé, no sé, encara no me'n faig a la idea... i la Universitat deu estar revolucionada, a mig curs.
Publica un comentari a l'entrada