Extret de "A ulls clucs", de Gianrico Carofiglio.
"Em vaig sentir trist i vell. Em vaig sentir com un individu que mira passar el temps; com un que mira els altres com canvien, bé o malament es fan grans i marxen. Prenen decisions. Mentre ell es queda sempre al mateix lloc, fent les mateixes coses i deixant que l'atzar decideixi per ell. Un que mira passar la vida."
D'adolescent vaig escriure un conte curt (l'he perdut, no feiem servir ordinadors aleshores) sobre una noia, i la tenia molt present específicament, que deixava "escapar la vida" perquè no acabava de decidir quin era l'autobús on havia de pujar de tots els que passàven davant la seva parada de l'autobús ("parada" tenia un doble sentit fàcil d'endevinar).
Diuen que la novel·la negra no és d'allò més profunda, que és de lectura fàcil, que utilitza tòpics, llocs comuns. Touché. Em sembla que, ara mateix, ja en tinc ben bé prou amb les superficialitats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
la superficialitat amaga, de vegades, transcendències insospitades...
Això mateix volia dir jo, nimue...
poz zi... potser es que poques coses són realment superficials.
...i viceversa. Quant vestit transcendent amaga superficialitat! I no vull posar-me transcendent que jo sóc amant de la simplicitat.
doncs també és veritat, xurri.
TOUCHÉ, pere!!! El post no anava per aquí, però quantes estones "perdudes" he dedicat a aquest mateix pensament (aplicat a mi mateix, quedi clar, i tampoc n'he tret aigua gaire clara, naturalment).
Publica un comentari a l'entrada