Divendres passat vam tenir sopar d'amigotes. Vuit amigotes, excatament.
Com que feia més d'un any que no ens véiem, vam fer repàs d'actualitats.
I les actualitats, majoritàriament, venien encobertes sota diverses formes de crisi.
Un ha tancat l'empresa en la que ha treballat des de que ha acabat la carrera, i d'això en deu fer prop de vint anys, i on s'havia arribat a fer un lloc. Ara, ha montat un despatx amb la seva dona.
Un altre s'ho deixat amb la noia amb la que viu per disparitat de criteris sobre això d'una possible descendència. Dic viu, perquè com que comparteixen una hipoteca generosa, han decidit continuar vivint junts, de moment.
A un quart, l'etern adolescent de 42 anys, resulta que la seva compi se li ha quedat embarassada. Ell ja ho volia, ja, però ara mateix....
A un cinquè, resulta que l'empresa on treballa ha decidit canviar de forma jurídica i el nou gerent sembla que els ha proposat uns objectius inassolibles, o bé 10.000 euros menys de sou. Tot plegat es tradueix en una bonica retallada del sou.
Els altres també vam aportar les nostres dosis de crisi corresponents, potser no tant lluïdes.
Això sí, vam riure força que és del que es tracta en aquests casos.
I parlant de crisis. Divendres al matí se'm va presentar una coneguda al despatx de davant. Quan vaig anar per saludar-la, em vaig adonar que està embarassada. De fet, està a punt d'arribar a les quaranta setmanes. I ja en van tres. I guapa i llesta que és ella. Sempre em quedarà preguntar-me què haguès passat si...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Aquests sopars d'amigotes (de gallines en el meu cas) sempre van bé.
Estic d'acord que en el fons es tracta de passar-ho bé i riure una estona. Però crec que sobretot sobretot, acaben servint de Teràpia de Grup. Veure que no ets la única persona pringada del món (per exemple), i poder comparar les teves desgràcies amb la de la resta de mortals, sempre ajuda a sentir-se una mica millor. Per allò del "mal de muchos" que tant poc ens agrada sentir, però que en el fons tots ens apliquem en més o menys mesura... NO?
Em penso que sí, que sobretot es tracta d'això i de passar l'estona.
hi ha tants tipus de crisis, al remat... cadascú la seua, no?
Això deu ser, nimue, cadascú la svea.
Què hagués passat si... Si què?!?!!
Sempre em deixes amb la respiració tallada!!!
Que haguès passat si jo hagués estat diferent (més confiat en mi mateix, més obert al món i més alt i més guapo, tot s'ha de dir)i hagués tingut alguna cosa amb aquesta noia que ja m'agradava ara fa 17 o 18 anys.
Senzill, no? Per somniar....
Ostres! Què hagués passat? per què no somies en teclat alt i així ens n'assabentarem? de vegades una mica de romanticisme va molt bé, en època de crisi!
per cert, per què volies ser més alt i més guapo? si tal com ets ja n'ets, de guapo (i d'alt, doncs no m'hi he fixat, que sóc molt despistada)
És que jo sóc molt dolent per les ficcions, Montse. Ni m'imagino on podria ser ara...
I gràcies per lo de guapo....
Publica un comentari a l'entrada