Feia temps que estava malalt i incapacitat (una malaltia degenerativa) i, encara que la seva mort va ser inesperada en el moment concret, tothom a casa sabia que havia d'acabar i, tot i que potser no es pot dir gaire alt, la cosa havia arribat a un punt que era preferible no allargar-la gaire més.
La relació amb el meu pare no va ser gaire fluida en els darrers anys en que ell va estar bé i vam fer el que vam poder quan es va anar posant malament. Al contrari del que em va passar amb la meva mare, ha estat amb el temps que he anat trobant a faltar al meu pare o, com a mínim, pensant que hi ha tot de coses que no vam arribar a aclarir i records que s'esborren o que no estan clars, etc.
Com la majoria dels aniversaris d'aquests dos mesos, tot plegat se'm presenta ambivalent. En aquest cas, una de les experiències que més m'ha afectat (vull dir, que he incorporat) és conèixer d'aprop la impossibilitat, d'una banda, de ser autònom, i de l'altra, de comunicar-se.
Si bé totes dues impossibilitats han quedat ben enregistrades dins meu, la segona ho és en forma de por; no tant la primera. Perdre la capacitat de valer-se per un mateix, tot i que pugui ser esfereïdor per a segons qui, no ho dubto; també em va fer descobrir alguns aspectes de les relacions familiars (i humanes) que amb el temps he valorat positivament. La por a que arribi un dia en que no em pugui comunicar amb l'exterior, en canvi, ha qeudat ben arrelada dins meu.
En fi, quinze anys han passat, pare, i el Barça torna a jugar bé a futbol.
En un altre ordre de coses, faig públic que avui m'he quedat sense llibre. Jo no sabia gaire cap a on tirar i la meva compi buscava per a mi un text de Ciceró que no ha trobat. En fi, un altre Sant Jordi serà.
Per cert, C.C., m'imagino que no passaràs per aquí ni llegiràs això, però per si de cas, deixo escrit que m'ha sabut greu no haver-me aturat a conèixer el teu petit quan ens hem creuat aquesta tarda. Segur que és tan preciós com tu.
PS1. Ahir al vespre, després d'escriure el post, vaig anar cap al llit i, per fer son, vaig llegir un fragment més del segon libre dels assaigs de Montaigne i hi vaig trobar aquest trocet: "No imagine per a mi cap estat tan insuportable i horrible com el de tenir l'ànima viva i afligida, sense mitjà d'expressar-me;...". Altres vegades hem comentat aquí amb Àfrica si les músiques i els textos influencien el nostre estat d'ànim o si és a l'inrevés. En aquets cas, m'incline per la segona possibilitat.
PS2. I parlant d'aniversaris, avui hauria estat el 65 aniversari de la meva mare, si no fos que ja no hi és.
4 comentaris:
Reconec que sempre que es parlen de sentiments paternofilials em costa d'entendre i em pregunte com deu ser. Amb el meu pare fa anys que no tinc relació i no sé exactament per què (amb la meua germana sí que la manté). Tampoc em suposa cap problema (almenys conscient), ni el trobe a faltar ni res per l'estil.
El dia que falte no sé com m'ho prendre. Crec que compartir informació genètica no és suficient per establir vincles afectius i per raons diverses no puc evitar tenir un concepte de la família poc estàndard.
Tot i així, t'envie una abraçada perquè et note sensible amb el tema. Si no no en parlaries! ;)
Això del llibre... ja saps... això que t'he dit en el Carallibre. ;)
Nimue, gràcies per l'abraçada i els somriures. Em fan bé.
només em surt fer-te una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada