7.2.10

Un haikú

Feia temps que no em sortia res en aquest format (ni en gaire cap altre).

Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.


Pedres a l'aigua.

Ajaguts vora el riu.

No és temps perdut.


Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).

A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.

2 comentaris:

Montse ha dit...

Saps què? doncs que el teu blog no se m'havia actualitzat. Se m'ha actualitzat amb l'entrada que has fet avui. No sé per què però ha estat així. Per això, jo no havia llegit el teu poema. A partir d'ara ho tindré en compte i vindré a veure si has escrit encara que no se m'actualitzi a la dreta de la meva pàgina.

M'agrada, el haikú que has fet: per mi és una imatge visual i no hi faig gaires lectures més, però segur que aprofundint-hi una mica es troben altres significats, interessants tots ells.

Pensa que pot ser que el que m'ha passat a mi li hagi passat a més gent, aquests de blogger no sempre van a l'hora!

Albert ha dit...

Ei, Arare, que només estava rient-me de mi mateix, dona.

Perquè et facis una millor composició de l'escena, érem el piratilla i jo, a la vora del riu, ajaguts després de dinar i tirant-t'hi algunes pedres.

A partir de la imatge, me n'he fet tres lectures més. Una referida la meva unitat familiar, una altra en relació a un altre xiquet desaparegut fa poc i una tercera, més Mafalda, relativa al món sencer.

A cada versió, les pedres, el riu, l'ajagauts, prés significats diferents. El vers final però, és bastant el mateix en els quatre escenaris dibuixats.

No ´se si t'he aclarit res. Quan ens tornem a veure t'ho més ben explico.

Petonàs, mig veïna de caps de setmana.