Sobre les absències

Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.

A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).

Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).

I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.

Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).

Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.

La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?

Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.

I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).

Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.

Ai! Vanitat de vanitats….