Els dilluns a la tarda porto la descendència a la seva única extraescolar setmanal: música. Entre que els deixo i els recullo, tinc mitja hora per a mi solet que, ja es veu, no dóna per gaire res.
Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.
Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.
Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.
A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".
Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).
Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.
I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.
Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.
A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.
Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.
Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.
Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.
M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.
Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
No conec els llocs que anomenes, però em puc imaginar la sensació perquè és exactament el que em passa a mi quan visit la meva :) Sí, les ocses canvien i mentrestant, el temps s'escola.Però gràcies per poder-ho contar encara.
Segurament tens raó Vida, i encara haurem de donar gràcies per veure-ho. Catxis el temps!
què s'ha fet d'aquelles flors?
arriba un moment en què no sé si ens convé gaire això d'anar mirant el passat, glups! ;)
Per una altra part... mitja hora per tu solet? oooooh, definitivament l'instint maternal s'allunya de mi! :P
Publica un comentari a l'entrada