Una reflexió

Meritxell (3r d'EGB), Helena (6è d'EGB), Judit (8è d'EGB), Montse (1r BUP), Núria (1r Universitat), Mònica (4t Universitat), Montse (1993), la meva compi (1994).

A què ve aquest llistat de noms femenins? És fàcil d'endevinar.

Són unes quantes de les dones que m'han interessat a la vida i amb les qui, segons com hagués anat, ara viuria una altra vida.

De la Meritxell només recordo que era morena, enrinxolada, que erem amics i que la seva mare tenia una botigueta. No sé pas què se n'ha fet, però diuen que va ser la meva primera nòvia.

L'Helena no em va acabar mai de fer el pes (hi havia altres opcions al voltant), però segons un professor que corria per allà, es veu que era la que em convenia. Amb l'Helena hagués tingut un cercle d'amistats molt diferent, però la vida, segurament, hagués estat semblant. Amb ella, hores d'ara, encara coincidim en alguna reunió i parlem amablement.

La Judit m'agradava, sobretot, perquè la trobava interessant. Quan dic interessant, segurament vull dir independent, complexa (ei, tambe era guapa). Ja en aquella època, tot i ser un any més petita que jo, m'havia avançat en molts sentits. La seva complexitat però, també va ser la seva dissort.

I arribem al Batxillerat i a la Montse. La part bona d'ella és que mai vaig arribar a considerar-la una possible parella. M'agradava tornar junts a casa des de l'institut (gairebé mitja hora de cami a peu). M'escoltava, m'acollia i, sobretot, tenia i encara te, el somriure més maco del món. Com que era parroquiana es va acabar aparellant amb un noi parroquià, metge, i se'n van anar a l'Àfrica, de missions, on encara viuen. Jo no em veig gaire a l'Àfrica, ni de missions, ni..., però vés a saber. Quan torna per aquí, ens acostumem a trobar, ens fem dos petons i em somriu.

Durant el Batxillerat, evidentment, em faig fixar en moltes altres noies, però no en recordo cap amb qui, hores d'ara, hagués pogut pensar res seriós.

A la Universitat, sí. Bé, tampoc massa, però hi va haver la Núria. La Núria i jo, potser no érem brillants, però ens en sortíem, cosa que no va passar amb la majoria de la gent del primer curs. No sé perquè la tinc força present en el meu record. De fet, sempre havia pensat que si mai tenia una nena es diria Núria (no m'en vaig sortir, amb això del nom). Passa que durant l'època de la Universitat un servidor va estar molt actiu en d'altres camps (recuperant una adolescència endarrerida i militant, molt, per la indepència nacional). La Núria em fa patir perquè he fet l'intent de trobar-la a les xarxes socials i a internet en general, i no trobar-la em fa pensar que potser no és entre nosaltres. Potser algun dia contractaré un investigador privat que m'ajudi a saber si és viva. Tinc unes quantes coses pendents d'explicar-li.

La Mònica següent és de fora de la Universitat, però com que vam gaudir d'unes bones revolcades al campus, l'he cronogramat així. Aquesta sí que va ser una nòvia de debó. Vam durar 18 mesos justos. Els primers nou, em penso que tot va anar bé. Els segons nou em va fer servir pel que li va convenir i, especialment, per enganyar als seus pares. Quan em va deixar, vaig passar una temporada una mica desequilibrat, però he de dir que en vaig aprendre, tant d'estar amb ella, com del final. Molt de tant en tant, ens hem vist, i ens hem ignorat.

Després de la Mònica vaig tenir algun flaix, però mai com per arribar a pensar que això hagués canviat gaire la meva vida. Fins que, a la feina, va arribar una noia, la Montse, que em va agradar d'entrada. Força ràpidament ens vam fer amics, vam sortir a sopar, ens vam agafar de la mà i..., vaig sortir corrents amb una excusa estúpida. Simplement, crec que va ser inseguretat meva.

I va arribar la meva compi, que no em va deixar triar gaire, tot i el llarg procés que s'obria per davant. Des d'aleshores ença, no hi ha gaire res més a explicar. Això sí, la vida, dins de la mateixa parella, també dona força tombs (que si venen o no venen els nens, que t'has de comprar una casa i on, que què en fas dels grans, etc.).

Molt bé. Si has arribat fins aquí, la pregunta encara està sense respondre: per què m'ha clavat aquest rotllo?

Doncs per dues raons blogaires. D'una banda, una amiga que no està passant una bona temporada a diversos nivells, ha fet alguna cosa semblant (bé, potser més explícita en determinats sentits i menys compresivament). He pensat que jo també podia fer-ho i,de pas, potser fer-la riure una mica.

D'altra banda, una blogaire relativament nova per a mi i jove, molt més jove que no pas jo, es plantejava no fa gaire dies què hagués passat si... Cadascuna d'aquestes noies que he apuntat són vides que no he viscut, possibilitats que m'haurien portat a ser, segurament, diferent de com sóc (ja no parlo només de lloc de residència, amistats, feina,...).

Sobre aquest punt tinc incorporades diverses cites que m'ajuden a no pedre infinitament el temps (és a dir, una estona, està bé; massa, no).

Nietzsche diu alló de que "no cometem una traició amb les actuacions ja fetes. El remordiment deconsiència és indecorós". No sóc especialment seguidor seu jo, però les seves fletxes i sentències, a cops, ens estalvien temps.

Per fer-ho més proper, Raimon canta alló de "cada moment es viu, amb la renúncia, d'altres moments, que no vindran mai més". I em sembla molt més suau i encertat. Quan escollim, per acció o per omissió, triem unes coses i n'abandonem unes altres. No ens podem multiplicar.

Tenia una tercera cita sobre el tema al cap, però m'ha fugit. La substituiré per aquesta última, de "Cien años de soledad": apártense vacas, que la vida es corta! I a viure.


P.S. Ara veig que la llista no és exhaustiva. Què hagués passat, per exemple, si quan la Sussana em va fer pujar al pis d'estudiants que comprtia amb dues noies que sí que han acabat essent amigues meves, per provar-se i ensenyar-me el top que s'acabava de comprar, enlloc de dir-li que li quedava molt bé, l'hagués ajudat a treure-se'l?