Coses

De llibres. Estic acabant de llegir "El retorn de Voltaire", de Martí Domínguez. Diguem que no entraria en una meva hipotètica prestatgeria de Favorites, però s'ha deixat llegir prou bé i hi he trobat algunes reflexions prou interessants. És el llibre de torn al Club de Lectura Virtual. El xat amb l'autor de la propera setmana potser me n'aclareixi encara algunes coses. I ja m'ha arribat la comanda del Círculo de Lectores. Es tracta de "Vida y destino" de Vasili Grossman, diuen que una obra mestra del segle XX. Només dos apunts: no sempre llegeixo en català (tot i que segons per a què, m'hi trobo més còmode) i diuen que la "gràcia" del llibre és en el valor d'allò petit. Ara mateix m'hi identifico.

De la blogosfera. Sembla que jo també he rebut el premi al Blog solidari (no acabo d'entendre massa bé el títol, però un premi és un premi). Copio i enganxo. Pel que sembla, això va així: "Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament". Com que ja no queden gaire blocs coneguts meus que no hagin rebut aquesta distinció, no ho faré córrer a set altres blocs, però diré que els tres a qui jo premio són blogs que m'estan ajudant a entendre moltes coses, entre elles, a mi mateix. I els blocs homenatjats són: Africa, Arsvirtualis i HannaB. Dos d'ells, el primer i el tercer, venen de lluny i diria que hem compartit força coses junts (que em penso que d'això es tracta). El segon no fa tant de temps que el segueixo, però hi trobo reflexions molt afinades. Apali, si voleu i sabeu a qui, continueu la cadena. Per cert, no esmento els blocs, que en són uns quants que ja han estat "premiats" amb anterioritat, a qui jo oferiria també el premi. De fet, us podeu imaginar qui sou. I gràcies mar, per pensar en mi...

De la progènie. D'una banda us podria explicar que la petita va superar el mal de panxa (caquetes lletges) d'ara fa uns dies i que va passar a una conjuntivitis que Déu n'hi dó. Però us estaria oferint notícies endarrides perquè aquest matí, quan consideràvem la possibilitatde dur-la a escola perquè la conjuntivitis va desapareixent, ha fet una megavomitada i d'altres coses que no esmento per no acabar d'ofendre ningú. Total, buscant cangurs a la desesperada i dormint malament des de fa no sé quants dies. Però també hi ha moments brillants. Us he explicat que l'altre dia, per casualitat, vaig posar un DVD de Paco Ibañez a l'ordiandor i ella el va seguir entusiasmada? És una demostració més de la feina dels gens. La meva mare, ho he explicat algun altre cop, n'era fan. La propera generació sembla que també ho serà. Del grandolàs de casa podria explicar els numerets que ens està oferint per no anar escola (des de abraçar-se a les cames de la seva mare i plorar com si l'escorxessin davant de la seva mestra, fins a exigir-nos apiretal perquè té mal d'oïda i no pot anar a escola). Però també té moments brillants, com ahir, que em va trobar guapíssim perquè m'havia tallat els cabells o quan ens explica que hem de guardar "això" al cap, per dir-nos que ens en hem de recordar.

Paradoxes. Uns comentaris de Xurri, al seu bloc, i HannaB, al meu, fa uns dies que em fan ballar una mica el cap. M'explico. Tinc la ferma convicció que a la vida no hi ha gaire gent que avanci en línia recta (fora del pas del temps, però això també es podria discutir, crec). Més aviat, sembla com si avancessim una mica, retrocedíssim, agaféssim una drecera, giréssim ara a l'esquerra, ara a la dreta, etc. Allò del yin-yang, amunt-avall, etc. Sí, però no. De fet, el meu bloc es diu "Changing, again", en bona part per tot això, però jo no m'ho acabo de representar ben bé així. El meu "Changing" inclou aquest donar voltes, però com proposa Ricoeur per superar la paradoxa de Manheim, hem de treballar perquè aquest cercle viciós es converteixi en una espiral. I ho crec. Crec que la dialèctica de la vida és força això. Hi ha paradoxes, situacions, vides que ens tenen atrapats; però la superació pesonal (el coneixement o la sabiduria, diria algú altre) crec que consisteix en aquesta elevació, en una síntesi dels contraris que ens permeten anar un pas més enllà. Potser un altre dia ho torno a escriure quan ho tingui més clar. De moment, queda dit.

Auden, una altra vegada. Lligant-t'ho tangencialment amb el paràgraf anterior. Fa un parell de dies vaig exampar a la tele (diria que era a la Cuatro) un fragment de "Cuatro bodas y un funeral". Vaig agafar l'escena on ella es casa amb l'escocés i on mor un dels amics. Evidentment, vaig aguantar fins dues escenes més enllà quan es recita l'"stop all the clocks" d'Auden. Dues coses a propòsit. Una. Quan escolto aquest, o d'altres poemes o cançons, sempre penso: i jo aquí, cantant al que no he tingut! I recordo algun fragment de Sabina que en parla. I dues. Sabeu com acaba la pel·lícula? Doncs que la vida continua. Després del dolor més intens, de la pèrdua, del no-sense; la parella del mort torna a riure, a trobar parella, a viure. En espiral. Com sempre, tambe se'm van escapar quatre llagrimots.