Assisteixo a una festa d'aniversari amb la meva descendència. L'homenetjat, avui feia sis anys.
Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.
En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).
Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.
He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.
La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.
La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?
I, qui valora quan la situació és clarament injusta?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
ooh! aquest tema m'interessa molt! és un tema habitual amb els meus alumnes (adolescents, meravellosos però amb tot el que implica ser adolescents) i en parlem molt perquè com t'imaginaràs és un dels punts importants dins de la nostra petita societat escolar, a nivell de centre per un costat i dins de l'aula per un altre.
A nivell de centre hi ha unes normes consensuades "pels majors" més o menys lògiques. A nivell d'aula cada profe,a més, posa les seues.
Jo sempre els dic que s'ha d'aplicar la normativa amb criteri,que perquè sigui una norma no vol dir que sigui justa ni coherent ni... en fi... de vegades tinc discussions amb altres companys que volen aplicar les normes encara que no tinguen sentit (perquè ho hem d'assumir, hi ha algunes normes que... en fi...)
No sé si ho faig bé o no, no sé si la meua pedagogia és massa àcrata com alguns em tiren en cara. El que sí sé és que jo no tinc cap problema de disciplina cosa que no poden dir molt sovint els que es deixen la pell per aplicar les normes.
De vegades ens hem de saltar les normes. Allò de la justícia i la injustícia també dóna per a molt. Jo sempre els dic (i intente aplicar-m'ho a mi) que si es volen saltar una norma perquè creuen que és just, endavant. Per exemple, si decideixen sortir de la meua classe sense permís a meitat de classe perquè estan avorrits. Poden fer-ho. Però si són valents per saltar-se les normes hauran de ser valents per assumir les conseqüències. Aquí posem el límit. En les conseqüències dels nostres actes. A mi em sol funcionar... Sempre hi ha kamikazes als que no els importen les conseqüències, clar... Però és el risc de decidir per un mateix.
Ais... potser que faci jo un post en lloc de fer aquest comentari tan llarg que ara no sé ni si té alguna cosa a veure amb el teu post!!!!! jorrrr!!!
M'agrada el teu "punt de vista" perquè és bastant el nostre. La norma, el blanc i elnegre, s'han de saber interpretar. Sovint, les coses són més aviat un entremig i simplificar en excès tampoc és la millor solució.
La meva preocuapció però és haver traspassat genèticament un excès d'obediència a les normes. Em costa molt moltíssim no seguir-les i encara més pesnar que no tothom les respecta i actua d'acord amb elles.
M'hauré de superar a mi mateix, flexibilitzar-me (cosa que a aquesta edat ja no és tan fàcil) per poder donar exemple. Ains!
M'oblidava de dir: "gràcies, nimue, per la teva valuosa aportació". b7.
tema interessant, sí senyor!!!
bé, abans de seguir: felicitats pel grandolàs!!!! i a tu per la part que et toca..
Aquest ha estat un dels meus grans dilemes amb el MFG, que té un sentit acusat de la justícia i la honestedat, i a més MAI ha fet ús de la força quan algú li ha plantat cara o l'ha perjudicat o l'ha amenaçat o pegat directament..
dins meu hi havia una veueta que deia "ostres, perquè no li dius que s'hi torni? però que no ho veus que rebrà? que té totes les de perdre?"... però amb els anys he vist que ell ha anat creant les seves pròpies estratègies de relació amb els companys i amb el seu entorn, i que se'n surt prou bé. I que si ell se sent més còmode amb el món de blancs i negres, doncs que ja tindrà temps per aprendre els grisos... Encara que aquests grisos de moment impliquin farts de patir a tots plegats!!!
Crec que ho fas bé, que és important educar-los dins la via del respecte a les normes i a l'altri. Encara que tinguin exemples de persones que actuen en sentit contrari. Segur que ells solets, amb l'experiència diària, aniran trobant que les normes també tenen matisos...
bonanit..
Ens reconeixem en això de que ells mateixos han creat les seves pròpies estratègies, tot i que,d e vegades, costa una mica s'assumir-les.
En relació als balncs i negres, sóc més radical que tu. Encara que deixo, o ho inteniot, que ell vagi fent; no puc estar-me'n de recodar-li que la majoria decoses no són blanc o negre.
Però, al tanto, tampoc m'agrada una de les frases cèlebres del meu pare: tot és relatiu, perquè així, tampoc acabem d'anar gaire enlloc...
Bonanit, grigri.
Aquest tema ens acompanya durant tota la nostra vida: normes interiors, normes exteriors.
Important per a mi és aprendre a tenir el criteri just i correcte per a diferenciar les normes i la seva prioritat d'aplicació en cada situació.
Molts de cops saltar aquestes normes ens pot salvar la vida, i aquesta decissió sols la podem prendre si tenim el criteri de saber què és correcte en cada situació i considerant que ningú en pot sortir perjudiciat, sinó que la responsabilitat recau en un mateix.
Publica un comentari a l'entrada