Un servidor, treballa a l'administració pública local des de fa molts anys.
Ahir vaig tenir una moment d'aquells pels quals recordes perquè hi ets i perquè n'estàs convençut de ser-hi.
Érem en una cruïlla d'un barri no especialment benestant de la ciutat, tot just abans de começar el seguici d'inci de Festa Major, quan se m'acosta una dona d'uns cinquanta anys i em diu:
"Oiga, usted es XY, verdad?"
Jo li vaig dir que sí.
"Pues le quería dar la gracias porque hace muchos años, usted ayudó a mi hijo...."
Doncs això. Es veu que vaig ajudar un noi a demanar una pròrroga, no vaig acabar d'entendre si a la prestació social o al servei militar, just en el moment que la senyora se saparava del seu marit i depenia, única i exclusivament, del sou del seu fill
Servidor no té un lloc d'excessiva responsabilitat a l'adminsiutració en qüestió i fa anys que tinc poc tracte amb públic directament.
La senyora em va fer recordar la vocació de servei públic que sempre he tingut, especialment, quan amb la teva feina, ajudes persones concretes amb determinades mancances de recursos i malgrat que això pugui comportar, en determinats moments, altres coses que no t'agradin tant.
És una mica alló de la justícia social, la igualtat d'oportunitats o alguna cosa per l'estil.
Servidor de vostè, senyora.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Doncs trobe que és molt bonic això, i que pots estar ben content :) És una pena aquesta sensació que tenim de vegades de ser només un número per l'administració.
Sí senyora. Hi ha d'altres treballadors de l'administració, i tu n'ets un cas, que com a mínim podeu tenir "resultats" personals més a porpet (al davant, vaja). Ja sé que no es tracta només d'això, però començo a estar tan lluny de la gent, que em costa recordar on tinc el nord, segons com. Aquella senyora em va ajudar a recordar-ho, o sigui que sóc jo qui li ha de donar les gràcies a ella, també. Manel.
M'ha encantat.
Deia que ho celebro, Ego... Petó.
Manel T.
Publica un comentari a l'entrada