Arribo força aviat a la feina.
Quan encara no són les nou, vaig llegint i contestant correus electrònics, amb una bossa de lacasitos al costat.
Pel costat de la meva taula, passa una companya ja d'una certa edat, que em diu bon dia i es mira els lacasitos.
N'hi ofereixo. Ella allarga la mà i n'agafa tres o quatre, amb tanta mala traça que un de color groc, cau per terra.
Em mira, i mentre s'ajup sota la taula a recollir-lo, em diu: "Jo, a la vida, no deixo escapar res".
Amb el lacasito a la mà, s'aixeca, em torna a dir bon dia i se'n va cap al seu lloc de treball.
M'he quedat a quadros. I he pensat: tens tota la raó del món.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
hahaha! la meva iaia deia "De pedra per amunt, cap a casa!"
;)
d'això... "certa edat?"
ehem...
M'agrada la dita de la teva iaia. me l'apunto...
Això de l'edat és tangencial, cert. Era per estalviar l'explicació de que es tracta d'una senyora que ve força mudada a la feina, com corerspon allà on sóc jo, a la que no m'imaginava ajupint-se per terra recollint un lacasito...
Ehem, ehem... :)
Manel
Publica un comentari a l'entrada