Aquest és un altre d'aquells posts que no tenen cap ni peus, vull dir estructura prèvia.
Una. Aquests dies estem entrant en el món de la decissió que han de prendre pares i mares en relació als centres d'ensenyament infantil i de primària on hauran d'estduair els nostres vailets. D'entrada diré que sóc defensor de l'escola publica laica i catalana (i no m'extenc en la resta d'etiquetes perquè no cal). I per tant, predicarem amb l'exemple. Però no totes les escoles són iguals. Per exemple, fins avui n'hem vist dues. Una dotada amb més recursos informàtics i amb diversos projectes "especials" (el que més m'ha fet gràcia és un que es diu "Filosofia 3-12", a veure qui endevina de què va). L'altra més nova, amb més bona infraestructura física i d'espais. La diferència important però, crec, és l'alumnat. D'una barri bastant determinat la primera, amb un elevat nombre d'estudiants d'orígen forani (tant de la resta de l'Estat espanyol, com d'altres països). Per això disposen de més recursos, aula d'acollida, projecte entorn, etc. La segona és en un barri que encara està en construcció però que ja acull petits i petites de barris propers. A la primera em pregunto si el meu xiquet sentirà parlar català a part del que xerrin les mestre (26 dones i 4 homes). A la segona em pregunto on està la diversitat. Que complicat pot arribar a ser pare avui en dia (els meus pares no van haver de triar massa, tinc entès). I tot plegat, només es tracta de manifestar unes preferències perquè, a l'hora de la veritat, ja veurem què en sortirà.
Dos. En relació a aquestes reunions de presentació de les escoles dues notícies de gènere, que ja sabeu que em preocupen: una de bona i una de no tant bona. A la primera visita vaig comptar entre un 30 i un 35% de pares mascles. A la jornada de portes obertes d'avui hi havia moltíssima gent i entre el 40 i el 45% eren pares. Got mig ple: sembla que els pares es comencen a preocupar i estar actius en relació a les questions que afecten la seva progènie. Got mig buit: ara fa pocs dies llegia que els pares mascles, parlo en general, només s'impñliquen en una sèrie de tasques o decissions que es consideren important, per exemple, escollir la futua escola de la teva descendència.
Tres. Previsió de cap de setmana. Dissabte al matí: comprar, no demano més. Dissabte a la tarda: Pinter al TNC (és un regal de Nadal de la meva germana que es farà càrrec dels petits) i pràctiques amb el cotxe nou (me'n sé d'una que és la usuària principal del C3 que ha de refrescar la seva tècnica de conducció automovilística). Diumenge: si el temps ho permet, picnic-jazz a Vallaparadís, amb tota la troupe i, probablement, amb els cosinets de Banyoles. Ja sabeu on trobar-me. Amb dos de petits però, ja se sap, en qualsevol moment es torcen els plans.
Quatre. Posts pendents a desenvolupar en els propers dies: comentari de la lectura de Mirall Trencat, perquè les dones guanyen menys que els homes i cada cop hi ha més diferència, etc.
19.3.07
Cau de llunes
La setmana passada no l'altra, en uns breus espais buits (aquí hi ha una referència/broma estúpida sobre el llibre "La escala de los mapas" de Belen Gopegui que estem llegint al Club de lectura Virtual) vaig fer-me un parell de poemaris que tenia pendents.
Un, el més actual, el comentaré, amb permís de l'autora, d'aquí a uns dies.
De l'altre, de Maria-Mercè Marçal, en faré un breu apunt tot seguit, amb permís, per dir-ho d'alguna manera, de pere.
Es tracta del primer poemari de l'autora que va guanyar el premi Carles Riba de 1976, raó per la qual ja es veu per on pot anar la crítica. Efectivament, pel meu gust, alguns dels versos i poemes estan una mica demodés, la qual cosa no en treu valor, però me'ls deixa una mica llunyans.
D'altra banda, entenc que seran més properes al poemari les persones que compartexin amb l'autora, com a mínim, algun dels elements de la seva divisa (jo, no massa).
En qualsevol cas, tot i les diverses llunyanies, he de dir que ha estat una lectura suggerent
Avui només deixaré alguns versos que m'han arribat.
"Ales encenc roja d'enyors rosella"
"Duc llunes i cançons
per arracades"
No reproduiré les "Corrandes de lluna" perquè em sembla que no cal.
La persona a qui "dedicaria" el post no sé si el llegirà mai, però si ho fa, hores d'ara crec que ja sabrà que he pensat en ella.
Un, el més actual, el comentaré, amb permís de l'autora, d'aquí a uns dies.
De l'altre, de Maria-Mercè Marçal, en faré un breu apunt tot seguit, amb permís, per dir-ho d'alguna manera, de pere.
Es tracta del primer poemari de l'autora que va guanyar el premi Carles Riba de 1976, raó per la qual ja es veu per on pot anar la crítica. Efectivament, pel meu gust, alguns dels versos i poemes estan una mica demodés, la qual cosa no en treu valor, però me'ls deixa una mica llunyans.
D'altra banda, entenc que seran més properes al poemari les persones que compartexin amb l'autora, com a mínim, algun dels elements de la seva divisa (jo, no massa).
En qualsevol cas, tot i les diverses llunyanies, he de dir que ha estat una lectura suggerent
Avui només deixaré alguns versos que m'han arribat.
"Ales encenc roja d'enyors rosella"
"Duc llunes i cançons
per arracades"
No reproduiré les "Corrandes de lluna" perquè em sembla que no cal.
La persona a qui "dedicaria" el post no sé si el llegirà mai, però si ho fa, hores d'ara crec que ja sabrà que he pensat en ella.
6.3.07
De tot, i de res.
No tinc massa clar què en sortirà d'aquest post, però sé que tinc ganes d'escriure i coses desendreçades per explicar. Per exemple:
Ahir vaig passar una bona part del dia a BCN. No en vaig treure res de concret, però la petita i jo ens vam atansar fins la plaça Catalunya on hi ha instal·lada la "carpa" de la setmana del llibre en català. Digueu-me agosarat, com deia aquell home, però em va semblar una mica pobra la imatge de la nostra cultura llibresca.
Dissabte, i no diumenge, vam tenir dinar blogaire a casa de Mar. Si la primera convocatòria ja va ser un èxit, aquesta segona ens va permetre gaudir més i millor de l'acollida de l'excel·lent amfitriona que va cuidar de tot. El petit Albert i el seu pare agareixen els detalls (bé, el petit, sobretot, els contes, el domino imantat i la granota).
Ahir em vaig perdre una escena fantàstica de la meva progènie que espero que es vagi repetint d'ara endavant. El gran de la casa, mentre anava endreçant cosetes a la seva habitació anava fent ganyotes i carantonyes a la seva germana petita. Sembla que la noia es va fer una fart de riure que es va encomanar al seu germà i a la seva mare.
No tot són alegries a la vida (ho sabíeu, oi?). Avui m'he trobat una companya de feina que va perdre el seu pare aquest darrer cap de setmana. La seva situació m'ha recordat una mica la meva de fa uns mesos. Aquesta companya té dues filles. La gran, vint-i-quatre anyets, s'ha instal·lat a casa seva per fer-li companyia fins que estigui millor. I s'està ben cuidant de sa mare, qui considera que això és pràcticament tot el que t'emporatàs d'aquí, quan et toqui el torn. Crec que hi ha alguna altra cosa que compta, però aquesta és de les importants. Tens raó.
I un altre moment estelar de la meva humanitat. Passo a veure el xic abans d'adormir-se, mentre la seva mare explica el conte diari d'abans d'anar a dormir. Li dic que l'estimo i ell em contesta que també, que m'estima fins els núvols. Això es amor.
Aquesta tarda hem tingut sessió a l'escoleta (i demà reunió de seguiment amb l'educadora del grandolàs de la casa). Avui erem 13 mares, 3 pares, 6 educadores i una ponent. Algú en pot treure cap conclusió?
Dissabte, tampoc era diumenge, teníem una breu conversa sobre les flors i la seva breu durada. Les interpretacions són diverses. En el meu cas, l'efimeritat de les flors em commou, però no d'una forma negativa. És com la vida però accelerada. Nostàlgia? Solitud? Potser sí, o potser saber que la bellesa és efímera, i no passa res.
Entre dilluns i dimarts he sabut que he aprovat els tres exàmens als que em vaig presentar aquest semestre. Atenció. He tret un cinc a Sociología de la Família (i crec que me l'han regalat) i un nou a a Sociologia de la Religió. N'he de treure conclusions? Hi ha qui considera que potser hauria d'ingressar al seminari.
Tinc una queixa formal i gruixuda contra el meu CAP, però ho deixo per un altre dia per no acabar d'avorrir ningú.
I també tinc pendent un post sobre la lectura de "Mirall Trencat" que ara ja fa uns quants dies que he acabat.
Bones intencions per acabar.
Ahir vaig passar una bona part del dia a BCN. No en vaig treure res de concret, però la petita i jo ens vam atansar fins la plaça Catalunya on hi ha instal·lada la "carpa" de la setmana del llibre en català. Digueu-me agosarat, com deia aquell home, però em va semblar una mica pobra la imatge de la nostra cultura llibresca.
Dissabte, i no diumenge, vam tenir dinar blogaire a casa de Mar. Si la primera convocatòria ja va ser un èxit, aquesta segona ens va permetre gaudir més i millor de l'acollida de l'excel·lent amfitriona que va cuidar de tot. El petit Albert i el seu pare agareixen els detalls (bé, el petit, sobretot, els contes, el domino imantat i la granota).
Ahir em vaig perdre una escena fantàstica de la meva progènie que espero que es vagi repetint d'ara endavant. El gran de la casa, mentre anava endreçant cosetes a la seva habitació anava fent ganyotes i carantonyes a la seva germana petita. Sembla que la noia es va fer una fart de riure que es va encomanar al seu germà i a la seva mare.
No tot són alegries a la vida (ho sabíeu, oi?). Avui m'he trobat una companya de feina que va perdre el seu pare aquest darrer cap de setmana. La seva situació m'ha recordat una mica la meva de fa uns mesos. Aquesta companya té dues filles. La gran, vint-i-quatre anyets, s'ha instal·lat a casa seva per fer-li companyia fins que estigui millor. I s'està ben cuidant de sa mare, qui considera que això és pràcticament tot el que t'emporatàs d'aquí, quan et toqui el torn. Crec que hi ha alguna altra cosa que compta, però aquesta és de les importants. Tens raó.
I un altre moment estelar de la meva humanitat. Passo a veure el xic abans d'adormir-se, mentre la seva mare explica el conte diari d'abans d'anar a dormir. Li dic que l'estimo i ell em contesta que també, que m'estima fins els núvols. Això es amor.
Aquesta tarda hem tingut sessió a l'escoleta (i demà reunió de seguiment amb l'educadora del grandolàs de la casa). Avui erem 13 mares, 3 pares, 6 educadores i una ponent. Algú en pot treure cap conclusió?
Dissabte, tampoc era diumenge, teníem una breu conversa sobre les flors i la seva breu durada. Les interpretacions són diverses. En el meu cas, l'efimeritat de les flors em commou, però no d'una forma negativa. És com la vida però accelerada. Nostàlgia? Solitud? Potser sí, o potser saber que la bellesa és efímera, i no passa res.
Entre dilluns i dimarts he sabut que he aprovat els tres exàmens als que em vaig presentar aquest semestre. Atenció. He tret un cinc a Sociología de la Família (i crec que me l'han regalat) i un nou a a Sociologia de la Religió. N'he de treure conclusions? Hi ha qui considera que potser hauria d'ingressar al seminari.
Tinc una queixa formal i gruixuda contra el meu CAP, però ho deixo per un altre dia per no acabar d'avorrir ningú.
I també tinc pendent un post sobre la lectura de "Mirall Trencat" que ara ja fa uns quants dies que he acabat.
Bones intencions per acabar.
28.2.07
Tres tasses de solitud
Ahir vaig viure tres referències més o menys explícites a la solitud, que no és que em desagradi, precisament.
1. A primera hora del matí, mentre esperava, vaig continuar avançant en el "Mirall Trencat" de Rodoreda. No ho havia dit encara, però des del segon llibre que m'està agradant molt més. Ja n'explicareé el perquè quan en parli amb una mica més de detall. La qüestió és que ahir vaig llegir el capítol sobre la mort de Teresa que em va transportar, una altra vegada, a allò de que en el fons, estem sols. Vaig trobar que l'escena és gairebé dolça. Però amb solitud i fent-se càrrec d'un mateix (s'ha de valorar positivament?).
2. A mig matí vaig anar (vam anar, amb la pubilla de la casa) a veure l'exposició de Hammeshoi i Dreyer al CCCB. No m'hi entenc gaire de pintura jo, però em va arribar prou bé, crec, la importància de la llum en els quadres de Hammershoi i a les pel·lícules de Dreyer. Vaig trobar "curiós", d'una banda, l'efecte que em feia la distància respecte els quadres. En aquest cas, molt més interessant a una certa distàcnia. D'altra banda, també em va frapar la solitud dels personatges, normalment una dona que es veu d'esquena. L'exposició hi és fins l'1 de maig. Si esteu interessats o interessades en el món de la pintura i de la llum, jo crec que s'ha de fer un esforç per veure-la.
3. A la tarda erem a casa el padrí de la criatura fent temps perquè la seva mare acabés una classe de no sé el què. A RAC105 van posar una cançó de Pep Sala (mira que m'agrada poc, ho sento). La cançoneta repetia: "Soledat amiga meva, sempre ets al meu costat". Doncs quanta companyia, oi?
Al vespre, rebentat, em vaig quedar adormit al sofà. No sé si contar-ho com una quarta tassa.
1. A primera hora del matí, mentre esperava, vaig continuar avançant en el "Mirall Trencat" de Rodoreda. No ho havia dit encara, però des del segon llibre que m'està agradant molt més. Ja n'explicareé el perquè quan en parli amb una mica més de detall. La qüestió és que ahir vaig llegir el capítol sobre la mort de Teresa que em va transportar, una altra vegada, a allò de que en el fons, estem sols. Vaig trobar que l'escena és gairebé dolça. Però amb solitud i fent-se càrrec d'un mateix (s'ha de valorar positivament?).
2. A mig matí vaig anar (vam anar, amb la pubilla de la casa) a veure l'exposició de Hammeshoi i Dreyer al CCCB. No m'hi entenc gaire de pintura jo, però em va arribar prou bé, crec, la importància de la llum en els quadres de Hammershoi i a les pel·lícules de Dreyer. Vaig trobar "curiós", d'una banda, l'efecte que em feia la distància respecte els quadres. En aquest cas, molt més interessant a una certa distàcnia. D'altra banda, també em va frapar la solitud dels personatges, normalment una dona que es veu d'esquena. L'exposició hi és fins l'1 de maig. Si esteu interessats o interessades en el món de la pintura i de la llum, jo crec que s'ha de fer un esforç per veure-la.
3. A la tarda erem a casa el padrí de la criatura fent temps perquè la seva mare acabés una classe de no sé el què. A RAC105 van posar una cançó de Pep Sala (mira que m'agrada poc, ho sento). La cançoneta repetia: "Soledat amiga meva, sempre ets al meu costat". Doncs quanta companyia, oi?
Al vespre, rebentat, em vaig quedar adormit al sofà. No sé si contar-ho com una quarta tassa.
26.2.07
Sempre han tingut bec les oques
No us espanteu. Es tracta només de la reproducció de la frase que he rebut avui de Rodamots. Ara fa una temporadeta, una companya de la feina em va facilitar l'enllaç a aquesta "pàgina". Explicat en senzill, la idea és fer circular cada dia un mot entre els subscriptors i les subscriptores de Rodamots per recuperar o fer més extensiu l'ús de determinats termes o expressions. Jo n'oblido la majoria amb facilitat, però n'hi ha algun que el retinc. El d'avui m'ha fet especialment "gràcia". Vindria a significar, per a qui no ho sàpiga, que de "dolents" n'hi ha hagut sempre. Hi ha dies que els mots rebuts ja els coneixem o potser pertanyen a un camp més o menys especialitzat que no interessa, però de tant en tant, en surt algun d'especialment afortunat (parlo des de la meva perspectiva, evidentment). El link és: www.rodamots.com . A partir d'aquí, feu-ne el que considereu convenient.
19.2.07
Especialització?
Per poc que passeu per aquí, ja coneixeu la meva dèria amb els parcs infantils (i encara en tinc pendent una bona dosi en els propers anys). Avui he anat a buscar l'hereu de la casa a la sortida de l'escoleta i hem anat a espetegar a un parc amb uns generosos sorrals, com d'altra banda haurien de ser tots els parcs inafntils. Ara fa una temporadeta que no anavem "de parcs" a jugar una bona estona (el "fred", els compromisos, la família,...). Aquest parc no l'utilitzem gaire perquè m'hi poso sociològicament nervioset amb massa facilitat. Avui, a nivell d'extracció social hi havia una mica més de barreja (tota la barreja que pugueu imaginar a la meva ciutat, naturalment). He pres però, unes petites notes:
17.30 h. 17 femelles adultes i 3 mascles.
17.45 h. 21 femelles adultes i 3 mascles.
18.00 h. 20 femelles adultes i 5 mascles.
Si tenim en compte que els dos últims especimens de sexe masculí arribats al parc eren un avi que havia vingut a buscar l'àvia que s'estava fent càrrec de la neta, i un jove que venia amb la seva parella i la seva filla i que, en els vint minuts que han estat tot plegats al parc, no s'ha separat ni mig metre del cotxet amb el que havíen arribat tot parlant pel mòbil mentre la seva filla i la mare de la nena jugaven amb totes les andròmines del parc, entendreu que dubti.
És aquesta l'especialització que proposava Durkheim i amb la que sembla que força gent hi està d'acord?
Per a més info, veieu el penúltim post de la tertúlia, perquè ja hi ha tema nou de debat. Animeu-vos a participar-hi!
PS Havia escrit "famelles" tres cops. Mea culpa.
17.30 h. 17 femelles adultes i 3 mascles.
17.45 h. 21 femelles adultes i 3 mascles.
18.00 h. 20 femelles adultes i 5 mascles.
Si tenim en compte que els dos últims especimens de sexe masculí arribats al parc eren un avi que havia vingut a buscar l'àvia que s'estava fent càrrec de la neta, i un jove que venia amb la seva parella i la seva filla i que, en els vint minuts que han estat tot plegats al parc, no s'ha separat ni mig metre del cotxet amb el que havíen arribat tot parlant pel mòbil mentre la seva filla i la mare de la nena jugaven amb totes les andròmines del parc, entendreu que dubti.
És aquesta l'especialització que proposava Durkheim i amb la que sembla que força gent hi està d'acord?
Per a més info, veieu el penúltim post de la tertúlia, perquè ja hi ha tema nou de debat. Animeu-vos a participar-hi!
PS Havia escrit "famelles" tres cops. Mea culpa.
16.2.07
11.2.07
Diumenge relaxat
Considerant "relaxat", tot el que es pugui arribar a considerar "relaxat" passar un dia amb dues criatures petites...
Us deixo tres imatges d'aquesta tarda abans de fer-se fosc.
Jo crec que és fàcil endevinar on és.
9.2.07
Necessito consell (literari)
Un servidor ja ha acabat, amb més penes que glòries, aquesta ronda d'exàmens. Mentre em decideixo a tornar-m'hi a posar (abans m'he de molt ben planificar o no seria jo), he tornat a agafar algunes de les novel·les que tinc a la prestatgeria de pendents. No sé per on posar-m'hi. I les finalistes són: "El sol dels Scorta", de Laurent Gaudé, "Sobre la bellesa" de Zadie Smith i "Rayuela" de Julio Cortázar. Mentre em decideixo, avanço amb "El lado frio de la almohada" de Belén Gopegui (m'acabo de fixar que a la coberta hi ha una orquídea...). S'acceptaríen també d'altres propostes (per exemple, de la Rodoreda, per on es podria començar a llegir?). Opinions? Gràcies.
6.2.07
Tres cafès
La metgessa amb la qui, de tant en tant, fem repàs del meu estat de salut em té dit que deixi el cafè o que, com a màxim, me'n prengui un al dia. Avui, per posar-me una mica en tensió per l'exàmen del matí he fet el de primera hora del dia. Després de dinar, per posar-me les piles i estudiar una estona n'he prés un altre i a mitja tarda, per no adormir-me durant l'exàmen de la tarda, un tercer.
No em preocupa massa l'esprint. Dijous tinc l'últim exàmen. Però i després, com soportaré el dia a dia?
Gent, si passeu per aqui, passeu també per la tertúlia i deixeu-hi algun comentari que sembla que ens perilla algun membre...
No em preocupa massa l'esprint. Dijous tinc l'últim exàmen. Però i després, com soportaré el dia a dia?
Gent, si passeu per aqui, passeu també per la tertúlia i deixeu-hi algun comentari que sembla que ens perilla algun membre...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)