Fa una estona passejava per internet sense fer res de bo, quan m'ha aparegut una senyora en un vídeo que m'ha recordat, en una cosa molt concreta de seu aspecte, una (la) nòvia que vaig tenir fa gairebé vint anys.
Suposo que després d'uns quants anys sense veure-la, haver-me-la trobat ara fa un parell de mesos, deu fer que em torni al cap, o hi trobi connexions, puntualment.
De fet, des de la distància transcorreguda, suposo que li hauria d'agrair la seva contribució a la formació de la meva personalitat (consti que no estic dient que n'hi hagi per tirar coets amb la meva personalitat...).
No ho sé. Quan ens vam veure fa un parell de mesos ens vam ignorar. La cosa no va acabar precisament bé i em sembla que no hi deu haver gaire ganes, per cap de les dues parts, de superar res (ni de demostrar maduresa, ni de fer paperots, ni....).
Ja sabia jo que serien un record i un post absurds.
17.3.09
14.3.09
El que tinc i el que no tinc
Ordinador i connexió recuperat i recuperada. Ara falta imaginació, esforç, constància...
10.3.09
Sense ordinador a casa
Problemes amb la connexió a internet i amb l'ordinador em tenen desenxufat. Tornaré.
4.3.09
Vida y destino
Finalment, me l'he fet. M'he hagut d'autoimposar una certa constància i obligació per acabar de llegir les darreres 400 pàgines, però amb coratge, me l'he fet.
Les moltíssimes pàgines de l'edició que jo tinc (en castellà) de "Vida y destino" són una mena, diuen, de Guerra i Pau de la segona guerra mundial; concretament a l'entorn de l'anomenada batalla de Stalingrad.
Vasili Grossman va tenir força traça a l'hora d'articular uns personatges petits, íntims (amb les seves pors, les seves mesquineses i també amb les seves heroicitats i grans pensaments i sentiments) i, d'altra banda, l'explicació més general de tot plegat (la guerra, el comunisme, la misèria humana,...).
L'obra es va fer publicar l'any 1960, època de Jrushov, la qual cosa no va servir-li a l'autor per evitar, en diuen, l'ostracisme. Va morir només quatre anys més tard. Sembla que es va salvar una còpia de l'original de miracle i que va passar no sé quantes aventures per arribar fins a nosaltres.
En cito, som sempre, un paràgraf, de la pàgina 1093, que ho resumeix bastant tot, crec.
"... , sin embargo ni el destino ni la historia ni la ira del Estado ni la gloria o la infamia en la batalla tiene poder para transformar a los que llevan por nombre seres humanos. Fuera lo que fuese lo que les deparaba el futuro - .... -, ellos vivirán como seres humanos y morirán como seres humanos; y lo mismo para aquellos que ya han muerto, y sólo en eso consiste la victoria amarga y eterna del hombre sobre las fuerzas grandiosas e inhumanas que hubo y habrá en el mundo".
De vegades, en relació als autors que llegeixo, em pregunto: cal ser tan honest amb un mateix per escriure i viure així, al preu que sigui? Aquest és un cas em penso que molt entenedor del que vull dir, però no cal llegir aquesta pregunta tan literalment.
Les moltíssimes pàgines de l'edició que jo tinc (en castellà) de "Vida y destino" són una mena, diuen, de Guerra i Pau de la segona guerra mundial; concretament a l'entorn de l'anomenada batalla de Stalingrad.
Vasili Grossman va tenir força traça a l'hora d'articular uns personatges petits, íntims (amb les seves pors, les seves mesquineses i també amb les seves heroicitats i grans pensaments i sentiments) i, d'altra banda, l'explicació més general de tot plegat (la guerra, el comunisme, la misèria humana,...).
L'obra es va fer publicar l'any 1960, època de Jrushov, la qual cosa no va servir-li a l'autor per evitar, en diuen, l'ostracisme. Va morir només quatre anys més tard. Sembla que es va salvar una còpia de l'original de miracle i que va passar no sé quantes aventures per arribar fins a nosaltres.
En cito, som sempre, un paràgraf, de la pàgina 1093, que ho resumeix bastant tot, crec.
"... , sin embargo ni el destino ni la historia ni la ira del Estado ni la gloria o la infamia en la batalla tiene poder para transformar a los que llevan por nombre seres humanos. Fuera lo que fuese lo que les deparaba el futuro - .... -, ellos vivirán como seres humanos y morirán como seres humanos; y lo mismo para aquellos que ya han muerto, y sólo en eso consiste la victoria amarga y eterna del hombre sobre las fuerzas grandiosas e inhumanas que hubo y habrá en el mundo".
De vegades, en relació als autors que llegeixo, em pregunto: cal ser tan honest amb un mateix per escriure i viure així, al preu que sigui? Aquest és un cas em penso que molt entenedor del que vull dir, però no cal llegir aquesta pregunta tan literalment.
23.2.09
De crisis i altres coses
Divendres passat vam tenir sopar d'amigotes. Vuit amigotes, excatament.
Com que feia més d'un any que no ens véiem, vam fer repàs d'actualitats.
I les actualitats, majoritàriament, venien encobertes sota diverses formes de crisi.
Un ha tancat l'empresa en la que ha treballat des de que ha acabat la carrera, i d'això en deu fer prop de vint anys, i on s'havia arribat a fer un lloc. Ara, ha montat un despatx amb la seva dona.
Un altre s'ho deixat amb la noia amb la que viu per disparitat de criteris sobre això d'una possible descendència. Dic viu, perquè com que comparteixen una hipoteca generosa, han decidit continuar vivint junts, de moment.
A un quart, l'etern adolescent de 42 anys, resulta que la seva compi se li ha quedat embarassada. Ell ja ho volia, ja, però ara mateix....
A un cinquè, resulta que l'empresa on treballa ha decidit canviar de forma jurídica i el nou gerent sembla que els ha proposat uns objectius inassolibles, o bé 10.000 euros menys de sou. Tot plegat es tradueix en una bonica retallada del sou.
Els altres també vam aportar les nostres dosis de crisi corresponents, potser no tant lluïdes.
Això sí, vam riure força que és del que es tracta en aquests casos.
I parlant de crisis. Divendres al matí se'm va presentar una coneguda al despatx de davant. Quan vaig anar per saludar-la, em vaig adonar que està embarassada. De fet, està a punt d'arribar a les quaranta setmanes. I ja en van tres. I guapa i llesta que és ella. Sempre em quedarà preguntar-me què haguès passat si...
Com que feia més d'un any que no ens véiem, vam fer repàs d'actualitats.
I les actualitats, majoritàriament, venien encobertes sota diverses formes de crisi.
Un ha tancat l'empresa en la que ha treballat des de que ha acabat la carrera, i d'això en deu fer prop de vint anys, i on s'havia arribat a fer un lloc. Ara, ha montat un despatx amb la seva dona.
Un altre s'ho deixat amb la noia amb la que viu per disparitat de criteris sobre això d'una possible descendència. Dic viu, perquè com que comparteixen una hipoteca generosa, han decidit continuar vivint junts, de moment.
A un quart, l'etern adolescent de 42 anys, resulta que la seva compi se li ha quedat embarassada. Ell ja ho volia, ja, però ara mateix....
A un cinquè, resulta que l'empresa on treballa ha decidit canviar de forma jurídica i el nou gerent sembla que els ha proposat uns objectius inassolibles, o bé 10.000 euros menys de sou. Tot plegat es tradueix en una bonica retallada del sou.
Els altres també vam aportar les nostres dosis de crisi corresponents, potser no tant lluïdes.
Això sí, vam riure força que és del que es tracta en aquests casos.
I parlant de crisis. Divendres al matí se'm va presentar una coneguda al despatx de davant. Quan vaig anar per saludar-la, em vaig adonar que està embarassada. De fet, està a punt d'arribar a les quaranta setmanes. I ja en van tres. I guapa i llesta que és ella. Sempre em quedarà preguntar-me què haguès passat si...
1.2.09
Premi Ferrater de poesia
Per diverses raons que ara no toquen (és la traducció nostrada del "no vienen al caso"?), hores d'ara em veig més implicat que mai en la vuitena edició del Premi Ferrater de poesia que convoquen l'Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i el Grup 62.
A part de ser un dels premis de poesia més ben dotats econòmicament del nostre país, una de les gràcies del premi és l'edició de l'obra guanyadora pel Grup 62.
Qui hi tingui interès, que consulti les bases a: http://www.santcugat.org/files/933-4935-Programa_descargar/PremiPoesiaFerrater09_Bases.pdf
Hi ha temps per presentar l'obra fins a finals del mes de febrer.
Algú s'hi anima?
A part de ser un dels premis de poesia més ben dotats econòmicament del nostre país, una de les gràcies del premi és l'edició de l'obra guanyadora pel Grup 62.
Qui hi tingui interès, que consulti les bases a: http://www.santcugat.org/files/933-4935-Programa_descargar/PremiPoesiaFerrater09_Bases.pdf
Hi ha temps per presentar l'obra fins a finals del mes de febrer.
Algú s'hi anima?
31.1.09
16.1.09
Les crisis....
És molt tard i no sé si sabré escriure el que tinc al cap, però ho intentaré.
Aquest matí, després de desembarcar la resta de la família als punts habituals, anava en cotxe cap a la feina escoltant Ràdio 4. En un moment determinat, en aquella mena de tertúlia es comentava la declaració dels Drets Humans, el paper que hi van jugar els Roosevelt, el que tenien d'ideal en aquell moment i, comentava Mayor Zaragoza, l'oportunitat que entén ell que represnta el moment actual del món (diguem-ne crisi) per continuar-hi avançant.
Lluny de reflexionar sobre les dimensions planetaries (de família humana, em sembla que es parla al pròleg de la Declaració dels Drets Humans) de la qüestió, de l'antrocentrisme occidental radical, etc., el cap se me n'ha anat cap a allò d'aprofitar els moments de crisi per avançar.
I no, evidentment, sobre els qui utilitzen la crisis com a excusa per fer-se els simpàtics, rebaixar expectatives, etc. No. Reflexionava si, en el meu cas personalíssim i en el món immediat que m'envolta, les crisis són una oportunitat o no per prendre decissions, avançar en alguna direcció, canviar de rumb,...
I, també evidentment, el trajecte en cotxe és massa curt per arribar cap conclusió i un servidor prou feina té per superar el dia a dia com per fer-se grans plantejaments ara, però així d'entrada, la meva primera valoració no ha estat gaire optimista.
Declaro que tinc la sensació que les crisis més o menys profundes que he viscut (tot és relatiu deia el meu pare) no m'han ajudat a prendre grans decissions, a canviar, a ser proactiu.
Em sembla que sóc bàsicament reactiu, jo.
Tenia coses més entretingudes per comentar, però ja ho faré un altre dia.
Aquest matí, després de desembarcar la resta de la família als punts habituals, anava en cotxe cap a la feina escoltant Ràdio 4. En un moment determinat, en aquella mena de tertúlia es comentava la declaració dels Drets Humans, el paper que hi van jugar els Roosevelt, el que tenien d'ideal en aquell moment i, comentava Mayor Zaragoza, l'oportunitat que entén ell que represnta el moment actual del món (diguem-ne crisi) per continuar-hi avançant.
Lluny de reflexionar sobre les dimensions planetaries (de família humana, em sembla que es parla al pròleg de la Declaració dels Drets Humans) de la qüestió, de l'antrocentrisme occidental radical, etc., el cap se me n'ha anat cap a allò d'aprofitar els moments de crisi per avançar.
I no, evidentment, sobre els qui utilitzen la crisis com a excusa per fer-se els simpàtics, rebaixar expectatives, etc. No. Reflexionava si, en el meu cas personalíssim i en el món immediat que m'envolta, les crisis són una oportunitat o no per prendre decissions, avançar en alguna direcció, canviar de rumb,...
I, també evidentment, el trajecte en cotxe és massa curt per arribar cap conclusió i un servidor prou feina té per superar el dia a dia com per fer-se grans plantejaments ara, però així d'entrada, la meva primera valoració no ha estat gaire optimista.
Declaro que tinc la sensació que les crisis més o menys profundes que he viscut (tot és relatiu deia el meu pare) no m'han ajudat a prendre grans decissions, a canviar, a ser proactiu.
Em sembla que sóc bàsicament reactiu, jo.
Tenia coses més entretingudes per comentar, però ja ho faré un altre dia.
5.1.09
En honor a Arare
El darrer somni que recordo de l'any passat.
Això va ser la nit del 28 o del 29 de desembre.
Jo somnio poc, o més ben dit, reocrdo pocs somnis, però aquest em sembla que el recordaré una temporada perquè em va deixar força neguitós.
Somniava jo que havia dormit amb una coneguda (les incials són MAP, no ens confonguéssim).
No és la primera vegada que somnio amb ella. De fet, ara fa un parell d'anys hi vaig somniar un parell de cops, tots dos cops amb ració de sexe incorporada.
Aquest cop no. Somniava que havia dormit amb ella, i que ens feiem alguna abraçada i algun petó, però ella estava callada molta estona, meditant.
Al somni, jo no sabia en què pensava ella i m'anava enguniant.
Al cap d'una estona força llarga, ella es gira capa mi i em convida a anar a viure a casa seva (consti que, d'aquesta coneguda, ara mateix, ni tan sols sé si té parella).
Jo em poso content i dic que sí. M'allegeuro.
Però aviat començo a pensar en totes les coses que implica anar-me'n a viure a Barcelona. Les maletes, la feina, els desplaçaments,...
I aleshores, m'angoixo de cop pensant: "i la descendència, què en faig ara jo d'aquesta patuleia?".
Aquí m'agafa una mica de mal rotllo còsmic i em desperto (bé, no del tot, que era molt de matinada).
I, encara a continuació, mig despert, mig adormit, em pregunto: i què se n'ha fet de la meva compi?
Per sort, vaig molt cansat, i em vaig tornar a adormir.
Això va ser la nit del 28 o del 29 de desembre.
Jo somnio poc, o més ben dit, reocrdo pocs somnis, però aquest em sembla que el recordaré una temporada perquè em va deixar força neguitós.
Somniava jo que havia dormit amb una coneguda (les incials són MAP, no ens confonguéssim).
No és la primera vegada que somnio amb ella. De fet, ara fa un parell d'anys hi vaig somniar un parell de cops, tots dos cops amb ració de sexe incorporada.
Aquest cop no. Somniava que havia dormit amb ella, i que ens feiem alguna abraçada i algun petó, però ella estava callada molta estona, meditant.
Al somni, jo no sabia en què pensava ella i m'anava enguniant.
Al cap d'una estona força llarga, ella es gira capa mi i em convida a anar a viure a casa seva (consti que, d'aquesta coneguda, ara mateix, ni tan sols sé si té parella).
Jo em poso content i dic que sí. M'allegeuro.
Però aviat començo a pensar en totes les coses que implica anar-me'n a viure a Barcelona. Les maletes, la feina, els desplaçaments,...
I aleshores, m'angoixo de cop pensant: "i la descendència, què en faig ara jo d'aquesta patuleia?".
Aquí m'agafa una mica de mal rotllo còsmic i em desperto (bé, no del tot, que era molt de matinada).
I, encara a continuació, mig despert, mig adormit, em pregunto: i què se n'ha fet de la meva compi?
Per sort, vaig molt cansat, i em vaig tornar a adormir.
3.1.09
Quatre possibles posts
Tinc quatre possibles posts al cap per inaugurar l'any, però no m'acabo de decidir.
- L'últim somni de 2008.
- Recull de fragments assenyalats fa deu anys del llibre de Monika Zgustová, "Els fruits amargs del jardí de les delícies".
- Breu reflexió sobre Joan Brossa i l'homentage en el desé aniversari de la seva mort.
- Descobriment tardà de "Sal oberta" de Maria-Mercè Marçal.
Com que no ho tinc clar (i sento que per aquí no dorm qui ho hauria de fer), hi aniré pensant.
Qui en tingui ganes i passi per aquí, també pot manifestar una seva preferència (que no tinc ni idea, aviso, si serà tinguda en compte).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)