Resulta que algun dels tòpics sobre l'Administració és cert i, per exemple, un cop cada quatre anys estem paradets una temporada, i després tornem a córrer una altra temporadeta.
Resulta que com que vivim en una època de vaques més aviat magres, la gent que té la baixa per qualsevol motiu, no és substituïda.
Resulta que alguns i algunes dels qui continuem allà, ara, hem de fer la nostra feina, que ja és molta, i ens hem de repartir la feina dels (i de les) qui no hi són.
Resulta, finalment, que algú s'ha il·luminat i ha decidit que em mereixo una gratificaió (que és la forma d'agrair-te que treballes molt, però de no reconèixer que potser el que et mereixes és una altra cosa).
En definitiva, que no crec gaire en les gratificacions, però tampoc està un per negar-se a una mena d'augment de sou, encara que sigui temporal.
Això sí, quan un demana que li especifiquin de què estem parlant (quantitat) i de què estem parlant (quines feines són aquestes que suposen que no són les meves o que són de categoria superior), resulat que el titllen de cartesià.
Suposo que cartesià, en aquest cas, vol dir encarcarat, vol dir demanar un excés de transparència; vol dir, en el fons, voler deixar les coses clares.
I, tal com van les coses; això, tenir alguna cosa clara, és tot el que demano.
