26.3.09

Cartesià

Resulta que un servidor és treballador de l'Administració Pública.

Resulta que algun dels tòpics sobre l'Administració és cert i, per exemple, un cop cada quatre anys estem paradets una temporada, i després tornem a córrer una altra temporadeta.

Resulta que com que vivim en una època de vaques més aviat magres, la gent que té la baixa per qualsevol motiu, no és substituïda.

Resulta que alguns i algunes dels qui continuem allà, ara, hem de fer la nostra feina, que ja és molta, i ens hem de repartir la feina dels (i de les) qui no hi són.

Resulta, finalment, que algú s'ha il·luminat i ha decidit que em mereixo una gratificaió (que és la forma d'agrair-te que treballes molt, però de no reconèixer que potser el que et mereixes és una altra cosa).

En definitiva, que no crec gaire en les gratificacions, però tampoc està un per negar-se a una mena d'augment de sou, encara que sigui temporal.

Això sí, quan un demana que li especifiquin de què estem parlant (quantitat) i de què estem parlant (quines feines són aquestes que suposen que no són les meves o que són de categoria superior), resulat que el titllen de cartesià.

Suposo que cartesià, en aquest cas, vol dir encarcarat, vol dir demanar un excés de transparència; vol dir, en el fons, voler deixar les coses clares.

I, tal com van les coses; això, tenir alguna cosa clara, és tot el que demano.

20.3.09

Sobre els sentiments

Des de la lectura acabada de "Vida y destino" vagarejo, lentament, per les pàgines del "Quadern Gris", de Pla, una de les meves lectures pendents.

És una lectura fàcil i amena, alhora que culta (em refereixo al llenguatge que s'hi emprea). No hi busqueu un excès d'acció, per entendre'ns.

Ahir em vaig trobar un paràgraf que feia referència a la mort, però que conclou amb una frase contundent d'un abast força més ampli.

"Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa -són d'una mobilitat indecent."


Tot i que aquí, segurament, ningú hi descobrirà la sopa d'all; és d'aquelles frases que quan et trobes en una lectura, et recoderden on ets.

17.3.09

Record absurd

Fa una estona passejava per internet sense fer res de bo, quan m'ha aparegut una senyora en un vídeo que m'ha recordat, en una cosa molt concreta de seu aspecte, una (la) nòvia que vaig tenir fa gairebé vint anys.

Suposo que després d'uns quants anys sense veure-la, haver-me-la trobat ara fa un parell de mesos, deu fer que em torni al cap, o hi trobi connexions, puntualment.

De fet, des de la distància transcorreguda, suposo que li hauria d'agrair la seva contribució a la formació de la meva personalitat (consti que no estic dient que n'hi hagi per tirar coets amb la meva personalitat...).

No ho sé. Quan ens vam veure fa un parell de mesos ens vam ignorar. La cosa no va acabar precisament bé i em sembla que no hi deu haver gaire ganes, per cap de les dues parts, de superar res (ni de demostrar maduresa, ni de fer paperots, ni....).

Ja sabia jo que serien un record i un post absurds.


14.3.09

El que tinc i el que no tinc

Ordinador i connexió recuperat i recuperada. Ara falta imaginació, esforç, constància...

10.3.09

Sense ordinador a casa

Problemes amb la connexió a internet i amb l'ordinador em tenen desenxufat. Tornaré.

4.3.09

Vida y destino

Finalment, me l'he fet. M'he hagut d'autoimposar una certa constància i obligació per acabar de llegir les darreres 400 pàgines, però amb coratge, me l'he fet.

Les moltíssimes pàgines de l'edició que jo tinc (en castellà) de "Vida y destino" són una mena, diuen, de Guerra i Pau de la segona guerra mundial; concretament a l'entorn de l'anomenada batalla de Stalingrad.

Vasili Grossman va tenir força traça a l'hora d'articular uns personatges petits, íntims (amb les seves pors, les seves mesquineses i també amb les seves heroicitats i grans pensaments i sentiments) i, d'altra banda, l'explicació més general de tot plegat (la guerra, el comunisme, la misèria humana,...).

L'obra es va fer publicar l'any 1960, època de Jrushov, la qual cosa no va servir-li a l'autor per evitar, en diuen, l'ostracisme. Va morir només quatre anys més tard. Sembla que es va salvar una còpia de l'original de miracle i que va passar no sé quantes aventures per arribar fins a nosaltres.

En cito, som sempre, un paràgraf, de la pàgina 1093, que ho resumeix bastant tot, crec.

"... , sin embargo ni el destino ni la historia ni la ira del Estado ni la gloria o la infamia en la batalla tiene poder para transformar a los que llevan por nombre seres humanos. Fuera lo que fuese lo que les deparaba el futuro - .... -, ellos vivirán como seres humanos y morirán como seres humanos; y lo mismo para aquellos que ya han muerto, y sólo en eso consiste la victoria amarga y eterna del hombre sobre las fuerzas grandiosas e inhumanas que hubo y habrá en el mundo".

De vegades, en relació als autors que llegeixo, em pregunto: cal ser tan honest amb un mateix per escriure i viure així, al preu que sigui? Aquest és un cas em penso que molt entenedor del que vull dir, però no cal llegir aquesta pregunta tan literalment.


23.2.09

De crisis i altres coses

Divendres passat vam tenir sopar d'amigotes. Vuit amigotes, excatament.

Com que feia més d'un any que no ens véiem, vam fer repàs d'actualitats.

I les actualitats, majoritàriament, venien encobertes sota diverses formes de crisi.

Un ha tancat l'empresa en la que ha treballat des de que ha acabat la carrera, i d'això en deu fer prop de vint anys, i on s'havia arribat a fer un lloc. Ara, ha montat un despatx amb la seva dona.

Un altre s'ho deixat amb la noia amb la que viu per disparitat de criteris sobre això d'una possible descendència. Dic viu, perquè com que comparteixen una hipoteca generosa, han decidit continuar vivint junts, de moment.

A un quart, l'etern adolescent de 42 anys, resulta que la seva compi se li ha quedat embarassada. Ell ja ho volia, ja, però ara mateix....

A un cinquè, resulta que l'empresa on treballa ha decidit canviar de forma jurídica i el nou gerent sembla que els ha proposat uns objectius inassolibles, o bé 10.000 euros menys de sou. Tot plegat es tradueix en una bonica retallada del sou.

Els altres també vam aportar les nostres dosis de crisi corresponents, potser no tant lluïdes.

Això sí, vam riure força que és del que es tracta en aquests casos.

I parlant de crisis. Divendres al matí se'm va presentar una coneguda al despatx de davant. Quan vaig anar per saludar-la, em vaig adonar que està embarassada. De fet, està a punt d'arribar a les quaranta setmanes. I ja en van tres. I guapa i llesta que és ella. Sempre em quedarà preguntar-me què haguès passat si...


1.2.09

Premi Ferrater de poesia

Per diverses raons que ara no toquen (és la traducció nostrada del "no vienen al caso"?), hores d'ara em veig més implicat que mai en la vuitena edició del Premi Ferrater de poesia que convoquen l'Ajuntament de Sant Cugat, la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater i el Grup 62.

A part de ser un dels premis de poesia més ben dotats econòmicament del nostre país, una de les gràcies del premi és l'edició de l'obra guanyadora pel Grup 62.

Qui hi tingui interès, que consulti les bases a: http://www.santcugat.org/files/933-4935-Programa_descargar/PremiPoesiaFerrater09_Bases.pdf

Hi ha temps per presentar l'obra fins a finals del mes de febrer.

Algú s'hi anima?

31.1.09

16.1.09

Les crisis....

És molt tard i no sé si sabré escriure el que tinc al cap, però ho intentaré.

Aquest matí, després de desembarcar la resta de la família als punts habituals, anava en cotxe cap a la feina escoltant Ràdio 4. En un moment determinat, en aquella mena de tertúlia es comentava la declaració dels Drets Humans, el paper que hi van jugar els Roosevelt, el que tenien d'ideal en aquell moment i, comentava Mayor Zaragoza, l'oportunitat que entén ell que represnta el moment actual del món (diguem-ne crisi) per continuar-hi avançant.

Lluny de reflexionar sobre les dimensions planetaries (de família humana, em sembla que es parla al pròleg de la Declaració dels Drets Humans) de la qüestió, de l'antrocentrisme occidental radical, etc., el cap se me n'ha anat cap a allò d'aprofitar els moments de crisi per avançar.

I no, evidentment, sobre els qui utilitzen la crisis com a excusa per fer-se els simpàtics, rebaixar expectatives, etc. No. Reflexionava si, en el meu cas personalíssim i en el món immediat que m'envolta, les crisis són una oportunitat o no per prendre decissions, avançar en alguna direcció, canviar de rumb,...

I, també evidentment, el trajecte en cotxe és massa curt per arribar cap conclusió i un servidor prou feina té per superar el dia a dia com per fer-se grans plantejaments ara, però així d'entrada, la meva primera valoració no ha estat gaire optimista.

Declaro que tinc la sensació que les crisis més o menys profundes que he viscut (tot és relatiu deia el meu pare) no m'han ajudat a prendre grans decissions, a canviar, a ser proactiu.

Em sembla que sóc bàsicament reactiu, jo.


Tenia coses més entretingudes per comentar, però ja ho faré un altre dia.