L'home manuscrit

Fa dies que tinc pendent aquest post/comentari. És a dir, aquest cop, no es tracta d'una crònica fresca del tot, amb el que pot tenir de bo i de no tant bo.

Però no m'agrada prendre gaire compromisos que no acompleixi; o sigui que m'hi poso, una mica en honor a l'anònima filòloga valenciana que em va deixar un comentari en un post anterior, on jo comentava que havia començat la lectura d'aquest llibre i que m'animava a fer-ne la ressenya.

I em refermo bastant en la meva opinió d'aleshores. El llibre de Manuel Baixauli em va sorprendre positivament. No m'és fàcil fer-ne una síntesi, però es podria dir que és una mena de trencaclosques (ho diuen al Culturas) que, a partir d'uns esdeveniments concrets en la vida del protagonista de la novel·la, la van conformant.

Elements que jo en destacaria.

Primer. A mi m'ha agrdat molt la prosa feta servir per l'autor.Per ser honest, la història, tot i que em va encuriosir incialment, més endavant va deixar-me d'interessar a nivell global (altra cosa són alguns dels fragments). En canvi, l'interés per la prosa, per la forma, l'he mantingut fins al final.

Segon. Digueu-me centralista, però m'agarda llegir, de tant en tant, autors que no utilitzen el català "central", més o menys estàndar. Baixauli és de Sueca, ha guanyat el Premi Mallorca 2006 i és un exemple de l'existència d'autors interessants més enllà de l'Ebre (he estat a punt d'esriure "el Llobregat", però tampoc era qüestió d'exagerar).

Tercer. D'alguna manera, aquest relat es podria considerar que té un punt de metaliterari. Si la idea és peguntar-se per què escrivim, per què ho fem com ho fem o fins a quin punt és real l'existencia del que s'ha escrit i del que no s'ha escrit; el text hi dona, en la meva opinió, unes quantes voltes.

Quart. Com pràcticament qualsevol text notable, hi surten un bon grapat de reflexions que van més enllà de la història pròpiament dita. Reflexions sobre la solitud, sobre la presa de decisions (allò, per exemple, de que cada moment es viu amb la renúnica d'altres moments que no vindran mai mes, Raimon), sobre les companyies que anem fent o trobant per la vida, etc. Un, sovint, s'hi pot reflectir, per bé o per mal, i això sempre interessa, encara que pugui fer una mica de mal.

Quan al principi deia que escriure amb un marge de temps enmig té també coses bones, em refreixo en aquest cas a l'article que va sortir publicat sobre aquest llibre al suplement cultural de la Vanguardia, Culturas, de l'1 d'agost. Si esteu interessats en "L'home manuscrit", consulteu-lo, encara que jo no en vaig acabar de treure l'aigua clara (tinc les meves limitacions).