S'acosta Sant Jordi a tota velocitat i, acompanyant-lo, un bon grapat d'aniversaris de naixements, de celebracions, d'aniversaris d'absències, de no-celebracions.
Cada any és un nou cicle que, pràcticament comença pels volts de Sant Jordi, i acaba per Sant Joan.
Diuen els entesos que, en el cas de les absències, la roda del primer any és la pitjor. Després, ens va quedant aquella sensació de mancança, de nostàlgia...
13.4.10
Insomnis
Són vacances i em costa poc patir insomni.
Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...
De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.
I les hores passen.
Arrecerat, repasso absències de tota mena i grau: familiars, amistats, amors...
De fons, el batec de les ones que juguen amb la platja.
I les hores passen.
7.4.10
Contradiccions internes (i externes)
Pel títol, ara, potser algú es pensarà que llegirà una divagació sobre l'essència de la humanitat o alguna cosa així, i no, em smebla que és, més aviat, una tonteria molt particular.
Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.
Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.
Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.
El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.
Vaig tenir un flaixback brutal.
Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.
D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.
Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.
Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.
L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.
Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.
No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.
Tampoc no importa gaire, oi?
Un d'aquests dies de les vacances vaig passar una estoneta amb la meva descedència en un parc molt petit, vora l'estació de tren del poble on érem de vacances.
Mentre els xiquets corrien per allà, un xicot negre, em va semblar jove, alt i prou ben plantat, va jeure per allà a la vora.
Com que la meva descendència em reclamava aigua, vam entrar a l'estació a buscar-ne una ampolla.
El xicot negre ens va seguir i em va demanar diners per comprar-ne una, ell, també.
Vaig tenir un flaixback brutal.
Vaig recordar una coneguda meva, que es va suicidar fa ja una temporada, davant d'una situació semblant.
D'això ja fa molts anys però recordo clarament que estavem asseguts en un bar, i concretament la terrassa del bar en qüestió, fent una cervesa i un noi petit, gitano em sembla, li va demanar diners per a un entrepà.
Ella no li va donar els diners, però va demanar al bar que en preparéssin un i, evidentment, el va pagar.
Crec recordar que el xiquet aquell, més aviat es va sorpendre de la iniciativa de la meva amiga, però que va acceptar l'entrepà i se'l va menjar.
L'explicació posterior de la meva coneguda va ser que ella ja sabia que, sovint, els diners que els nens demanaven, se'ls quedaven els pares o germans grans, que havien de ser per allà a prop.
Amb aquest record molt viu al cap, i amb la meva progènie esperant la meva resposta al noi de color, em vaig dirigir al bar i vaig demanar dues ampolles d'aigua; una per nosaltres i una pel xicot que me l'havia demanat.
No sé gaire si va ser una actuació, la meva, "educativa", per treure'm un problema de sobre o una manera de retre un petit homenatge a la meva amiga.
Tampoc no importa gaire, oi?
5.4.10
Sobre el/la mar
Només amb dos dies de vacances arran de mar, el grandolàs de casa ja ha arribat a una sèrie de conclusions.
La primera: que ell ja sap parlar amb el mar. Parla amb el mar amb paraules i amb les mans. Per exemple, quan hem sortit de l'aigua, li ha dit adéu i el mar l'ha abraçat amb una esquitxada.
Segona: el mar són persones. No una, ni dues; sinó moltes. Concretament, molts nois i moltes noies. Per això podem dir: el mar o la mar.
I encara una tercera. I com que aquests nois i aquestes noies volen jugar amb les pedres i també volen fer força, doncs fan onades tota l'estona. Ergo, quan nosaltres, els grans, diem que el mar està enfadat és només que té ganes de jugar o de fer força.
Un filòsof, vaja.
La primera: que ell ja sap parlar amb el mar. Parla amb el mar amb paraules i amb les mans. Per exemple, quan hem sortit de l'aigua, li ha dit adéu i el mar l'ha abraçat amb una esquitxada.
Segona: el mar són persones. No una, ni dues; sinó moltes. Concretament, molts nois i moltes noies. Per això podem dir: el mar o la mar.
I encara una tercera. I com que aquests nois i aquestes noies volen jugar amb les pedres i també volen fer força, doncs fan onades tota l'estona. Ergo, quan nosaltres, els grans, diem que el mar està enfadat és només que té ganes de jugar o de fer força.
Un filòsof, vaja.
7.3.10
Ser o no ser...
Aquest migdia he tingut una mena de revelació:
tornarem a brotar!
He pensat que, enlloc de brotar, millor un: "tornarem a florir"
1.3.10
De vegades
De vegades, a un servidor, li agradaria entendre les reaccions que sembla que provoca en d'altri.
No acabo d'entendre si és que sóc un elefant i no m'adono del que trepitjo; si la meva manca generalitzada d'empatia m'impedeix d'entendre els motius de la resta del món mundial o si, simplement, sóc tonto de mena i alguna persona, només ha deicidit obviar-me.
Com que sóc partidari, en general, de les explicacions multicausals, m'inclino per una barreja d'aquests tres arguments, i potser algun més.
No acabo d'entendre si és que sóc un elefant i no m'adono del que trepitjo; si la meva manca generalitzada d'empatia m'impedeix d'entendre els motius de la resta del món mundial o si, simplement, sóc tonto de mena i alguna persona, només ha deicidit obviar-me.
Com que sóc partidari, en general, de les explicacions multicausals, m'inclino per una barreja d'aquests tres arguments, i potser algun més.
24.2.10
Sobre l'elegància de l'eriçó
I una lectura més.
No sé si trobaré el punt just per poder fer un comentari d'aquest llibre. D'una banda, i vagi per davant, és un llibre que he trobat interessant, que m'ha agrdat llegir. De l'altra, i potser és buscar-li un excès de peus al gat, m'he quedat amb una sensació de que a quí hi passa alguna cosa, que tinc unes quantes coses que no m'han acabat de quadrar.
M'explico. A la contraportada del llibre se'ns anunica que l'autora, Muriel Barbery, és professora de filosofia a no sé quin institut del Nord de França. El llibre, realment, té, o pretén tenir, molta reflexió filosòfica. La part positiva és que ja està bé, de tant en tant, llegir llibres amb una mica de pensament darrera, tot i que crec (per això ho deia, Arare, l'altre dia) que li resta potenmcials lectors. De totes maneres, sóc del qui creu que a l'hora d'escriure, s'ha d'escriure el que es vol, o el que surt, i notant el que el lector voldrà. Per tant, això no és precisament una crítica.
A més a més, tapoc no és parlar del sexe dels àngels (com de vegades pot semblar-nos que fa Montaigne, encara que sigui per la descontextualització) perquè és una reflexió força aplicada. Altra cosa és que alguns fragments concrets, com la divagació sobre la funcionalitat de l'Art, et puguin interessar més, o menys. Jo, ja he perdut el bon costum de subratllar els llibres. En aquest cas, me n'hagués fet un tip.
De totes maneres, alguna cosa no m'acaba de lligar. Els tres personatges principals, sobretot dos, em semblen inversemblants. potser sí que deu existir alguna portera (entenenguis, persona de molt baixa extracció social i econòmica) amb la Cultura de la Renée i alguna nena de dotze anys, molt, però que molt, aventatjada, com la Paloma. Potser el menys inversemblant dels tres és el japonès, però fins i tot ell... En fi, la conjunció d'aquests tres personatges té una probabilitat tan baixa de donar-se que... Ja ho sé. Les novel·les són novel·les, i no han de ser necessàriament un retrat de la realitat, però...
Un altre però. Si ja sé des de la contraportada que aquests tres pesonatges s'han d'acabar creuant, la qual cosa dona sentit al text, com pot ser que això no es comenci a sospitar que ah de passar fins passada la meitat del llibre, com a mínim. Em sembla una mica de dilació volgudament exagerada.
Però torno al principi. El llibre, en línies generals, m'ha agradat. Una meitat del final era previsible, però l'altre meitat, a mi, m'ha agafat per sorpesa. Tot i que el llibre, i suposo que segons el lector o la lectora, ens diu unes quantes coses, jo em quedo amb dues idees: la d'intentar viure plenament el moment perquè, entre d'altres coses, tampoc sabem quan durarà; i la de perseguir la bellesa, generalment fugisera, en aquest món (i aquí, em remeto a Seifert).
No sé si trobaré el punt just per poder fer un comentari d'aquest llibre. D'una banda, i vagi per davant, és un llibre que he trobat interessant, que m'ha agrdat llegir. De l'altra, i potser és buscar-li un excès de peus al gat, m'he quedat amb una sensació de que a quí hi passa alguna cosa, que tinc unes quantes coses que no m'han acabat de quadrar.
M'explico. A la contraportada del llibre se'ns anunica que l'autora, Muriel Barbery, és professora de filosofia a no sé quin institut del Nord de França. El llibre, realment, té, o pretén tenir, molta reflexió filosòfica. La part positiva és que ja està bé, de tant en tant, llegir llibres amb una mica de pensament darrera, tot i que crec (per això ho deia, Arare, l'altre dia) que li resta potenmcials lectors. De totes maneres, sóc del qui creu que a l'hora d'escriure, s'ha d'escriure el que es vol, o el que surt, i notant el que el lector voldrà. Per tant, això no és precisament una crítica.
A més a més, tapoc no és parlar del sexe dels àngels (com de vegades pot semblar-nos que fa Montaigne, encara que sigui per la descontextualització) perquè és una reflexió força aplicada. Altra cosa és que alguns fragments concrets, com la divagació sobre la funcionalitat de l'Art, et puguin interessar més, o menys. Jo, ja he perdut el bon costum de subratllar els llibres. En aquest cas, me n'hagués fet un tip.
De totes maneres, alguna cosa no m'acaba de lligar. Els tres personatges principals, sobretot dos, em semblen inversemblants. potser sí que deu existir alguna portera (entenenguis, persona de molt baixa extracció social i econòmica) amb la Cultura de la Renée i alguna nena de dotze anys, molt, però que molt, aventatjada, com la Paloma. Potser el menys inversemblant dels tres és el japonès, però fins i tot ell... En fi, la conjunció d'aquests tres personatges té una probabilitat tan baixa de donar-se que... Ja ho sé. Les novel·les són novel·les, i no han de ser necessàriament un retrat de la realitat, però...
Un altre però. Si ja sé des de la contraportada que aquests tres pesonatges s'han d'acabar creuant, la qual cosa dona sentit al text, com pot ser que això no es comenci a sospitar que ah de passar fins passada la meitat del llibre, com a mínim. Em sembla una mica de dilació volgudament exagerada.
Però torno al principi. El llibre, en línies generals, m'ha agradat. Una meitat del final era previsible, però l'altre meitat, a mi, m'ha agafat per sorpesa. Tot i que el llibre, i suposo que segons el lector o la lectora, ens diu unes quantes coses, jo em quedo amb dues idees: la d'intentar viure plenament el moment perquè, entre d'altres coses, tampoc sabem quan durarà; i la de perseguir la bellesa, generalment fugisera, en aquest món (i aquí, em remeto a Seifert).
12.2.10
Dos llibres més...
Havent observat l'interés que desperten els meus "poemes", aprofundiré en el tema literari apuntant que abans d'ahir em van arribar els dos darrers llibres del "Cercle de lectors".
Un és "El factor humano", de John Carlin. N'he sentit a parlar bé des de posicions polítiques força diverses. En principi, és el llibre d'un periodista que explica la transició (per dir-ho amb un terme àmpliament reconegut a casa nostra) de Sud-Àfrica. Dues gràcies afegides: el món del rugbi utilitzat com a cohesionador d'una societat i els comentaris d'una tertúlia recent a Catalunya Ràdio sobre els moments on cal exercir, i què significa, el lideratge.
El segon és "La mort d'en Bunny Munro", de Nick Cave. Aquest segon l'he comprat contra uns quants dels meus principis que ara no enumeraré. En qualsevol cas, el barroquisme que respira el llibre des de la portada no és, precisament, un mar en el que jo navegui gaire. I el mateix Cave, ho és. Però com que m'agrada com i què canta, vull provar-ho.
Ho deixo aquí. Abans no em posi amb aquests dos, com a mínim, vull avançar en la meva lectura actual: "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery; un llibre molt interessant, tot i que no apte per a segons quins públics, em penso.
Un és "El factor humano", de John Carlin. N'he sentit a parlar bé des de posicions polítiques força diverses. En principi, és el llibre d'un periodista que explica la transició (per dir-ho amb un terme àmpliament reconegut a casa nostra) de Sud-Àfrica. Dues gràcies afegides: el món del rugbi utilitzat com a cohesionador d'una societat i els comentaris d'una tertúlia recent a Catalunya Ràdio sobre els moments on cal exercir, i què significa, el lideratge.
El segon és "La mort d'en Bunny Munro", de Nick Cave. Aquest segon l'he comprat contra uns quants dels meus principis que ara no enumeraré. En qualsevol cas, el barroquisme que respira el llibre des de la portada no és, precisament, un mar en el que jo navegui gaire. I el mateix Cave, ho és. Però com que m'agrada com i què canta, vull provar-ho.
Ho deixo aquí. Abans no em posi amb aquests dos, com a mínim, vull avançar en la meva lectura actual: "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery; un llibre molt interessant, tot i que no apte per a segons quins públics, em penso.
7.2.10
Un haikú
Feia temps que no em sortia res en aquest format (ni en gaire cap altre).
Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.
Pedres a l'aigua.
Ajaguts vora el riu.
No és temps perdut.
Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).
A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.
Ha estat aquest migdia, primera hora de la tarda, molt a la voreta de casa els sogres.
Pedres a l'aigua.
Ajaguts vora el riu.
No és temps perdut.
Més enllà d'alguna qüestió mètrica-formal, m'ha agradat aquest haikú-pensament perquè m'ha semblat que és força alló de la imatge, potser no excessivament de la natura, que porta a una reflexió una mica més general, que és, se suposa, el que, probablement, hauríen de ser els haikús (tot amb moltes comes, que no en sóc pas jo un entès).
A més a més, em/us permet més d'un nivell de lectura.
2.2.10
Conversa de pirates
Mantinc, de bon matí, la següent conversa amb el piratilla de casa, que honora la seva condició, tot s'ha de dir.
Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"
Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".
De debó que no sé pas com els estem educant....
Jo, una mica mosca: "I tu on eres el dia que a classe us van ensenyar a posar-vos els mitjons?"
Ell, amb un somriure d'orella a orella: " A Beure cervesa i vi".
De debó que no sé pas com els estem educant....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)