Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys,
marginals i marginats
del concert del món.
Constantment devaluats,
harmonitzats, televisats.
I són vint anys de pors i de silencis,
vint anys passats.
I són vint anys d'intents de sobreviure,
vint anys passats.
Vint anys de moral enemiga.
Sense encant ni desencant
he construït el cant
de rigor cantellut
i de raó oprimida.
Han passat vint anys de temps viscut
a repèl i de rebot.
Han passat vint anys.
Han passat vint anys de temps viscut.
Quin gran moment per reprendre,
per reprendre la nostra vida.
Raimon
Han passat vint anys des de que vaig a entrara treballar aquí.
Em quedo, sobretot, amb els dos últims versos.
25.11.10
Passeig pel passat
Els dilluns a la tarda porto la descendència a la seva única extraescolar setmanal: música. Entre que els deixo i els recullo, tinc mitja hora per a mi solet que, ja es veu, no dóna per gaire res.
Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.
Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.
Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.
A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".
Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).
Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.
I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.
Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.
A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.
Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.
Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.
Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.
M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.
Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?
Dilluns passat vaig fer un breu passeig fins a la casa on vaig viure els meus primers tretze tendres anys, que és ben a la vora.
Quan vaig arribar a la porta de l'escala, me l'havien canviat. Ara m'hi han posat un vidre d'aquests més aviat blancs que no deixen veure l'interior.
Una mica sorprès, vaig anar fins a la cantonada més propera on comença el carrer, la Rambla, hauria de dir, i vaig un repàs de com han canviat les coses.
A la cantonada ja no hi ha aquell supermercat de tota la vida (el del Santi, el Felipe i el Rafa). Ara hi ha un parell de botigues de roba més o menys "pijes".
Els dos bars que hi ha a continuació continuen essent bars però, evidentemnt, ja no hi ha els mateixos amos (ai, els fankfurts de l'Hamburg i la brutícia de Can Joan!).
Les tres entrades d'escales que hi ha a continuació, entre les quals hi ha "la meva", han canviat la porta d'entrada i, sobretot, han convertit els baixos en botigues, perruqueries, tintoreries, etc.
I, a l'altra vorera, reconec els vuit edifics de Can Villà. Des del balcó del nostre pis véiem Can Villà, una masia abandonada amb un bon terreny, per on recordo haver vist pasturar xais.
Tornant a la nostra vorera, la torre dels Busquets ja no hi és. Ara hi ha un edifici d'apartaments amb més botiguetes als baixos. No trobo a faltar tant la torre en qüestió i el seu jardí, com la porta del seu pàrquing, on un servidor i amics de l'escala havien practicat maratonianes sessions de xuts amb pilota.
A la cantonada següent, l'edifici de pisos blau i marró ja no ho és i, una mica més enllà, l'escola de monges s'ha ampliat amb un edifici actual quen o té res a veure amb la resta.
Passo una altra cantonada i l'oficina de Banca Catalana ja no hi és. Això sí, el seu lloc el continua ocupant una altra entitat del sector bancari.
Fins al final carrer, edificis relativament nous, amb una papereria i un bar també relativament nous.
Dic relativament perquè han passat quaranta anys i el canvi ha estat gradual.
M'ho miro amb una certa incredulitat i una mena d'enyorament.
Les coses han canviat, d'acord, però què se n'ha fet de tot aquest temps?
19.11.10
Lectura particular d'una xerrada de Dolors Camats
Crec que en aquest blog, no acostumo a parlar de política en excès. No ho faig, d'una banda perquè crec que no és un tema que generi gaire inetrès, ara mateix, i que, a més a més, ja té els seus espais informatius i comunicatius propis. D'altra banda, i encara més important que tot això, he de reconèixer que jo mateix n'estic una mica desvinculat.
Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.
Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.
I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".
A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.
I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.
L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.
Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.
A part d'aixó, força Dolors!
Això va canviar una mica ahir al vespre després d'assistir a una mena d'entrevista o col·loqui amb Dolors Camats, la número 2 de les llistes d'ICV per Barcelona, i ara ho explicaré, molt en breu.
Camats em va recordar unes quantes coses que no tenia gaire presents. Crec que ja he explicat més d'un cop que la meva vida gira, hores d'ara, al voltant de dos grans eixos: família i feina. I no tot s'acaba aquí. El meu jo, em diu que encara he de trobar un espai per la meva relació amb la resta del món. Aquest món el podeu entendre com l'assistència a determinades activitats culturals, com les trobades esporàdiques amb els meus amics o com, aquest és el cas, la voluntat de participació en el conjunt de la vida social.
I la Dolors, entre moltes de les coses que va dir, em va recordar tres cosetes. Dues me les aplico molt a nivell individual o intern meu (ella parlava en un altre nivell, però això ara no importa) i una altra, diria que és d'ordre més "programàtic".
A nivell intern, la Dolors defensava l'existència d'una mena de contradiccions en la feina que fem. Ella parlava de la seva, però jo m'ho aplico a la meva. I el que és important, és que l'existència d'aquestes contradiccions són coherents amb la nostra manera d'entrendre el món. És a dir, i perquè s'entengui, les feines que fem no depenen només de nosalters mateixos, i s'ha de pactar, i s'ha de transigir i s'ha d'aguantar, perquè fem les coses per alguna raó i les volem fer de la manera que entenem que s'han de fer. En resum, els marcs teòrics i les utopies són necessàries, però també hem de saber negociar el dia a dia.
I, molt relacionat amb aquest primer tema, el segon. Volem fer coses per transformar, cadascú des del seu àmbit, però no n'hi ha prou amb gestionar el dia a dia. Volem transformar i si cal pactar, rebaixar plantejaments, negociar, es fa per aconseguir, com a mínim, un punt de transformació. Després, cadascú, haurà de saber on són els seus límits mínims, etc.
L'última cosa que em va recordar la Camats ja é smés pràctica i política. Em refereixo als impostos. Ella feia el discurs des d'un posicionament polític força clar que comprateixo en ona mesura, em sembla. Però, sobretot, el que em va recordar és que m'agradria viure en una societat més justa i on la riquesa es pugui redistribuir, que per això són els impostos. Després podem parlar de fins on cal redistribuir, fins on és lícit o no, generar beneficis només individuals, si hi ha prou riquesa o no al món per repartir-la entre tothom, etc.
Se m'acaba el temps. Només volia deixar escrita una aproximació a aquestes reflexions abans no em fugin del cap.
A part d'aixó, força Dolors!
1.11.10
Sobre les normes
Assisteixo a una festa d'aniversari amb la meva descendència. L'homenetjat, avui feia sis anys.
Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.
En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).
Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.
He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.
La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.
La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?
I, qui valora quan la situació és clarament injusta?
Com que es veu que no sóc gaire sociable, he xerrat poc amb la migrada representació de pares i mares de les criatures assitents a l'acte, he jugat i enraonat força amb una xiqueta fantàstica i he observat.
En un moment determinat, el pare i la mare del nano que avui creixia, han organitzat un joc. Un joc on els participants (només hi havia una noia de la classe en qüestió) s'havien de posar en cua per, després, fer una prova i obetnir un premi (un xupa-xup).
Observo, preocupat, com el meu grandolàs fa cua ordenadament. Pràcticament és l'últim de fer el joc i no es queda sense obsequi perquè la mare organizadora del joc, en l'últim moment, ha anat a buscar gominoles que tenia en reserva.
He observat una mena de lluita interior dins del meu xiquet entre fer la norma de fer la cua com toca i veure com s'estava quedant sense xupa-xup. M'he hagut de mossegar la llengua per poder veure com responia a la situació.
La part bona de tot plegat és que, havent obeït la norma, al final, ha tingut premi.
La part que em deixa dubtòs és: no li hauré d'ensenyar, contra tots els meus principis que, de vegades, quan la situació pot ser clarament injusta, també cal saber-se saltar una norma?
I, qui valora quan la situació és clarament injusta?
27.10.10
Nocturns
Llegeixo els Nocturns d'Ishiguro. Cinc novel·les curtes que, d'alguna manera, tenen un punt comú en la música i, segons els editors, en determinats altres plantejaments. Em costa Ishiguro. Ja fa temps vaig intentar "Els inconsolables", i no me'n vaig sortir. Per sort, "Nocturns" és molt més assequible. De totes maneres, digueu-me justet, no puc catalogar aquest text com una de les brillants lectures que he fet a la meva vida. Aixòo sí, aquest cop, com a mínim, m'ha fet dibuixar un somriure en un parell d'aquestes novel·les breus, la qual cosa, agreeixo públicament.
4.10.10
Tornant a Montaigne
En un breu interludi de crits i jocs infantils, m'agafo el segon volum dels assaigs de Montaigne i començo la lectura del capítol VIII, sobre l'afecte dels pares als fills (molt oportú, diria jo).
Deixant a banda la dedicatòria del capítol, i per entrar en matèria, trobo el següent fragment de disertació.
"Al costat d'això, aquesta altra consideració aristotèlica: aquell que beneficia algú l'estima més del que és estimat; i aquell a qui se li deu estima més que el qui deu; i tot artesà estima més la seua obra que aquesta l'estimaria si l'obra tinguera sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en moviment i acció. Per això cadascú és en certa manera en la seua obra...."
Un parell de llumetes vermelles s'encenen al meu caparró: ara ja sé perquè vaig ben marejat per la vida i estic ben arreglat si sóc, en certa mesura, la meua obra.
Deixant a banda la dedicatòria del capítol, i per entrar en matèria, trobo el següent fragment de disertació.
"Al costat d'això, aquesta altra consideració aristotèlica: aquell que beneficia algú l'estima més del que és estimat; i aquell a qui se li deu estima més que el qui deu; i tot artesà estima més la seua obra que aquesta l'estimaria si l'obra tinguera sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en moviment i acció. Per això cadascú és en certa manera en la seua obra...."
Un parell de llumetes vermelles s'encenen al meu caparró: ara ja sé perquè vaig ben marejat per la vida i estic ben arreglat si sóc, en certa mesura, la meua obra.
27.9.10
Frases cèlebres
Ho sabieu que al món mundial hi ha una colla de poetes i filòsofs (evidentment, mascles i femelles) dels qui, si escolteu amb un xic d'atenció, en podeu aprendre molt, sobre això de la circulació per la vida? Només cal tenir la oïda atenta. En deixo uns quants exemples recents .
- A la llarga, li aniria bé refer la seva vida (a la curta, em penso que també).
- Si el dia tingues dos minuts més, el 90% no hi arribaria (quants dius que hi arriben sense aquests minuts extres?)
- La gent, quan es reaparella, busca la joventut perduda (no et fot)
- Si no m'ajudes explotarà el món (radical, oi?)
Deixant de banda la darrera aportació, feta per un activista de sis anys que viu a casa nostra, la resta són frases d'una mama parlant pel mòbil a crits amb una altra mama en un parc mentre la seva patuleia corria per allà, el cap d'un servei municipal de per allà on treballo i el cambrer i propietari d'un bar on esmorzo molt de tant en una conversa amb un altre client.
Tot són retalls de converses on jo no era emissor ni receptor, però un cop intercepat el missatge, s'ha d'aprofitar. O no?
17.9.10
Cornudella, Íbic, Kosovel i el boreàs (una mica revisat)
Dubto entre repassar els blogs que més o menys segueixo, o escriure alguna cosa.
Al final, decideixo intentar escriure alguna cosa, no tant perquè em senti amb ganes, forces i la necessitat de fer-ho, sinó pequè els posts que he escrit mentalment en aquest darrer mes, es van podrint dins meu, els vaig oblidant i si ja els normals i immediats em semblen més aviat justets, aquests que tinc emmagatzemats a la memòria, quan m'acaben sortint, em semblen deplorables.
El paràgraf anterior és un avís. N'estava molt satisfet jo del desenvolupament mental d'aquest post, però ha passat tan de temps des que el vaig imaginar...
Total, que per començar per algun lloc, diré que aquest estiu he llegit, entre d'altres, però tampoc han estat tantes, el llibre de Jordi Cornudella, "Les bones companyies". Vaig conèixer, molt per sobre i per motius professionals, en Cornudella ara fa un parell d'anys i em va semblar un personatge interessant. Aquest llibre m'ho confirma.
"Les bones companyies" és un assaig que ha guanyat el primer premi Palau i Fabra d'assaig i, per molt resumir-ho, diré que és un passeig per algunes lectures clàssiques (alguns clàssics de les beceroles de la nostra civilització i uns altres clàssics de la nostra llengua) acabades de condimentar amb algunes aportacions més de caràcter personal de l'autor i del seu món.
A part de dir que vaig comprar el llibre a través del Cercle de Lectors (això és bo, dolent o irrelevant?), apunto dues coses.
La primera fa referència a una mena d'envegeta que m'ha despertat l'autor. És a dir, no renego de la meva vida de treball a l'adminstració per guanyar-me les garrofes, de la família amb criatures petites que m'absorbeix i poca cosa més, però aquesta mena de coneixement dels clàssics i de les formes i els fons de l'escriptura són una mena de bé preuat del qual m'agradaria disposar. Mala sort. Potser en una altra vida.
La segona reflexió té més a veure amb el títol del post. Cornudella presenta a l'assaig alguna de les seves idees sobre la poesia (i sobre el funcionament del món en general, crec). Una de les que més em va agradar (ja parlo en passat) és la idea que, des dels primers poetes mínimament documentats, algunes idees o imatges, evolucionen però es mantenen en el temps. Així, per exemple, Cornudella (no m'atreveixo a dir "en Jordi") busca des dels primers poetes fins a Carner, i es podria continuar més endavant, la utilització de les estacions de l'any per referir-se a les edats de les persones.
La lectura de llibre em va agradar, i poc temps després vaig entreveure que havia penetrat més en el meu interior, d'alló que m'havia semblat inicialment. Uns dies més tard, a finals d'agost, vaig patir una nit d'aquelles on em costa dormir. Per casualitat, abans de l'estiu, havia seleccionat algunes lectures a casa i me les vaig emportar d'estiueig (bàsicament per omplir una mica una prestatgeria...).
D'entre aquestes lectures havia agafat "La barca d'or" de S. Kosovel, dels llibres del Mall (una col·lecció que m'encanta i que em recorden que prové de la meva mitja taronja). No sabia qui era Kosovel, ni d'on era (tot i que la sonoritat del nom ja ens en diu alguna cosa), ni res de res. És més, quan vaig acabar el llibre i vaig entendre que la traducció dels poemes al català, són una versió dels poemes de Kosovel a partir d'altres versions en francés o en anglès de l'escriptor eslovè, vaig al·lucinar.
Kosovel, podeu buscar a la Wikipèdia perquè em sembla que hi ha poca o gens cosa més traduïda d'aquest autor al català, va ser un poeta eslovè dels anys vint del segle passat, molt prolífic i que va morir molt jove. Els seus temes podríem dir que són la mort, la desolació i la seva terra.
Al poema de la pàgina 43, hi vaig descobrir una referència al que hom va traduir com a "bora", un vent del Nord desolador. Un vent semblant, "boreàs", és citat per Cornudella a partir d'Íbic, a la pàgina 30 del seu llibre. Vaig buscar referències d'ambdòs vents a internet amb el supòsit que són el mateix.
I sí i no. El "bora" de Kosovel és un vent del Nord que colpeix especialment alguna regió del seu país (Eslovènia, és a dir al nord-oest de l'antiga Iugoslàvia). Concretament, sembla que la regió en qüestió s'anomena "Karst". El "boreàs" d'Íbic també és un vent desolador del Nord, però que fueteja la Tràcia, per allà l'antiga Macedònia, és a dir a l'altra punta i una mica més enllà, de l'antiga Iugoslàvia.
Tot i aquestes diferents ubicacions, vaig decidir fer un petit salt mortal més i, simplement (i en la línia que s'apunta en el primer i de moment únic comentari a aquest post), vaig veure clara una altra mena de connexió poètica. Hi ha un vent del Nord que, més a l'est o més a l'oest, assota les terres, i els homes i les dones que hi viuen, fins a la desolació.
No em direu que no estava connectatiu a finals d'agost.
Per cert, també a finals d'agost, vaig veure que el tercer apartat de "Les bones companyies" no havia tingut greus repercussions en la relació d'amistat entre en Cornudella i en Perejaume (hihihi...).
Al final, decideixo intentar escriure alguna cosa, no tant perquè em senti amb ganes, forces i la necessitat de fer-ho, sinó pequè els posts que he escrit mentalment en aquest darrer mes, es van podrint dins meu, els vaig oblidant i si ja els normals i immediats em semblen més aviat justets, aquests que tinc emmagatzemats a la memòria, quan m'acaben sortint, em semblen deplorables.
El paràgraf anterior és un avís. N'estava molt satisfet jo del desenvolupament mental d'aquest post, però ha passat tan de temps des que el vaig imaginar...
Total, que per començar per algun lloc, diré que aquest estiu he llegit, entre d'altres, però tampoc han estat tantes, el llibre de Jordi Cornudella, "Les bones companyies". Vaig conèixer, molt per sobre i per motius professionals, en Cornudella ara fa un parell d'anys i em va semblar un personatge interessant. Aquest llibre m'ho confirma.
"Les bones companyies" és un assaig que ha guanyat el primer premi Palau i Fabra d'assaig i, per molt resumir-ho, diré que és un passeig per algunes lectures clàssiques (alguns clàssics de les beceroles de la nostra civilització i uns altres clàssics de la nostra llengua) acabades de condimentar amb algunes aportacions més de caràcter personal de l'autor i del seu món.
A part de dir que vaig comprar el llibre a través del Cercle de Lectors (això és bo, dolent o irrelevant?), apunto dues coses.
La primera fa referència a una mena d'envegeta que m'ha despertat l'autor. És a dir, no renego de la meva vida de treball a l'adminstració per guanyar-me les garrofes, de la família amb criatures petites que m'absorbeix i poca cosa més, però aquesta mena de coneixement dels clàssics i de les formes i els fons de l'escriptura són una mena de bé preuat del qual m'agradaria disposar. Mala sort. Potser en una altra vida.
La segona reflexió té més a veure amb el títol del post. Cornudella presenta a l'assaig alguna de les seves idees sobre la poesia (i sobre el funcionament del món en general, crec). Una de les que més em va agradar (ja parlo en passat) és la idea que, des dels primers poetes mínimament documentats, algunes idees o imatges, evolucionen però es mantenen en el temps. Així, per exemple, Cornudella (no m'atreveixo a dir "en Jordi") busca des dels primers poetes fins a Carner, i es podria continuar més endavant, la utilització de les estacions de l'any per referir-se a les edats de les persones.
La lectura de llibre em va agradar, i poc temps després vaig entreveure que havia penetrat més en el meu interior, d'alló que m'havia semblat inicialment. Uns dies més tard, a finals d'agost, vaig patir una nit d'aquelles on em costa dormir. Per casualitat, abans de l'estiu, havia seleccionat algunes lectures a casa i me les vaig emportar d'estiueig (bàsicament per omplir una mica una prestatgeria...).
D'entre aquestes lectures havia agafat "La barca d'or" de S. Kosovel, dels llibres del Mall (una col·lecció que m'encanta i que em recorden que prové de la meva mitja taronja). No sabia qui era Kosovel, ni d'on era (tot i que la sonoritat del nom ja ens en diu alguna cosa), ni res de res. És més, quan vaig acabar el llibre i vaig entendre que la traducció dels poemes al català, són una versió dels poemes de Kosovel a partir d'altres versions en francés o en anglès de l'escriptor eslovè, vaig al·lucinar.
Kosovel, podeu buscar a la Wikipèdia perquè em sembla que hi ha poca o gens cosa més traduïda d'aquest autor al català, va ser un poeta eslovè dels anys vint del segle passat, molt prolífic i que va morir molt jove. Els seus temes podríem dir que són la mort, la desolació i la seva terra.
Al poema de la pàgina 43, hi vaig descobrir una referència al que hom va traduir com a "bora", un vent del Nord desolador. Un vent semblant, "boreàs", és citat per Cornudella a partir d'Íbic, a la pàgina 30 del seu llibre. Vaig buscar referències d'ambdòs vents a internet amb el supòsit que són el mateix.
I sí i no. El "bora" de Kosovel és un vent del Nord que colpeix especialment alguna regió del seu país (Eslovènia, és a dir al nord-oest de l'antiga Iugoslàvia). Concretament, sembla que la regió en qüestió s'anomena "Karst". El "boreàs" d'Íbic també és un vent desolador del Nord, però que fueteja la Tràcia, per allà l'antiga Macedònia, és a dir a l'altra punta i una mica més enllà, de l'antiga Iugoslàvia.
Tot i aquestes diferents ubicacions, vaig decidir fer un petit salt mortal més i, simplement (i en la línia que s'apunta en el primer i de moment únic comentari a aquest post), vaig veure clara una altra mena de connexió poètica. Hi ha un vent del Nord que, més a l'est o més a l'oest, assota les terres, i els homes i les dones que hi viuen, fins a la desolació.
No em direu que no estava connectatiu a finals d'agost.
Per cert, també a finals d'agost, vaig veure que el tercer apartat de "Les bones companyies" no havia tingut greus repercussions en la relació d'amistat entre en Cornudella i en Perejaume (hihihi...).
14.9.10
Tot Poesia 2010
Penjo al bloc amb una mica deretard, l'anunci del tot Poesia 2010, una iniciativa poètica a la que estic, diguem-ne, força vinculat.
Activitat adreçada als centres educatius, i a la població en general, s’ofereix en col·laboració amb el setmanari Tot Sant Cugat, i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi. Alumnat, professorat, pares, mares, avis, àvies, només cal que envieu les vostres creacions poètiques a l'adreça electrònica, teatre-auditori@santcugat.cat
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat, al web del Festival www.poesia.santcugat.cat i al blog: http://totpoesia2010.blogspot.com/ on podreu rebre i deixar comentaris.
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "He mirat aquesta terra", basada en l'obra de Joan Maragall, amb "La locomotora negra", la "Coral Sant Jordi" i l'actriu Carme Sansa, al Teatre-Auditori (divendres 22 d’octubre, a les 22 h).
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o castellà, a partir del divendres 10 de setembre fins al dimarts 19 d’octubre.
És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.
Animeu-vos a participar-hi!
Activitat adreçada als centres educatius, i a la població en general, s’ofereix en col·laboració amb el setmanari Tot Sant Cugat, i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi. Alumnat, professorat, pares, mares, avis, àvies, només cal que envieu les vostres creacions poètiques a l'adreça electrònica, teatre-auditori@santcugat.cat
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat, al web del Festival www.poesia.santcugat.cat i al blog: http://totpoesia2010.blogspot.com/ on podreu rebre i deixar comentaris.
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "He mirat aquesta terra", basada en l'obra de Joan Maragall, amb "La locomotora negra", la "Coral Sant Jordi" i l'actriu Carme Sansa, al Teatre-Auditori (divendres 22 d’octubre, a les 22 h).
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o castellà, a partir del divendres 10 de setembre fins al dimarts 19 d’octubre.
És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail.
Animeu-vos a participar-hi!
7.9.10
Diversos posts pendents
Que no resumiré ara. Només apuntaré el tema central, com a mínim l'inicial, per no oblidar-me'n.
- Les vacances, la desconnexió i el flickr
- Les poques lectures que he fet
- Tot Poesia 2010
- Cornudella, Kosovel i el boreàs
- Grans pensaments
Au, vinga, que hem d'anar agafant el ritme!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)