Avançava lentament en el llibre de Jordi Cornudella que tinc entre mans hores d’ara, “Les bones companyies”, quan vaig topar amb unes reflexions sobre uns versos d’Horaci que m'eren comuns (les reflexions, no els versos, quedi clar). Unes pàgines més endavant, ja avisat, vaig tornar a trobar la mateixa o una reflexió semblant, a partir d’uns versos de Carner.
Com que del llibre en qüestió, només me n’he fet la primera de les quatre parts en que es divideix, m’espero a acabar-lo per fer-ne algun comentari més general, si és que aconsegueixo tancar-lo (em sento una mica superat per aquest text, des de la terminología emprada, passant pels textos clàssics escollits, fins a una bona part de les reflexions sobre els versos o poemes analitzats).
No em puc estar però, de deixar-vos els dos fragments que us anunciava i afegir-hi alguna nota discordant, meva, més.
El primer fa així:
“L’epístola II del llibre primer la dedica sencera al mateix motiu, que resumeix en un hexàmetre memorable: caelum, non animum, mutant qui trans mare currunt (27: “és de cel que canvien, i no d’ànim, els que travessen la mar”). Amb aquesta formulació, com en l’epode 13, Horaci ens deixa veure fins a quin punt és conscient que un dels modes bàsics de la relació que els homes establim amb el món neix de la dèria de creure’ns que el que ens circumda ens condiciona el sentiment, quan som precisament nosaltres els que hi projectem, al més sovint a la insabuda, els estats d’ànim que solem pensar que en depenen. Els lectors de Carner sabem bé de què ens parla”.
Encara no vint pàgines més endavant, tot parlant de Carner, trobem el paràgraf següent:
“Les tres estrofes centrals de “Serenor” desenvolupen una idea que subjau a tota la poesia de Carner: que allò que ell mateix, en el pròleg a l’Antologia poètica de Maria Antònia Salvà, va dir-ne “cooperació o fins compenetració del sentiment i del paisatge” depèn només, en darrer terme, de la nostra mirada. Percebem per analogia , atribuint a les coses de fora el que pròpiament tenim a dins, per bé que solem experimentar-ho com si passés exactament al contrari. I no: l’espectacle que el món ens ofereix als nostres ulls el veiem sempre en funció del nostre ànim, no és el nostre ànim que canvia en funció del paisatge; som nosaltres que hi projectem, sense ser-ne conscients gairebé mai, els sentits que ens fem la il·lusió de descobrir-hi”.
Em sembla raonable creure que els paisatges són com són, i atribuir-los la capacitat d’operar en nosaltres és, segurament, dotar-los d’una força i d'una voluntat que no tenen. Ara bé, també em sembla raonable pensar que, davant de determinats paisatges, determinades persones es puguin sentir més així, o més aixà. Probablement, no totes les persones per igual, ni cada persona per igual en funció del seu estat d’anim previ, ho admeto. Però potser una mica més de terme mig, dialèctic, s’escauria millor a la meva representació del món.
Però mentre llegia aquests textos recordava, no tant paisatges, sinó algunes converses recurrents a la blogosfera, que he mantingut en aquests darrers anys amb alguna de vosaltres. Les converses giraven sobre una relació de reciprocitat, o no, semblant: qui arrosega a qui? els nostres estats d’ànim ens arrosseguen cap a unes músiques concretes, o unes músiques determinades ens menen cap a un estat d’ànim concret?
La diferècia que jo hi veig amb la qüestió anterior, pot centrar-se, simplement, en que les músiques (i les lletres, s’entengui) són una producció, més o menys, cultural humana. És a dir que, en aquest cas, és evident que darrere la música i de la lletra, hi ha unes voluntats i uns sentiments.
Vist així com jo ho veig, em sembla que, tot i qus és probable que projectem els nostres estats d’ànims en unes determinades músiques (i per això les triem quan ens calen), també determinades músiques poden influir en el(s) nostre(s) estat(s) d’ànim.
En aquest segon cas, (les músiques, vull dir), crec que encara és més clar que en el primer, (els paisatges), aquest doble modus operandi, tot i que, he d’admetre que en tots dos casos, si m’hagués d’inclinar per només una de les dues opcions (o donar més pes a una que a l’altra), prendria l’opció d’en Cornudella (i de Carner i d’Horaci, digues-me neci).
Com sempre, m’explico regular per no acabar dient gaire res de nou. Oi, Àfrica?
Per cert, no he demanat permís al Jordi per utilizar els seus dos paràgrafs. Per sort, dubto que arribi fins aquí….
10.7.10
Sobre les absències
Com vaig avisar en la darrera entrada, faré un intent per reproduir els pensaments en forma de post que van circular pel meu capet ara fa dues o tres nits. Ja sé que el resultat no será tan lluit com el “post” original, però em sembla que això ens ha passat a tots (i a totes) alguna vegada.
A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).
Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).
I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.
Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).
Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.
La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?
Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.
I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).
Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.
Ai! Vanitat de vanitats….
A aquestes alçades, crec que no seria “honrat” començar el post sense posar-vos en antecedents (que potser per alguna de les persones que reincideixen en la lectura d’aquest bloc, haurien de ser ja familiars).
Tot i que el tema de les absències no crec que es pugui considerar propietat intelectual de ningú en particular, aviso que les absències que em donaven voltes pel cap, fa un parell o tres de matinades, estaven fonamentades, sobretot, en el desenvolupament del concepte fet per Marías en la seva trilogía, “Tu rostro mañana”, que ja ha estat objecte de comentari (volia dir anàlisi, però m’ha semblat pretenciós) en aquest bloc mesos enrere (ja sé, Arare, que no anem bé amb aquesta lectura, però és que a mi em va enganxar molt, ja es veu).
I doncs, quines absències em voltaven pel cap? Doncs, més enllà de les absències més fàcils d’identificar (les de les persones, més o menys properes, que ja han mort, i no m’extendré en aquest punt), les absències a que es refereix el personatge central de l’obra de Marías són les de que persones amb qui hem perdut el contacte, per múltiples raons, i que tenien (o tenen) algun significat important per nosaltres.
Hi podeu llegir, com en el cas del personatge de Marías en qüestió, l’excompanya sentimental (i la descedència associada), però també persones que han estat (o són, segons com) importants per nosaltres i amb les que la vinculació no ha estat tan, diguem-ne, diafanament intensa (si més no, a ulls d’altri).
Més enllà de les voltes sobre el tema que el meu caparronet donava i dona sobre els casos concrets que remenava i remeno, el punt focal de la meva atenció es dirigía cap al concepte de la substitució de les absències, també de Marías. I aquí és on entrava en matèria.
La gràcia de tot plegat és que Marias(o el seu personatge) ja ens avisa que vivim inmersos en una mena de cicle on uns personatges ocupen els llocs d’altres i els substitueixen per, probablement,tornar a ésser substituits i acabar formant part del selecte club d’absències.
Tot això, a més a més, mirant de categoritzar casos perquè, que passa, per exemple, quan convius amb una presència que només ho és parcialment? L’hem de considerar una mitja absència present? O, fins i tot a l’inrevés, tot i que un cas concret haguem decidit ubicar-lo al grupúscul d’absències, fins a quin punt les noves tecnologies ens obliguen a definir una nova categoría, presències virtuals, en podriem dir, per exemple?
Pensava jo en els meus casos concrets, en els més de 100.00 quilòmetres que he fet amb cotxe en aquests darrers cinc anys, i en les voltes que dona tot plegat, per acabar-me preguntant allò d’on anem, quina importancia té on anem o on arribem, el camí (gràcies Anna per recordar-m’ho), etc.
I tot plegat ho feia, em pensó que, en bona mesura com ho el contraheroi de Marías, des de la divisa que encapçala aquest bloc. Per a qui no la tingui present (consulteu la capçalera) es tracta d’una frase d’un dels múltiples heterònims de Pessoa, potser no un dels més famosos, amb la que m’identifico prou bé. Som i serem derrotats, però saber-ho ja és un pas per fer-ne bandera (i viure amb un mínim de dignitat, afirmo).
Com sempre, he donat voltes al tema, no he acabat de dir res amb totes les lletres i no he arribat a cap conclusió. I aprofito per dir que el títol del post, ho declaro també, l’he mig manllevat dels assaigs de Montaigne, no tant perquè jo pretengui inaugurar cap estil literari més o menys concret, ni per la meva inacapcitat manifesta per assolir un mínim de qualitat lingüística-literarària, sinó perquè tinc el segon vòlum dels seus assajos a la tauleta del llit d’aquestes vacances, i me’l miro una i altra vegada, sense acabar-me de decidir a posar-m’hi.
Ai! Vanitat de vanitats….
7.7.10
Nota curta
Aquesta matinada he estat donant voltes al tema de les absències i les presències i m'ha sortit un post molt xulo.
Com que no tinc connexió (sóc a la feina) només apunto que, un dia d'aquests, m'agradrioa escriure sobre el tema.
Ja sé que no em sortirà tan rodó com em passava pel cap aquesta nit, però per poc que trobi l'estona...
Com que no tinc connexió (sóc a la feina) només apunto que, un dia d'aquests, m'agradrioa escriure sobre el tema.
Ja sé que no em sortirà tan rodó com em passava pel cap aquesta nit, però per poc que trobi l'estona...
5.7.10
Força desconnectat
Reubicats parcialment des de Sant Joan, encara no gaudeixo de connexió a internet.
Ja veurem si ho arreglarem abans del setembre...
Ja veurem si ho arreglarem abans del setembre...
19.6.10
Comunicació i emoció
Diuen que, per comunicar, el que és més important de tot, és fer-ho amb sentiment.
Si jutjo la meva comunicativitat pel número de comentaris als meus darrers missatges, estic arreglat.
A veure si aquest us agrada més.
Si jutjo la meva comunicativitat pel número de comentaris als meus darrers missatges, estic arreglat.
A veure si aquest us agrada més.
16.6.10
Goodbye....
Per variar, a la ràdio posen cançons que em diuen coses.
La d'avui no la subscric gens ni mica en tota l'extensió de la seva lletra, però algunes frases concretes i el sentiment general...
En deixo un link a youtube amb la traducció al castellà incorporada per als (i les) qui tinguin un nivell d'anglès justet, com el meu.
La d'avui no la subscric gens ni mica en tota l'extensió de la seva lletra, però algunes frases concretes i el sentiment general...
En deixo un link a youtube amb la traducció al castellà incorporada per als (i les) qui tinguin un nivell d'anglès justet, com el meu.
11.6.10
No ens deixen...
Entro per la porta de l'edifici on treballo i em trobo un exresponsable polític del meu servei, xerrant amb un company. Els saludo amb presses.
Dos o tres minuts més tard, torno a passar per la mateixa porta en sentit contrari. Només hi trobo el company de feina.
Molt breument, em pregunta si sé que la dona de l'exresponsable ja citat, una senyora gran, s'està morint de càncer. M'explica, tangencialment, que, malgrat que hi està conformada, ha de fer tractament.
I continua: "No ens deixen anar, ni venir; ni casar, ni estudiar; ni viure, ni morir". I em desitja un bon cap de setmana.
En general, jo sóc dels qui creu que les coses, endreçadetes i reglamentadetes, estan molt millor; però de vegades....
Dos o tres minuts més tard, torno a passar per la mateixa porta en sentit contrari. Només hi trobo el company de feina.
Molt breument, em pregunta si sé que la dona de l'exresponsable ja citat, una senyora gran, s'està morint de càncer. M'explica, tangencialment, que, malgrat que hi està conformada, ha de fer tractament.
I continua: "No ens deixen anar, ni venir; ni casar, ni estudiar; ni viure, ni morir". I em desitja un bon cap de setmana.
En general, jo sóc dels qui creu que les coses, endreçadetes i reglamentadetes, estan molt millor; però de vegades....
4.6.10
Això importa? (*)
Marxo cap a Patum amb el cor una mica encongit.
Ahir va morir una coneguda. Encara no tenia la quarentena (*). Deixa dues filles: una de petita i l'altra ja adolescent (*). Se'ns l'ha endut un càncer (*). No era pas una meva gran amistat, però me l'apreciava (*).Ha viscut la vida, en molts aspectes, intensament (*).
Suposo que ara toca dir allò de que descansi en pau, o qualsevol cosa d'aquestes (*).
A reveure, S.
Ahir va morir una coneguda. Encara no tenia la quarentena (*). Deixa dues filles: una de petita i l'altra ja adolescent (*). Se'ns l'ha endut un càncer (*). No era pas una meva gran amistat, però me l'apreciava (*).Ha viscut la vida, en molts aspectes, intensament (*).
Suposo que ara toca dir allò de que descansi en pau, o qualsevol cosa d'aquestes (*).
A reveure, S.
31.5.10
La descendència (tres en un)
Passem una part del cap de setmana a la platja, el Maresme.
La Cèlia és amb els seus dos progenitors, fent sorretes, quan de cop i volta, sense cap explicació raonable, s'aixeca, es gira cap a son germà que és uns quants passos més enllà lluitant amb l'onatge i el crida, "Albert", amb una potència de veu insospitada. L'Albert es gira i puja cap a nosaltres ràpidament. La petita de casa ens veu, a sa mare i a mi, amb els ulls desorbitats, s'encongeix d'espatlles i ens diu amb un to de veu d'alló més raonable: "és la feina d'un germà".
Som a la platja, encara. El grandolàs de casa està encantat de la vida. Surt de l'aigua i se'm llença al damunt i, a cau d'orella, em diu: "espera que t'abraço una mica, però aguanta les idees". A continuació, em demana que li expliqui un conte de pirates.
Quan tornem a casa, hi ha males notícies al mail. Una mare de l'escola ha perdut el que havia de ser el seu segon fill, només unes hores abans del part. Com que el germanet, R, va a la classe de l'Albert, avui n'han parlat a escola, abans R no es reincorpori a les classes. Quan el meu primogenit ha sortit de classe estava ben afectat i m'ho ha explicat com un secret. M'ha parlat del germanet d'en R que "s'ha morit" abans de néixer, de la pena que deu tenir R per no haver conegut al seu germà, i de la pena del germà "per no haver conegut la vida". Unes hores més tard, hi ha tornat a reflexionar i ha considerat però, que el germanet en qüestió, com a mínim, havia "conegut el líquid dins la panxa de la seva mare" i després ha dit que potser, fins i tot, havia conegut el Tibidabo des de la panxa de la seva mare perquè l'R hi havia anat fa poc temps.
Siguin quines les conclusions d'aquest darrer apartat, sembla que l'espècie millora, i que el grandolàs de casa sabrà desenvolupar alguna mena de capacitat empàtica que el seu progenitor té molt poc activa.
La Cèlia és amb els seus dos progenitors, fent sorretes, quan de cop i volta, sense cap explicació raonable, s'aixeca, es gira cap a son germà que és uns quants passos més enllà lluitant amb l'onatge i el crida, "Albert", amb una potència de veu insospitada. L'Albert es gira i puja cap a nosaltres ràpidament. La petita de casa ens veu, a sa mare i a mi, amb els ulls desorbitats, s'encongeix d'espatlles i ens diu amb un to de veu d'alló més raonable: "és la feina d'un germà".
Som a la platja, encara. El grandolàs de casa està encantat de la vida. Surt de l'aigua i se'm llença al damunt i, a cau d'orella, em diu: "espera que t'abraço una mica, però aguanta les idees". A continuació, em demana que li expliqui un conte de pirates.
Quan tornem a casa, hi ha males notícies al mail. Una mare de l'escola ha perdut el que havia de ser el seu segon fill, només unes hores abans del part. Com que el germanet, R, va a la classe de l'Albert, avui n'han parlat a escola, abans R no es reincorpori a les classes. Quan el meu primogenit ha sortit de classe estava ben afectat i m'ho ha explicat com un secret. M'ha parlat del germanet d'en R que "s'ha morit" abans de néixer, de la pena que deu tenir R per no haver conegut al seu germà, i de la pena del germà "per no haver conegut la vida". Unes hores més tard, hi ha tornat a reflexionar i ha considerat però, que el germanet en qüestió, com a mínim, havia "conegut el líquid dins la panxa de la seva mare" i després ha dit que potser, fins i tot, havia conegut el Tibidabo des de la panxa de la seva mare perquè l'R hi havia anat fa poc temps.
Siguin quines les conclusions d'aquest darrer apartat, sembla que l'espècie millora, i que el grandolàs de casa sabrà desenvolupar alguna mena de capacitat empàtica que el seu progenitor té molt poc activa.
26.5.10
El meu/seu primer conte
El primer conte que arriba a casa, pensat i escrit, per ell mateix.
OLA AM DIC ALBERT
IABIA UNA BAGADA
UN CASTELL AM CABALLERS
SAGONA PAJINA PASA
ANX DASPRES I BA BE UNA LLUITA
ALS CABALLES BAN
ABE DA MAXA
I BAN RUBA UN LLOC
I BAN SE MOL FALISUS
BET AKI UN GAT I UN GOS
ADEU
I BAN BIURA MOL BE
La separació en "paraules" és meva, perquè s'entengui el conte.
Evidemtment, el tema ortogràfic el "tocarem" més endavant.
OLA AM DIC ALBERT
IABIA UNA BAGADA
UN CASTELL AM CABALLERS
SAGONA PAJINA PASA
ANX DASPRES I BA BE UNA LLUITA
ALS CABALLES BAN
ABE DA MAXA
I BAN RUBA UN LLOC
I BAN SE MOL FALISUS
BET AKI UN GAT I UN GOS
ADEU
I BAN BIURA MOL BE
La separació en "paraules" és meva, perquè s'entengui el conte.
Evidemtment, el tema ortogràfic el "tocarem" més endavant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)