Imagina't que ets en un parc infantil a Sant Cugat del Vallès.
Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.
Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.
Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.
Imagina't de quin pal van.
Imagina't...
6.3.11
24.2.11
No es busca
Noia de 43 anys, alta i prima, guapa, morena i esportista; no busca, però sí que espera, creuar-se amb algun individu del sexe contrari que tingui interès per muntar alguna cosa en comú.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
21.2.11
Malsons
La mestressa de casa va somniar, a la primera part de la nit, que tenia un càncer de pit, que li feien quimioteràpia, que estava feta pols. A la segona part, que la maltractaven a la feina, que ignoraven les seves aportacions, que li feien el buit.
Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.
Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?
Ell va somniar que l'Atlèthic de Bilbao havia empatat a dos el partit amb el Barça, amb un gol en el temps afegit.
Es tracta de malsons de gènere o no es pot generalitzar?
15.2.11
Tres lectures
Ara fa deu dies, més o menys, vaig assistir a la presentació a la llibreria Laie de Barcelona del darer poemari d'Anna Aguilar-Amat, "Càrrega de color".
Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.
Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.
El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.
I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.
Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.
Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.
El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.
Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.
Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.
De "Covava l'ou de la mort blanca".
"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."
L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.
Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.
El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".
Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.
El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.
Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.
Un servidor no assisteix a gaire actes d'aquesta mena perquè, entre feina i descendència, queda poc temps per a gaire res més, però motius de parella que ara serien llargs d'explicar, van fer que ens hi arribéssim.
Un cop a la lliberia, van ensopegar una altra presentació d'un poemari (es veu que era eñ dia de les presentacions poètiques de Meteora). Mentre xerraven, vaig remenar uns quants llibres (de poesia, naturalment), i en vaig escollir tres.
El primer, el de l'Anna, que és qui havíem baixat a veure/escolar/sentir. La presentació de Cèlia Sánchez-Mústich no em va semblar gens malament, però la de David Jou va ser, per mi, apoteòsica. A part d'explicar-nos breument els conceptes físics de la "càrrega de colors" i dels quarks, va deixar-me molt ben emmarcat el poemari de l'Anna.
I, potser per aquest excès d'expectatives, aquest cop, jo que sóc, em sembla, un fidel i apassionat lector de l'Anna, no he acabat de trobar el punt a la lectura d'aquest seu darrer poemari.
Malgrat que no tots ho semblin i estiguin agrupats en categories com ara, poemes pallassos, tristos, de viatges, dedicats, d'amor o de pau; la mateixa autora ens va advertit que, d'una manera o una altra, sempre hi havia l'amor o una relació darrere.
Potser una segona relectura més pausada, m'ajudarà a aproximar-m'hi millor.
El segon poemari que vaig triar és "Raó del cos", de Maria-Mercè Marçal. Sabent una miqueta com va anar tot plegat i havent llegit el que ja n'he llegit, en aquest cas, les meves expectatives van casar amb el que he trobat al llibre.
Només un apunt. Jo no sabia que el llibre, i alguns dels poemes en concret, la Maria-Mercè no va tenir temps de tancar-los. D'una banda, això fa que potser alguns dels poemes no acabin d'estar del tot rodons o, com a mínim, com els hagués volgut deixar l'autora. Altra cosa és, a més a més, i sobretot, que el llibre no té una continuitat, una estructura, especialment ben definides. Per últim, tot i que la Maria-Mercè Marçal hi és incofussiblement, també és cert que s'ha despullat d'algunes qüestions d'estil i es va centrar més, crec, en el poderós missatge que ens donava.
Evidentment de tots els versos recollits, n'he triat uns de ben punyents i reconeguts per deixar-los aquí.
De "Covava l'ou de la mort blanca".
"Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi."
L'últim poemari que vaig triar duu el títol de "Teranyines" i és d'Anna Montero. Desconeixia l'autora fins la setmana passada i ara em smebla que hauré de resseguir una bona part de la seva obra perquè m'ha agradat molt.
Alguns llibres de poesia les trio força a l'atzar (ara potser hauria d'haver dit "atzur"). De tant en tant, entro a una llibreria, en fullejo unes quantes pàgines i si trobo algun poema que em crida poderosament l'atenció, el compro. Aquest és el cas.
El poema en qüestió és "ulisses" que no reproduiré (no fos cas), però del que em permeto citar-vos, només, el primer vers: "he vist passar les restes del món a la deriva".
Fins que vaig agafar-me a llegir-lo uns dies més tard, no vaig descobrir que el llibre comença amb un vers de Maria-Mercè Marçal. Això explica unes quantes coses del poemari, crec, i uns quants dels termes emprats.
El llibre parla del temps, de la carn, de les estacions, de tempestes, mar i vents, de passió, lluna, foc... Uns termes poèstics tots ells de primera magnitud, com el conjunt del poemari, crec.
Felicitats, Anna Montero. Miraré de recuperar altres teus escrits.
3.2.11
La felicitat té forma d'U
Deixo la descendència a escola, pujo al cotxe, arrenco i poso la ràdio. Escolto una cançoneta enganxosa de no sé qui. Quan acaba la cançó, a traició, el locutor ens engega, com qui no vol la cosa, que s'ha descobert i comprovat científicament que la felicitat té forma d'U i que el punt d'inflexió s'estableix al voltant dels 46 anys.
Ara m'explico unes quantes coses.
Ara m'explico unes quantes coses.
19.1.11
D'uniformes
No em feu gaire cas perquè parlo sense coneixements específics, ni del què es diu, ni del món concret on s'hauria d'aplicar, però m'he fet una opinió molt ràpida sobre el tema i la vull compartir.
Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.
A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.
En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).
Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).
Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...
Desconec, en realitat, cap mena de declaracions de la nova Honorable Consellera d'Educació (ai, no, d'Ensenyament, que es veu que a partir d'ara, l'escola ja no educa) però interpreto que alguna cosa deu haver dit, quan diversos columnistes en parlen.
A mi, el tema de si els nens i les nenes han de portar uniforme o no, em depassa. Personalment, no m'agraden els uniformes, però tampoc m'hi enrrocaré fins a les darreres conseqüències. Penso més aviat allò que deia el Consell de la Joventut de Catalunya ja fa uns quants anys: "som iguals, som diferents" i no veig perquè hem d'amagar aquestes diferències.
En qualsevol cas, vull deixar constància d'una ferma repulsa, més o menys, concreta. Si els uniformes de què parlen són els nens amb patalons curts i americana i les nenes amb faldilletes, com a les escoles privades que conec, més o menys, concertades; ja es poden fotre els uniformes on els càpiguen (i els rols de gènere aparellats que hi van de la maneta).
Per cert, les escoles que segreguen nens i nenes, en la meva opinió, no només no haurien de rebre diners públics, sinó que s'haurien de prohibir (oi que no deixem que es faci apologia del feixisme, del terrorisme i de no sé quants -ismes més a les escoles?).
Em penso que m'ha sortit un post curtet, però una mica exaltat. Tot just s'hi posen, i ja n'hi ha per anar demanant bitllets cap a Groenlàndia...
16.1.11
Una història avorrida
No. La meva intenció no és explicar-vos una hitòria avorrida, sinó fer una breu ressenya de la darrera novel·la que he llegit. Una novel·la, ja us ho avanço, curta, que m'hauria agradat que s'allargués una bona estona més.
Es tracta d'un Txèkhov (diuen a la contraportada que és el que dóna pas a la seva obra de maduresa), però que ningú s'espanti. Cap dificultat.
Es tracta "simplement" dels pensaments d'un home, metge, que s'està fent gran i intueix el final molt a prop.
El professor Nikolai Stepanòvitx va repassant amb cruesa les seves amistats, la ciència, les dones, la família; pe`ro sobretot, es va repassant a ell mateix i al seu caràcter.
Sense cap mena de pressa, el text flueix meravellosament. Qui sabés escriure com Txékhov!
Es tracta d'un Txèkhov (diuen a la contraportada que és el que dóna pas a la seva obra de maduresa), però que ningú s'espanti. Cap dificultat.
Es tracta "simplement" dels pensaments d'un home, metge, que s'està fent gran i intueix el final molt a prop.
El professor Nikolai Stepanòvitx va repassant amb cruesa les seves amistats, la ciència, les dones, la família; pe`ro sobretot, es va repassant a ell mateix i al seu caràcter.
Sense cap mena de pressa, el text flueix meravellosament. Qui sabés escriure com Txékhov!
6.1.11
Temps
No gaire res per escriure. Ni tan sols he refet la meva llista de bones intencions pels propers sis mesos. Temps? On és el temps? Qui se l'ha desat a la butxaca i no me n'ha deixat ni una engruna?
20.12.10
Una nostàlgia?
Doncs això, que me'n recordo de tu i de tots els petons que mai ens vam fer.
P.S. Especialment allà on diu "todo cambia y sigue igual"
18.12.10
Del canvi subtil
Ahir podia haver repetit parcialment el mateix post d'ara fa quatre anys:
"Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits)."
Bitxo, ahir no va canviar un tres per quatre (tot arribarà, bonica) i, en el meu cas, ahir, el nou quatre era el segon dígit.
En fi, que les coses canvien, però només subtilment.
"Com va passar a Bitxo ara fa uns dies, jo també canvio un tres per un quatre (en el meu cas, el primer dels dos dígits)."
Bitxo, ahir no va canviar un tres per quatre (tot arribarà, bonica) i, en el meu cas, ahir, el nou quatre era el segon dígit.
En fi, que les coses canvien, però només subtilment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)