Aquest migdia feia una lleugera sobretaula i llegia una mica de poesia.
Mig a l'atzar, he arribat a un lloc conegut, estimat i enyorat.
Darrere el vidre
Darrere el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.
...
Feliu Formosa
No cal dir res més, oi?
27.6.11
Dues reflexions
Dues reflexions sobre la democràcia, un dia de bon matí de la setmana passada.
Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.
1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!
2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...
Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.
Arribo a la feina i, encara no he obert l'ordinador, quan el cap d'un servei proper al meu, m'exposa un parell de les seves reflexions matinals.
1. Es veu que la nova presidenta de Castilla La Mancha, M. Dolores de Cospedal, em sembla que es diu, ha decidit, vist el panorama, ha decidit fer unes quantes retallades d'entrada. Entre les retallades en qüestió, i sempre segons el meu informant, l'eliminació de la figura del defensor de Poble de la seva Comunitat. Tot és discutible, oi? Segurament, les seves competències es deuen poder redistribuir entre d'altres òrgans de la mateixa Administració, o passar-les a la de l'Estat, o a les locals, etc. Cap problema. Ara, quedi clar el missatge segons aquest meu company: si la nostra democràcia no és gaire transparaent, ara encara ho serà menys i, si tens queixes de l'Adminsitracióde a la teva Comunitat, te les menges amb patates. Aixó avancem cap a la (seva) transparència!
2. Una segona reflexió. Ara que diuen que s'està posant de moda l'extansió dels MIRs (heu sentit a dir que el Rubalcaba proposa pensar si els mestres han de passar una mena de MIR abans d'exercir?), per què no es fa passar un MIR als nous càrrecs electes? La idea no és tant examinar-los, com que s'estiguin en contacte amb la seva feina quotidiana una temporada abans d'exercir ell(e)s solet(e)s. Un altre company de feina el va fer reflexionar sobre aquesta idea. Si la democràcies ha de garantir que tothom pugui exercir càrrecs, com podem posar-hi trabes? La resposta està bé, però segurament parlem de nivells de conversa/reflexió diferents. Per cert, qui ensenyaria? I a què? Perquè, per exemple, a escoltar i a parlar amb la ciutadania...
Apa, vaig a cuidar de la descendècnia, que avui m'he demanat festa.
19.6.11
12è aniversari
No he pogut parar a rumiar-hi.
Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.
La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.
De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.
Ara fa un parell de dies vaig tornar a passar per una d'aquelles cites del calendari d'entre el mes d'abril i el mes de juny que han estat importants a la meva vida, però aquest cop ni tan sols he pogut dedicar una estona a pensar-hi.
La conclusió em sembla òbvia: endavant, i per avall, colloni.
De fet, ara que me n'adono, el temps que hi hauré dedicat és el que es triga en escriure i penjar aques ridícul post.
8.6.11
D'alló del canvi
Avui, segons la meva agenda de paper, es veu que és Sant Heracli.
No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.
Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.
D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.
La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.
I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.
No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual.
Vés-ho a entendre.
No ho sé. No el tinc gaire controlat jo el santoral.
Però quan aquest matí m'hi he fixat, el poc pensament que em queda se n'ha anat cap a Heràclit, el grec.
D'un a l'altre personatge hi deu haver 1000 anys de diferència, més o menys. Tampoc té gaire importància, crec.
La cosa és que he rememorat allò del canvi d'Heràclit: que un no es pot banyar dos cops en la mateixa aigua, per dir-ho en senzill; és a dir, que les coses estan en canvi de forma permanent.
I he pensat en aquest blog i en el poquet que canvia, tant a nivell d'entrades (posts), com a nivell de pensaments/sentiments que hi ha expressats.
No res. Que tot canvia, però també hi ha coses que continuen igual.
Vés-ho a entendre.
23.5.11
Reflexions improcedents... (no va de política, aviso)
Fa un parell o tres de dies que tinc aquest post a la punta dels dits, però no m'acaba(va) de prendre forma. Per tant, aviso ja d'entrada que, si no hi trobeu un fil conductor clar, un títol adient o unes conclusions com s'esperaria d'un post normal, estareu davant del resultat d'un post "precipitat".
La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).
Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.
I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.
A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).
L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?
Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.
P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.
La història és que dissabte al vespre m'estava mirant la final de la Heineken Cup de rugbi (l'homòleg de la Champions de futbol, o alguna cosa així) i, després d'una brillantíssima primera part dels anglesos de Northampton (22-3); a la segona part es van invertir les tornes i els irlandesos de Leinster van acabar guanyant (22-33).
Les reflexions que se'm van acudir anaven en tres direccions, totes tres trascendint el món de lesport, estricto senso. La primera, òbvia i senzilla, és aquella del sac de blat que ha d'estar ben lligat. Ho dic per un comentari que vaig deixar al facebook en relació a aquest partit, però també per un munt de coses que ens passen a la vida, que apunten en una clara direcció, però que, al final... De totes manrees, fins aquí, cap novetat.
I no és que les altres dues reflexions aportin cap novetat al pensament occidental però, d'alguna manera, considero que són dos temes recurrents del meu pensament (occidental). Un té a veure amb la col·lectivitat i la individualitat, és a dir, amb l'equilibri, o no, entre amdós factors. Queda clar que un equip de rugbi, de futbol, de bàsquet, etc, pot haver-hi jugadors claus, determinants, que marquen la diferència, en diuen. EN aquest cas, a la primera part, el fullback anglès va ser la peça clau del seu equip, aconseguit assajos i jugades de mèrit. És veritat però, que un dels assajos aconseguits per Northampton, el van acosneguir, precisament, de firma col·lectiva quan jugaven amb un jugador de menys, per exclusió temporal d'un primera línia.
A la segona part va passar excatament el contrari. Johnny Sexton, el mig d'obertura irlandès, va aconseguir els assajos i va transformar el cops de càstig que van portar el seu equip fins a posar-se en aventatge al marcador. La segona reflexió-pregunta que em feia era: on és el punt d'equilibri entre el valor de l'aportació individula i la col·lectiva (és evident que sense els altres catorze excel·lents jugadors, en Sexton poca cosa hauria pogut fer).
L'últim interrogant que em va suggerir el partit va ser veure com, a la primera part, pràcticament tot el que intentavenels irlandesos els sortia malament i, en canvi, a la segona pat, pràcticament tot els va sortit rodat. Els anglesos, a l'inrevés. Una primera part brillant, amb una melé que s'imposava sempre als irlandesos, epr exmeple, i una segonapart on fins el seu fullback comteia errors bàsics. La pregunta seria de l'estil de: com som els humans que quan les coses ens van bé, tot ens va bé; i quan les coses se'ns giren, tot ens va malament?
Preguntes sense resposta, m'imagino. Obvietats. Temps mal invertit o res millor per fer, suposo.
P.S. En altres temps tenia una lectora del blog que, quan jo parlava de rugbi, ella desconnectava. Com que aquesta lectora ha desaparegut, he decidit no avisar de res al principi. Si heu arribat fins aquí, enhorabona.
14.5.11
Coses que no entenc
Parlo de blogger, només, quedi clar.
Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?
Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?
Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?
Per què no tot és una mica més fàcil?
D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.
Per què no aconsegueixo sortir de la sessió?
Per què una part important del poc trànsit que té aquest blog s'origina en un cercador en rus?
Per què se m'enganxen i se'm desenganxen les línies?
Per què no tot és una mica més fàcil?
D'acord, l'última pregunta no era sobre blogger, estrictament parlant.
23.4.11
Post número 400 d'aquest blog
Doncs sí. No estic gens organitzat mentalment per escriure res, però trobo que està bé fer-ho. Ja he arrribat als 400 posts en aquets blog i, si hi sumem els del primer blog i els d'alguns altres, crec que em dec anar apropant al miler de posts.
Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.
I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).
Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.
Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.
Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.
Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".
Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).
Que si vol dir res? Que si té cap signficat en especial? Suposo que no, què us he de dir. Però trobo que les efemèrides, encara que siguin petites, com aquesta, s'han de celebrar.
I parlant d'efemèrides, avui fa disset anys que hi va haver una trobada de companys i companyes de secundària. Una mica abans d'acabar el COU vam acordar trobar-nos deu anys més tard, concretament el 23 d'abril del 94, "a les 6 al Monestir", que era el lloc habitualde trobada (bé, era a la plaça del Monestir, però ningú parlava de la plaça ni del raconet concret de trobada pràcticament diària; raconet per cert, que avui ja no existeix).
Encara conservo alguna d'aquelles coneixences i, molt millor, alguna fotografia.
Aquell 23 d'abril però, només vaig poder passar per la plaça un moment. De matinada, havia mort el meu pare i va ser tot plegat un bon tràfec.
Pare, com que sé que t'agradava el Barça, sàpigues que acabem de guanyar un altre partt i que som a propet de guanyar una altra lliga. Aquest any la cosa està més emocionant que anys enrere, però els que segueixen el futbol s'ho passen bé, tot patint. Com tu feies, vaja.
Per cert, ara fa uns dies em vaig trobar el Javier, aquell "maño" que vivia al 4t 2a, i em va estar parlant de tu i de la resta del veinat d'aquella època. Em va dir que us enyora molt a tots plegats i que tu "eras un tio cojonudo".
Apa, una abraçada i a passar-ho bé, per allà dalt (?).
14.4.11
Qüestió de perspectiva
Fa uns quants dies que tornava a tenir el cuquet d'escriure alguna cosa al blog, però ara mateix, acabo de veure el sous de determinats responsables de bancs i caixes d'aquest país a no sé quin telenotícies, i m'he quedat entre indignat i amb cara de tonto. No sé gaire, a nivell personal, quina de les dues opcions és millor.
En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"
Està clar que em falta "perspectiva", oi?
En qualsevol cas, em pregunto a mi mateix: "com pot ser que algú guanyi tots aquests diner i no tingui vergonya o no els inverteixi, directament, en intentar fer un món millor?"
Està clar que em falta "perspectiva", oi?
6.3.11
Estereotips...
Imagina't que ets en un parc infantil a Sant Cugat del Vallès.
Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.
Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.
Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.
Imagina't de quin pal van.
Imagina't...
Imagina't que el teu nen es posa a jugar amb una nena desconeguda que respon al nom de Blanca.
Imagina't que la teva nena juga amb un Borja.
Imagina't que la Blanca i el Borja parlen en castellà i que el seu pare té un cotxàs d'aquests grans de que no em sé ni la marca.
Imagina't de quin pal van.
Imagina't...
24.2.11
No es busca
Noia de 43 anys, alta i prima, guapa, morena i esportista; no busca, però sí que espera, creuar-se amb algun individu del sexe contrari que tingui interès per muntar alguna cosa en comú.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
Raó, aquí mateix. Abstenir-se nois excessivament enganxosos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)