Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.
No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.
L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.
L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".
I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.
Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.
En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.
Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament.
6.12.11
30.11.11
Confiteor
Confesso que sóc dels que, d'una banda, ens deixem portar per les corrents i, quan se n'ha parlat força, jo també m'hi apunto. D'altra banda, confesso que, a aquestes alçades, agafar-me un llibre de mil pàgines, em feia una certa mandra.
Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.
Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.
Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.
Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.
Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.
Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.
Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi.
Parlo de "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.
Confiteor. Mea culpa.
Confesso que em va costar d'entrar-hi. Tanta transgressió potser no està feta per a algú com jo, més aviat conservador, suposo, en segons què. Alhora, confesso que aquest format em costava d'assumir, però m'encuriosia, em feia persistir.
Confesso també que no ha estat fins passades les cinccentes pàgines que no m'hi he ben enganxat. Concretament, en una nit d'aquestes d'insomni que, per afinitat electiva, suposo, encara ho va ser més, a mesura que progressava en la lectura.
Confesso, vanitòs, que albirar diverses picades d'ullet de l'autor, a la seva pròpia obra o al Cornudella, per exemple, em van fer sentir bé. Confesso però, que la magnitud de les referències que no he sabut copsar, també m'ha desanimat.
Confesso que hi he vist moltes temàtiques tractades: la maldat, evidentment, però també la bellesa, l'amistat, una certa metaliteratura,... Confesso, per abreujar, que em depassa.
Confesso que m'agradaria parlar-ne amb d'altra gent que l'han llegida, en una tertúlia, per exemple. Però també confesso que l'única tertúlia on he estat capaç d'implicar-me, va tancar portes ja fa temps i que, en la mesura que em tocava, segurament, no vaig saber estar prou a l'alçada.
Confesso que m'agradaria fer-ne alguna cosa més que no pas aquest joc banal de confessions a mitges. Però també confesso que no puc.
Confesso, per acabar, que recomano la novel·la. Això sí, heu de tenir un cert temps i potser no mastegar-la en excès. Fluir-hi.
Parlo de "Jo confesso", de Jaume Cabré, naturalment.
Confiteor. Mea culpa.
19.11.11
De bipolaritats
Costa, segons com, això de reprendre un blog, encara que sigui amb un compromís mínim, com el meu; però això sí, tenir-lo en funcionament també m'ajuda a veure determinades coses d'una manera, diguem-ne, més "literària".
La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.
Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.
Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.
Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.
Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.
Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.
A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.
Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta.
La cosa en qüestió és que, un servidor, té diversos conceptes d'un mateix. És a dir, estereotips, segurament. Un d'ells em diu que m'agada la Humanitat en general i que crec, per dir-ho d'alguna manera, en el meu deure de col·laborar-hi.
Això xoca amb una altra idea que tinc de mi mateix que és que, a les persones en particular, tot i que les respeto pel principi general d'amor i/o respecte per la Humanitat anterior, sempre els trobo defectes i, molt massa sovint, em cansen.
Aquesta mena de bipolaritat permanent que pateixo, em vaig adonar ara fa un dies, que no està en alça, sinó més aviat al contrari.
Dimecres i divendres d'aquesta setmana he passat per davant del Clínc un parell de vegades cada dia i sempre em venen al cap uns records no especialment positius sobre la medicina, la salut, la mort, la sol·litud, etc.
Però diversos cops aquesta setmana també he estat impresionantment molt més positiu. Diria fins i tot que hi va haver moments on trobava que tots i cadascun dels individus que em creuava pel camí, tenien la seva gràcia, el seu interès, la meva admiració, la meva solidaritat.
Estic parlant de la iaia que necessita un bastó per caminar, del nouvingut de color que treballa al carrer, de l'home de la corbata mal combinada, de la noia guapa i de la senyora lletja.
A tothom m'hagués agradat fer-li una fotografia i guardar-me-la a propet del cor.
Potser és que s'apropa Nadal, o potser és que em feig gran i em vaig fent més bona persona o, potser, simplement, és una finestreta d'empatia que se m'ha obert i que ja veurem quants dies restarà oberta.
12.11.11
Lleugereses
Amb el compromís, personal i compartit, de mirar de tonar a publicar amb una mica més de regularitat, intentava centrar el que havia de ser el tema d'aquest post.
Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.
Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".
Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?
Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
Del que anomenem "temes" en tenia tres o quatre, més o menys dibuixats (un fragment de Sèneca sobre com perdem el temps a la vida, els meus limitats coneixements musicals que estic ampliant a marxes forçades gràcies al grandolàs de casa, un parell de reflexions sobre l'estat de la qüestió europea,...), pe`ro com que fa dies que no feia, abans de psoar-me a escriure, he fet un petit re`+as als meus links i he descobert que la gran majoria ja no existeixen.
Uns, decididament, han desaparegut. D'altres, sé que han canviat d'adreça. Encara uns altres han restringit els seus lectors (i m'imagino que també, les lectores). Uns quants, fa mesos que estan "abandonats".
Em pregunto per què escrivim i per què deixem d'escriure. Quines són aquestes necessitats de compartir que desapareixen amb el temps. Amb el temps, o amb què?
Penso que me'n torno cap al llit a remenar Sèneca. Lleugereses.
7.11.11
Egotista, Bernat Metge, Aurea Dicta i parabellum
En les darreres dues setmanes he tingut a la punta dels dits un parell de posts per animar una mica aquest blog abans no mori d'inanició; però resulta que quan tinc la idea, o la necessitat de comunciar, no he tingut el teclat a prop, o no he tingut temps per seure davant la pantalla.
Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).
Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.
Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.
I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.
Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).
Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".
La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.
Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?
Avui he buscat i he trobat aquest espai amb potser massa poc missatge per penjar a la blogosfera, peró la recuperació del blog d'egotista, crec que es mereix, com a mínim, aquesta "celebració" (ei, i el seu missatge per posar-me en ordre, tot s'ha de dir).
Només comentaré una sèrie de coincidències que m'han passat pel cap en les darreres hores i deixaré a la vostra saviesa les consideracions que hi vulgueu fer.
Ara fa uns dies vaig rebre els primers volums de la col·lecció Bernat Metge que ha posat en circulació el diari Ara. Una mica per esnobisme, suposo, i una altra mica perquè sempre ens ha vingut de gust poder remanar aquesta mena de textos, en hi vam subscriure.
I el primer volum que he remenat, molt a l'atzar, és l'Aurea Dicta, o sigui, alló de les frases cèlebres. N'hi ha moltes i de moltes menes, i ja hi he passat unes quantes estones entretingudes.
Ara bé, comença la campanya electoral, s'acosta l'hora d'anar a votar i, avui, fan un debat entre els dos candidats que tenen alguna possibiltat de manar (és un dir).
Agafo l'Aurea Dicta a l'atzar i poso el dit en una frase cèlebre que es perd en la nit dels temps, que diria el mestre Monzó, i que, en llatí, diu: "Si vis pacem, para bellum", que traduït, més o menys, s'interpreta com "si vols la pau, prepara la guerra".
La connexió amb això de les eleccions em sembla que no requereix una especial clarividència, però jo encara he fet un petit pas més enllà.
Sabeu què cantava un grup basc, ara fa una colla d'anys? "Si vis pacem, parabellum", sí. I "parabellum" ho escrivien tot junt. S'entén, o fa falta que ho expliqui més? I, en qualsevol cas, hores d'ara semla que estaria fora de lloc, oi?
8.9.11
Projecte M3
Aquest estiu, ja ho he explicat en el post anterior, he fet unes quantes lectures de poesia.
Una d'elles, la de Maria-Mercè Marçal, em va suggerir un petit i absurd projecte, que poso a la vostra disposició.
No hi busqueu gair res. El projecte no té cap altre objectiu que fer-me present els seus textos.
I potser a alguns o algunes de vosaltres.
Trobareu el projecte aquí.
Una d'elles, la de Maria-Mercè Marçal, em va suggerir un petit i absurd projecte, que poso a la vostra disposició.
No hi busqueu gair res. El projecte no té cap altre objectiu que fer-me present els seus textos.
I potser a alguns o algunes de vosaltres.
Trobareu el projecte aquí.
2.9.11
Lectures d'estiu
Aquest estiu, d'una forma una mica sorprenent per a mi mateix, les estones robades al meu quefer diari i dedicades a la lectura han estat, sobretot, dedicades a la poesia. Sense plantejar-m'ho gaire, he fet un breu recorregut per la poesia catalana (?) del segle XX.
Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat.
Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.
Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.
També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.
Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.
Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!
Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.
I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.
Vaig començar fort, barallant-me amb els "Quatre quartets" d'Elliot, en l'edició bilingüe de Proa (traducció d'Àlex Susanna). Ja es veu que la primera lectura no era gaire catalana, i sort de la traducció, perquè el meu anglès no és suficient per a una empresa d'aquesta magnitud, tot i que confesso que m'ha agradat força anar llegint els versos en anglès. Se suposa que és una de les obres poètiques més destacades del segle XX i no ho dubto, tot i que un servidor, excuseu les meves limitacions, no va entendre de la missa la meitat.
Vaig continuar amb Salvat-Papasseït, que sempre em ve de gust, també per donar-me un descans. Vaig trobar-hi tot allò conegut i encara alguna nova perla. No m'interessen
especialment les seves formes, més o menys avantguardistes, però sí moltes d'altres coses.
Després vaig fer un salt mortal a Gil de Biedma i "Las personas del verbo". Ho vaig fer, en part, perquè el seu pròleg als "Quatre quartets" em va ajudar força a digerir el llibre, però també una mica per aquella mena de responsabilitat, de deute pendent, de disposar del llibre des de fa molt de temps, i no haver-m'hi posat. Els poemes de Biedma però, no són el meu punt fort, tot i que amb alguns coneixements sobre la seva vida personal, s'entenen i s'aprecien molt millor.
També vaig fer un repàs de "Les dones i els dies", de Ferrater i aquí, he de dir, no hi vaig trobar gaire res de nou. Suposo que no he estat prou de filis jo, però reconec que ha estat una relectura poc engrescadora.
Per anar tancant el segle, em vaig dedicar a repassar diversos poemaris de Maria-Mercè Marçal. I aquí sí, com sempre, cada relectura m'aporta novetats: fragments que recupero, imatges que se m'havien escapat, sentiments a dojo.
Un últim apunt. Queda clar que d'aquestes cinc lectures, les meves preferides han estat les de JSP i MMM. Hi ha uns quants anys de diferència entre l'un i l'altra, sexes i gèneres antitètics, llenguatges diferents, etc., però sabeu que en un vers, JSP prén la lluna (rectifico) per muller? Jo ho vaig veure claríssim, n'hi ha més d'una de coincidència!
Ei, a banda de les lectures de poesia, he continuat llegint el "Llibre del desassossec", de Pessoa, i els "Assaigs" de Montaigne, passo pel segon volúm, però la veritat és que només per vagarejar-hi. N'estic una mica cansat, tant de l'un, com de l'altre.
I no explicaré gaire res de la resta de l'estiu perquè es pot resumir molt ràpidament: progènie, progènie i més progènie.
18.7.11
Expulsat
Aquest matí a primera hora, descobreixo el grandolàs de casa abraçat i fent-se carantonyes amb la seva mare al llit.
Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.
Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".
Au, nano, que t'envio de colònies!
Li dic, al nano, que ja n'hi ha prou i que jo també en vull.
Ell contesta, tan tanquil, "tu quedaràs expulsat".
Au, nano, que t'envio de colònies!
8.7.11
Visita institucional
Ahir a la tarda vaig partcipar en una reunió de presentació, per dir-ho d'alguna manera, d'una associació de la que formo part, al Parlament de Catalunya.
Era el primer cop, que jo recordi, que entrava al tan nostrat Parlament.
L'apunt que deixo aquí no té res aveure amb els continguts de la reunió, la valoració que em va mereixer la reunió o el nostre amfitrió.
Us seré clar. Em va sorprendre, relativament és clar, la vestimenta del personal que circulava per allà dins.
Que ells vagin amb "traje i corbata", no m'acaba de sorprendre, i més perquè no tots ells anaven uniformats al 100%, però els vestidets d'elles, sí que em van sorprendre.
Que n'hagués vist algun, d'acord; però que hi hagués aquella coloraina, aquella uniformitat global en la diferència individual femenina, sí que em va sobtar.
La reflexió subsegüent va ser, potser, excessivament immediata i visceral: i vosaltres representeu la diversitat dels 7 milions de catalans i catalanes que diu que hi ha?
Sense comentaris.
4.7.11
Bremen
Revisava, un cop més, part de la literatura infantil que tenim a casa amb la descendència i vam anar a parar, un cop més, també, als "Músics de Bremen" i, especialment, a aquella frase que no sé si he esmentat alguna altre cop aquí mateix que diu: "Però, què en treuràs fer el ploricó? Vine amb nosaltres a Bremen!".
Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".
Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?
Una frase que em remet a una altra de les que més m'agraden de la literatura universal (crec que e´s de Jaume Cabré): "Jo vull ser noruec perquè estimo l'Eloïsa, i punt".
Hi ha frases que no cal comentar gaire més perquè em sembla que s'entenen prou bé, oi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)