Una reflexió

Meritxell (3r d'EGB), Helena (6è d'EGB), Judit (8è d'EGB), Montse (1r BUP), Núria (1r Universitat), Mònica (4t Universitat), Montse (1993), la meva compi (1994).

A què ve aquest llistat de noms femenins? És fàcil d'endevinar.

Són unes quantes de les dones que m'han interessat a la vida i amb les qui, segons com hagués anat, ara viuria una altra vida.

De la Meritxell només recordo que era morena, enrinxolada, que erem amics i que la seva mare tenia una botigueta. No sé pas què se n'ha fet, però diuen que va ser la meva primera nòvia.

L'Helena no em va acabar mai de fer el pes (hi havia altres opcions al voltant), però segons un professor que corria per allà, es veu que era la que em convenia. Amb l'Helena hagués tingut un cercle d'amistats molt diferent, però la vida, segurament, hagués estat semblant. Amb ella, hores d'ara, encara coincidim en alguna reunió i parlem amablement.

La Judit m'agradava, sobretot, perquè la trobava interessant. Quan dic interessant, segurament vull dir independent, complexa (ei, tambe era guapa). Ja en aquella època, tot i ser un any més petita que jo, m'havia avançat en molts sentits. La seva complexitat però, també va ser la seva dissort.

I arribem al Batxillerat i a la Montse. La part bona d'ella és que mai vaig arribar a considerar-la una possible parella. M'agradava tornar junts a casa des de l'institut (gairebé mitja hora de cami a peu). M'escoltava, m'acollia i, sobretot, tenia i encara te, el somriure més maco del món. Com que era parroquiana es va acabar aparellant amb un noi parroquià, metge, i se'n van anar a l'Àfrica, de missions, on encara viuen. Jo no em veig gaire a l'Àfrica, ni de missions, ni..., però vés a saber. Quan torna per aquí, ens acostumem a trobar, ens fem dos petons i em somriu.

Durant el Batxillerat, evidentment, em faig fixar en moltes altres noies, però no en recordo cap amb qui, hores d'ara, hagués pogut pensar res seriós.

A la Universitat, sí. Bé, tampoc massa, però hi va haver la Núria. La Núria i jo, potser no érem brillants, però ens en sortíem, cosa que no va passar amb la majoria de la gent del primer curs. No sé perquè la tinc força present en el meu record. De fet, sempre havia pensat que si mai tenia una nena es diria Núria (no m'en vaig sortir, amb això del nom). Passa que durant l'època de la Universitat un servidor va estar molt actiu en d'altres camps (recuperant una adolescència endarrerida i militant, molt, per la indepència nacional). La Núria em fa patir perquè he fet l'intent de trobar-la a les xarxes socials i a internet en general, i no trobar-la em fa pensar que potser no és entre nosaltres. Potser algun dia contractaré un investigador privat que m'ajudi a saber si és viva. Tinc unes quantes coses pendents d'explicar-li.

La Mònica següent és de fora de la Universitat, però com que vam gaudir d'unes bones revolcades al campus, l'he cronogramat així. Aquesta sí que va ser una nòvia de debó. Vam durar 18 mesos justos. Els primers nou, em penso que tot va anar bé. Els segons nou em va fer servir pel que li va convenir i, especialment, per enganyar als seus pares. Quan em va deixar, vaig passar una temporada una mica desequilibrat, però he de dir que en vaig aprendre, tant d'estar amb ella, com del final. Molt de tant en tant, ens hem vist, i ens hem ignorat.

Després de la Mònica vaig tenir algun flaix, però mai com per arribar a pensar que això hagués canviat gaire la meva vida. Fins que, a la feina, va arribar una noia, la Montse, que em va agradar d'entrada. Força ràpidament ens vam fer amics, vam sortir a sopar, ens vam agafar de la mà i..., vaig sortir corrents amb una excusa estúpida. Simplement, crec que va ser inseguretat meva.

I va arribar la meva compi, que no em va deixar triar gaire, tot i el llarg procés que s'obria per davant. Des d'aleshores ença, no hi ha gaire res més a explicar. Això sí, la vida, dins de la mateixa parella, també dona força tombs (que si venen o no venen els nens, que t'has de comprar una casa i on, que què en fas dels grans, etc.).

Molt bé. Si has arribat fins aquí, la pregunta encara està sense respondre: per què m'ha clavat aquest rotllo?

Doncs per dues raons blogaires. D'una banda, una amiga que no està passant una bona temporada a diversos nivells, ha fet alguna cosa semblant (bé, potser més explícita en determinats sentits i menys compresivament). He pensat que jo també podia fer-ho i,de pas, potser fer-la riure una mica.

D'altra banda, una blogaire relativament nova per a mi i jove, molt més jove que no pas jo, es plantejava no fa gaire dies què hagués passat si... Cadascuna d'aquestes noies que he apuntat són vides que no he viscut, possibilitats que m'haurien portat a ser, segurament, diferent de com sóc (ja no parlo només de lloc de residència, amistats, feina,...).

Sobre aquest punt tinc incorporades diverses cites que m'ajuden a no pedre infinitament el temps (és a dir, una estona, està bé; massa, no).

Nietzsche diu alló de que "no cometem una traició amb les actuacions ja fetes. El remordiment deconsiència és indecorós". No sóc especialment seguidor seu jo, però les seves fletxes i sentències, a cops, ens estalvien temps.

Per fer-ho més proper, Raimon canta alló de "cada moment es viu, amb la renúncia, d'altres moments, que no vindran mai més". I em sembla molt més suau i encertat. Quan escollim, per acció o per omissió, triem unes coses i n'abandonem unes altres. No ens podem multiplicar.

Tenia una tercera cita sobre el tema al cap, però m'ha fugit. La substituiré per aquesta última, de "Cien años de soledad": apártense vacas, que la vida es corta! I a viure.


P.S. Ara veig que la llista no és exhaustiva. Què hagués passat, per exemple, si quan la Sussana em va fer pujar al pis d'estudiants que comprtia amb dues noies que sí que han acabat essent amigues meves, per provar-se i ensenyar-me el top que s'acabava de comprar, enlloc de dir-li que li quedava molt bé, l'hagués ajudat a treure-se'l?     

Curiositats de l'aigua

Anuncio ja per endavant que, un servidor, fa servir la medicina tradicional per segons què (sóc de TONOPAN, jo) i l'homeopatia per a unes altres, diguem més a llarg termini.

No fa gaire dies escoltava, un cop més, alló de que les boletes homeopàtiques, ben analitzades, no porten res de res. I deu ser cert, evidentment.

Com també sembla que és cert que l'aigua, una cosa tan poc rebuscada, té unes propietats que ientìficament no se saben explicar.

L'exemple més clar és que l'aigua, quan es congela, s'expandeix, al contrari que la resta de líquids. Però es veu que n'hi ha d'altres. La cristal·lografia de l'aigua varia, segons diuen els científics, en funció, per exemple, de la música que sona en aquell moment.

No tinc ni idea de què hi ha de cert i què no, en tot plegat. Segons he trobat a internet (creu-t'ho), l'aigua (les propietats de...) és un dels quinze o vint dilemes científics pendents de resoldre hores d'ara.

Un servidor, de jove, va estudiar assignatues tan interessants, com les ampliaicons pertinents de química òrganica, bilogia molecular, química inorgànica, etc.

Com pot ser que ningú, en el caud e la ciènica que se suposa que és la Universitat, me'n digués res?

I, sobretot, com pot ser que hagi tornat a estar a 40ºC aquesta setmana?
  

Qüestions de trànsit

Per què els cotxes amb matrícula andorrana estan exempts dels límits de velocitat en aquest nostre pais?

Per què l'únic cotxe que circula pel carril del mig al Túnel de Valldvidrera duu les llums apagades?

Per què l'únic ciclista que avanço en tot el viatge, me l'he de trobar en un túnel, sense reflectors i quan estornudo?

Preguntes, aquestes, com tantes d'altres, sense resposta, suposo. 

Una lectora poc corrent

No. No és que jo tingui una lectora poc corrent (vaja, potser sí, però ho dubto, en el sentit que ara us explicaré).

És el títol d'un llibre, d'Alan Bennett. Un llibre que no arriba a les 100 pàgines, de bon empassar i que recomano per a moments no especialment complicats.

La lectora poc corrent en qüestió, és la reina d'Anglaterra. 

Des del meu modest punt de vista, el llibre té dos nivells d'interès. Un és l'aproximació al funcioanment d'una Institució com la Corona britànica, el paper que hi juguen determinats personatges, com funcionen algunes coses, etc. No tinc ni idea de si va així, però és força plausible, diria jo.

L'altre aspecte que m'interessa és, diguem-ne, el metaliterari. Sense arribar potser a grans conclusions, la Reina (vull dir Bennettt) es planteja diversos interrogants sobre la lectura. Per què llegim? Som o no iguals davant d'una lectura? Busquem alguna cosa quan llegim? Volem ser més cultes? Per a què? L'empatia és una qualitat que es desenvolupa amb la lectura? 

N'hi ha d'altres. Un d'interessant, per acabar, és: l'escriptura és el pas posterior natural a la lectura? 

Tot el llibre té un ritme i un cert sentit de l'humor que me l'han fet empassar amb molta facilitat i, ara que no estic per grans pensades, em smebla molt recomanable.

Estancat

Dimarts al matí vaig realitzar la protocolària visita mèdica anual de control. La metgessa em va preguntar que què tal, i davant la meva resposta, em va dir que estava "estancat". No vaig conetstar res, no es tracta de portar la contrària a l'autoritat, oi?, però més aviat vaig pensar que un servidor està estabilitzat i no estancat.

Quan tornava cap a casa, em vaig adonar de dos girs més sobre la qüestió. Un és que, qui està estancat, en tot cas, és el meu estat de salut, no jo; o sigui que diria que hi ha una certa confusió entre dues coses: l'individu i una de les seves parts.

Però després, encara vaig pensar que la metgessa en qüestió, em deu conèixer més del que em penso i deu saber que tinc el blog força abandonat, que no propsero gaire a la feina, que em veig superat per infinitat de petites foteses, etc.

O sigui que al final, li vaig acabar donant la raó. És el que en diem, la infal·libilitat dels experts!   

Això és el decreixement?

Ja fa una bona temporada que, de tant en tant, em poso el barret d'alternatiu i actuo conseqüentment. Això vol dir, per exemple, que he format part d'alguna coopeartiva de consum ecològic o que segueixo determinats debats o opinions que potser es podrien considerar "alternatives". 

Entre totes aquestes qüestions fa uns anys, tampoc gaires, que va sortir el debat de la necessitat imperiosa de decreixement, com a única forma de supervivència de la Humanitat, en general.

En aquells moments els debats eren diversos però, amanits amb salses diverses també, jo em vaig quedar amb una mena de consciència sobre els límits de les fonts d'energia tradicionals (posem el petroli, per exemple), o de la impossibilitat de mantenir a llarg termini, un món amb uns extrems tan contraposats en riquesa.

Un dels elements que no sabia gaire com "conjugar" en el món on vivim i amb el discurs del decreixement, era el que a mi em semblava una impossibilitat pràctica: com podíem estar sempre millorant, innovant i essent més eficients en tot plegat? En algun lloc hi havia d'haver un límit, pensava jo.

Hores d'ara el que em pregunto és si ja vivim en una època de decreixement, o no. Ja sé que el decreixment que es proposava en el seu moment tenia uns altres motius i uns altres funcionaments més generosos (vull dir, que no s'apostava per un decreixement perquè uns quants continuin enriquint-se encara una més, com semnla que passa ara).

Com que m'imagino que això és possiblement una qüestió de perspectiva, ja entenc que no hi haurà una resposta única al dilema. Però no m'importa, me'l continuo plantejant.

P.S Ara vé quan penso i escric, que potser fora més positiu parlar de pilotes d'or i aquestes coses que potser aixequen més la moral, oi?   

Idees per centrar-me

Tinc un fantàstic document de Word al PC que duu aquest, encara més, fantàstic títol: "idees per centrar-me".

Es tracta bàsicament d'una llista de bons propòsits que em serveix, d'una banda, per revisar què he aconseguit del que m'havia plantejat incialment, d'una altra, per replantejar segons quines meves orientacions dels següent mesos i afegir nous reptes a la llista i, per últim, per recordar-me a mi mateix, un cop de tant en tant, per on crec que hauria de mirar de portar la meva vida (ja se sap que tinc molt mala memòria).

Acabo d'editar, revisar i guardar-ne la dinovena versió, la qula cosa significa que, si tenim en compte que ho faig dos cops l'any, ja fa nou anys i mig que vaig treballant-me el document.

No és aquest el lloc per editar lla llista i cnomentar-la, però sí que és l'espai que trio per preguntar-me si no caldria, per a la propera revisió, que coincidirà amb els desè aniversari, ajustar el format del document amb uns objectius o línies d'actuació més mesurables, argumentar les prioritats, compartir la llista, etc.   

Com diu Raimon, "qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta".

Reflexions

Intento reflexionar sobre diverses coses amb la canalla que corre per casa esperant l'ordre de passar al llit..

I no me'n surto gaire, no cal dir-ho.

Després d'uns dies de desconnexió (el controlador de la pantalla s'havia sublevat i he acabat canviant la targeta gràfica), intento recuperar un cert ordre (i no puc).

Divago sobre Orestes i Electra (que s'ha de fer amb una mare que ha matat un pare que, segurament s'ho mereix), penso en la representació ministerial del col·lectiu de sociòlegs nacional (i respiro lentament i en profunditat), reviso les notes que he deixat al m`bil en les darreres setmanes ("necesidad de adscripción identitaria, Cultras 434, pàg 8, traçabilitat, etc., i no en trec aigua clara), penso en l'absurditat de la meva feina, com a mínim, en determinats moments (i recordo al poeta "vosaltres no sabeu que és carregar epxedients a l'Administració...").

Ja es veu que no tinc el dia, però pensava que era bo deixar un apunt aquí, niq ue sigui perquè d'aquí a un any, recordi per on passava (és una mica una broma de mal gust).    

Passen coses diferents

Amb la mitja taronja a ultramar per uns dies i la descendència a casa d'uns seus cosins, les coses es veuen diferents.

Concreto.

Deixo la progènie a casa dels seus cosins i vagarejo, en cotxe i sense cap mena de pressa, per Barcelona. Admiro la Sagrada Família il·luminada, el Passeig de Sant Joan, el TNC i l'Auditori, els contrastos de les llums dels cotxes i els semàfors de l'Av. Meridiana,...  Escolto el CD històric de Nawja Nimri i Carlos Jean que repeteix "I like to feel those roses on my skin...". Tinc la sensació de conduir i estar enregistrant una pel·lícula alhora.

Quan arribo a casa, surto a sopar al Viena perquè he aprofitat per quedar i avançar en la definició del nou blog de l'AMPA de l'escola de la nostra descendècnia. Tot i que l'especialista en blogs no es presenta a la cita/reunió/spoar, avanço en el disseny de continguts. I escolto, sense voler, la conversa de la taula del costat, on una mare educa els seus dos descendents, preadolescents, en la necessitat d'assegurar-se que la porta de l'ascensor queda ben tancada perquè hi ha veïns, gent d'edat avançada, que el necessiten. Em fa gràcia aquesta mena d'educació familiar-trasnmissió de valors, a la que jo encara no he arribat. 

I tanco aquest petit "bucle" recordant que jo també m'he hagut d'assegurar que havia deixat la porta de l'ascensor tancada a casa dels nebots. No sé si per una qüestió d''educació, responsabilitat o culpa.

No era ben bé wabi-sabi

Un parell de posts abans d'aquest, als comentaris, nimue m'introduia en el concepte del wabi-sabi, com una possibilitat per explicar-se, positivament, el meu post.

No hi he aprofundit massa (vull dir que no he passat de la Viquipèdia) però em sembla que, tot i que alguna cosa hi pot tenir a veure, no és ben bé això.

L'exemple és d'avui mateix. Una mica per sorpresa he dinat amb una amiga a qui, tot i mantenir el contacte per mail i algun cop per telèfon, fa gairebé mig any que no veia.

L'entrada no podia ser més optimista. De camí, a la ràdio del cotxe, han posat una cançó dels Amics de les Arts que diu, literalment, "Olelé, olalà, un shawarma amb tu és el millor que hi ha".

I sí i no. No hem fet un shawarma, naturalment, però com jo ja sabia, he reconfirmat que m'agrada estar amb ella, fins i tot em poso una mica nervioset abans. Però jo també sabia que les seves "imperfeccions", em distreurien. I no és que les hi busqui, és que me les passa per la cara, per dir-ho d'alguna manera.

Avui, potser perquè feia tant de temps que no ens veiem, perquè s'aproxima Nadal o perquè ens anem fent grans, m'ha semblat que es suavitzava una mica en algun moment.

En fi, que per no allargar-ho més, potser el wabi-sabi no explica prou bé aquest mena d'estat contradictori que em suggereix la Humanitat, en general, i un munt de persones, en particular.

Ara, que tots sabem que això no em passa només a mi, precisament.