Es cerca substituta de mare per a la propera setmana.
Horaris i honoraris a negociar.
Raó: aquí mateix.
8.10.08
4.10.08
Oficis
De tant en tant, "avaluem" el progrés del grandolàs de casa.
Ahir va respondre una mena de qüestionari sobre els oficis.
- I què fan els metges i les metegeses?
- Curen nens (resposta políticament incorrecta, però s'accepta)
- I els bombers?
- Apaguen focs.
- I els mestres i les mestres?
- Ensenyen els nens.
- I les secretaries?
- (Rumia) Guarden secrets (!)
- I les monges?
- No fan res.
Test superat.
Ahir va respondre una mena de qüestionari sobre els oficis.
- I què fan els metges i les metegeses?
- Curen nens (resposta políticament incorrecta, però s'accepta)
- I els bombers?
- Apaguen focs.
- I els mestres i les mestres?
- Ensenyen els nens.
- I les secretaries?
- (Rumia) Guarden secrets (!)
- I les monges?
- No fan res.
Test superat.
2.10.08
Autonomia musical?
Pujo cap al Berguedà amb "The boatmasn's call" de Nick Cave and the bad seeds de fons.
Baixo amb el "Black market music" de Placebo bastant més alt.
Des de Terrassa i fins a casa escolto el Let down i el No surprises de l'OK Computer dels Radiohead.
És un exemple de poca autonomia, pero molt aprofitada.
Baixo amb el "Black market music" de Placebo bastant més alt.
Des de Terrassa i fins a casa escolto el Let down i el No surprises de l'OK Computer dels Radiohead.
És un exemple de poca autonomia, pero molt aprofitada.
21.9.08
Últimes hores free
Gaudeixo de les últimes hores de llibertat abans no aparegui la família per la porta.
Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.
Per exemple:
- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.
- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).
- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.
- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.
- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).
Durant aquestes 48 últimes horetes, a part de descansar i cuidar-me el genoll esquerre, he aprofitat per fer algunes cosetes, sobretot amb (o a través de) l'ordinador.
Per exemple:
- M'he donat d'alta al flickr pro. Costa uns 25 EUR a l'any i em dona més joc. De moment, he pujat algunes fotos i he duplicat el número de sets. Per cert, m'he adonat que, darrerament, sobretot hi pujo fotos de l'àmbit familiar, amb la qual cosa, com que són restringides a les amistats, si no estàs autoritzat se n'hi veuen poques de noves. A qui li pugui inetressar de veure-les totes, que m'enviï un mail i ho arreglem.
- La càmera de fotos digital que tenim se'ns ha mig espatllat. Encara funciona, però no tanca bé i té diverses petites pegues. He decidit que el meu regal de llicenciatura serà una càmera nova. Busco una cosa que no sigui reflex, però que, si es dona el cas, també em permeti jugar. Pel que vist fins ara, m'inclino per una Nikon P80, tot i que, es veu que també té les seves pegues. Si algú em pot aconsellar, s'agrairà (no parlo de retribucions econòmiques, quedi clar).
- Finalment, he pogut posar en òrbita el blog del Tot Poesia 2008 (m'ha costat....). En fi, què us he de dir jo? Féu-hi un cop d'ull, si us vaga.
- També he contestat a la invitació de mar per accedir al facebook. No sé gaire què és això i encara menys per a què em pot servir o ho puc fer servir; però m'hi he entretingut una bona estona. Crec que té possibilitats.
- Amb l'estona que em queda, he d'acabar d'endreçar una mica la casa, he de edeinar i he d'avançar en la lectura de "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, un llibre relativament fàcil de pair, però que segurament pel meu desconeixement general del món, encara em sorprén, parèntesi en la lectura de la trilogia de Marías (totes aquestes comes les he posat en honor al mestre Marías, he).
18.9.08
Mini poupurri
1. Anuncio al grandolàs de casa que durant el mes d'octubre estarem una setmana sense mare. Espero una reacció més aviat desolada, inconformista, revolucionària. Em contesta: "Ja està bé, així podrem beure unes cerveses, i vi,....". Em sembla que no l'estic ben educant.
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
2. Aquest matí, mentre espero que la seva mare acabi d'instal·lar la petita de casa amb la seva mestra, observo com una altra mare s'aproxima cap a la porta de l'escola renyant al seu fill de dos anys que plora. Diu més o menys així: "I tu, que ets, un nen o una nena? Els nens no ploren...". Francament, pensava que això ja no anava per aquí.
3. Hi ha petits problemes tècnics amb el bloc, però hores d'ara ja hi hauria d'haver penjada la primera selecció del Tot Poesia 2008. Mireu-vos-ho. http://totpoesia2008.blogspot.com
15.9.08
Tot Poesia 2008
I ja ha arribat l'edició 2008 del Tot Poesia amb el blog corresponent.
"Activitat adreçada als centres educatius i a la població en general que s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.
Només cal que envieu les vostres creacions poètiques a teatre-auditori@santcugat.cat.
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat (revista local) i al blog http://totpoesia2008.blogspot.com/ al que podeu accedir, també, a través del web del Festival: http://www.poesia.santcugat.cat/ (quan estigui operatiu).
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Teatre i Poesia", dirigit per Oriol Broggi, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 d’octubre, a les 22 h.
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del 5 de setembre i fins al dimarts 14 d’octubre. És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail".
Animeu-vos a participar-hi!
"Activitat adreçada als centres educatius i a la població en general que s’ofereix en col·laboració amb el Tot Sant Cugat i sota la mirada poètica de Lluís Calvo, amb l’objectiu de fer-vos gaudir amb la creació de poemes propis sobre el tema que més us interessi.
Només cal que envieu les vostres creacions poètiques a teatre-auditori@santcugat.cat.
Els poemes triats seran publicats a l’apartat TOT PO-e-SI-@ del Tot Sant Cugat (revista local) i al blog http://totpoesia2008.blogspot.com/ al que podeu accedir, també, a través del web del Festival: http://www.poesia.santcugat.cat/ (quan estigui operatiu).
Cada autor seleccionat rebrà dues invitacions per a l’espectacle "Teatre i Poesia", dirigit per Oriol Broggi, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 d’octubre, a les 22 h.
Els poemes, de màxim 14 versos, es poden enviar, en català o en castellà, a partir del 5 de setembre i fins al dimarts 14 d’octubre. És imprescindible que tots els poemes vagin acompanyats de les dades següents: nom, edat, adreça, telèfon i e-mail".
Animeu-vos a participar-hi!
8.9.08
Marías (2a part)
Passo encara per la meitat del segon volum de "Tu rostro mañana" de Javier Marías, però ja fa dies que tinc el text d'aquest volum triat.
“Uno se conforma con lo que le va llegando y hasta bendice que le llegue aún algo o sobre todo alguien, por rebajadas versiones que sean de lo suprimido o interrumpido o de los añorados; es difícil, cuesta mucho suplir a las figuras perdidas de nuestra vida, y se va eligiendo poco o nada, se precisa un esfuerzo de convencimiento para cubrir las vacantes, y qué mal nos resignamos a que se reduzca el elenco sin el cual no nos soportamos ni apenas nos sostenemos, y aun así se reduce siempre si no morimos o si no muy rápido, no hace falta llegar a viejo ni tan siquiera a maduro, basta con tener a la espalda algún muerto querido o algún querido que dejó de serlo para convertirse en odiado u omitido nuestro, en nuestro aborrecido o borrado máximo, o con serlo nosotros de alguien que nos puso la proa o nos expulsó de su tiempo, nos apartó de su lado, y de pronto negó conocernos, un encogimiento de hombros al vernos mañana el rostro o al oír nuestro nombre que susurraban anteayer muy suavemente sus labios. Sin decírnoslo, sin formulárnoslo, percibimos esa dificultad enorme de reemplazamiento, así que a la vez nos prestamos todos a ocupar vicariamente los lugares vacíos que otros van asignándonos, porque comprendemos y participamos de ese mecanismo o movimiento sustitutorio universal continuo de la resignación y la mengua, o del capricho a veces, y que al ser de todos es el nuestro; y así aceptamos ser remedos, y vivir cada vez más rodeados de ellos.”
Podria dir en honor a una amiga amb certa vocació de suicida que es tracta d'un fragment més de realisme exacerbat.
A una altra amiga li podria preguntar si es tractava d'un avís abans d'hora o molt havent passat l'hora.
Ho deixo aquí. Continuo llegint, molt poc a poc, això sí.
“Uno se conforma con lo que le va llegando y hasta bendice que le llegue aún algo o sobre todo alguien, por rebajadas versiones que sean de lo suprimido o interrumpido o de los añorados; es difícil, cuesta mucho suplir a las figuras perdidas de nuestra vida, y se va eligiendo poco o nada, se precisa un esfuerzo de convencimiento para cubrir las vacantes, y qué mal nos resignamos a que se reduzca el elenco sin el cual no nos soportamos ni apenas nos sostenemos, y aun así se reduce siempre si no morimos o si no muy rápido, no hace falta llegar a viejo ni tan siquiera a maduro, basta con tener a la espalda algún muerto querido o algún querido que dejó de serlo para convertirse en odiado u omitido nuestro, en nuestro aborrecido o borrado máximo, o con serlo nosotros de alguien que nos puso la proa o nos expulsó de su tiempo, nos apartó de su lado, y de pronto negó conocernos, un encogimiento de hombros al vernos mañana el rostro o al oír nuestro nombre que susurraban anteayer muy suavemente sus labios. Sin decírnoslo, sin formulárnoslo, percibimos esa dificultad enorme de reemplazamiento, así que a la vez nos prestamos todos a ocupar vicariamente los lugares vacíos que otros van asignándonos, porque comprendemos y participamos de ese mecanismo o movimiento sustitutorio universal continuo de la resignación y la mengua, o del capricho a veces, y que al ser de todos es el nuestro; y así aceptamos ser remedos, y vivir cada vez más rodeados de ellos.”
Podria dir en honor a una amiga amb certa vocació de suicida que es tracta d'un fragment més de realisme exacerbat.
A una altra amiga li podria preguntar si es tractava d'un avís abans d'hora o molt havent passat l'hora.
Ho deixo aquí. Continuo llegint, molt poc a poc, això sí.
26.8.08
Marías (1a part)
Aquest estiu he començat a barallar-me amb la trilogia "Tu rostro mañana" de Javier Marías.
Del primer volum, n'he seleccionat dos fragments, però abans, la primera frase i l'última de la introducció (per dir-ho d'alguna manera, pàgines 11 i 20): "No debería uno contar nunca nada,..." i "No, yo no debería contar nunca nada, ni oír tampoco nunca nada". A continuació tres volums d'unes tres-centes cinquanta pàgines cadascun.
Primer fragment (pàgina 303): "Sabe cómo es ella en un aspecto, y que en ese tan crucial no habrá enmienda: mal lo tendrán quines la contraríen, pero no mejor quienes la complazcan ('Hay personas que simplemente resultan ser imposibles, y lo único sabio es paratarse de ellas y mantenerlas lejos, y no existir para ellas').
Segon fragment (pàgna 368): "Ya te he dicho que el mayor problema es que no solemos querer ver, no nos atrevemos.Casi nadie se atreve a mirar de veras, y menos aún a confesarse o contarse lo que ve de veras, porque a menudo no es grato lo que se contempla o vislumbra con esa mirada que no se engaña,.... Es así generalmente, tanto lo que se refiere a los otros como a uno mismo, y la mayoría necesita engañarse y ser un poco optimista para seguir viviendo con algo de confianza y calma, yo no sólo lo comprendo sino que a lo largo de mis numerosos días he echado eso muchísimo de menos, el sosiego y la confianza: es desagradable y áspero, vivir sabiendo y no esperando."
Ja he començar el segon volúm, però com a mínim de moment, m'abstinc de fer-ne cap altre comentari.
Del primer volum, n'he seleccionat dos fragments, però abans, la primera frase i l'última de la introducció (per dir-ho d'alguna manera, pàgines 11 i 20): "No debería uno contar nunca nada,..." i "No, yo no debería contar nunca nada, ni oír tampoco nunca nada". A continuació tres volums d'unes tres-centes cinquanta pàgines cadascun.
Primer fragment (pàgina 303): "Sabe cómo es ella en un aspecto, y que en ese tan crucial no habrá enmienda: mal lo tendrán quines la contraríen, pero no mejor quienes la complazcan ('Hay personas que simplemente resultan ser imposibles, y lo único sabio es paratarse de ellas y mantenerlas lejos, y no existir para ellas').
Segon fragment (pàgna 368): "Ya te he dicho que el mayor problema es que no solemos querer ver, no nos atrevemos.Casi nadie se atreve a mirar de veras, y menos aún a confesarse o contarse lo que ve de veras, porque a menudo no es grato lo que se contempla o vislumbra con esa mirada que no se engaña,.... Es así generalmente, tanto lo que se refiere a los otros como a uno mismo, y la mayoría necesita engañarse y ser un poco optimista para seguir viviendo con algo de confianza y calma, yo no sólo lo comprendo sino que a lo largo de mis numerosos días he echado eso muchísimo de menos, el sosiego y la confianza: es desagradable y áspero, vivir sabiendo y no esperando."
Ja he començar el segon volúm, però com a mínim de moment, m'abstinc de fer-ne cap altre comentari.
16.8.08
Dues desolacions rodoredianes
A mig camí entre el sud i el nord del país, passem per casa unes hores i gaudeixo de connexió.
D'una de les últimes lectures d'aquests dies, "Viatges i flors", de Mercè Rodoreda, he seleccionat dos fragments que són, per mi, paradigmes de desolació.
De "Viatge al poble de tota la pena":
"... La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrassven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir."
De "Flor disfressa":
"... Et diu a l'orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que t'envolta és ple d'engany. Només tu ets pur i altíssim. no hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que glateixes per ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i la flor. Quan ets ben seu, d'una estrebada es desarrela i desapareix. L'única manera de salvar-te'n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant."
Agraeixo a nimue lectora la seva "recomanació". Encara que jo he escollit aquests dos fragments perquè sóc així, em sembla una lectura molt recomanable. El llibre vessa màgia.
D'una de les últimes lectures d'aquests dies, "Viatges i flors", de Mercè Rodoreda, he seleccionat dos fragments que són, per mi, paradigmes de desolació.
De "Viatge al poble de tota la pena":
"... La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrassven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir."
De "Flor disfressa":
"... Et diu a l'orella que no hi ha ningú al món com tu i que tot el que t'envolta és ple d'engany. Només tu ets pur i altíssim. no hi ha res net. Tot és corcat: el germà, la dona, els amics. I cada nit et fa la mateixa. fins que ho detestes tot, fins que no pots viure sense ella, fins que glateixes per ella, fins que esdevens solitari amb la teva ànima i la flor. Quan ets ben seu, d'una estrebada es desarrela i desapareix. L'única manera de salvar-te'n és saber-la veure a temps i regar-la amb salfumant."
Agraeixo a nimue lectora la seva "recomanació". Encara que jo he escollit aquests dos fragments perquè sóc així, em sembla una lectura molt recomanable. El llibre vessa màgia.
3.8.08
La parada de l'autobús
Extret de "A ulls clucs", de Gianrico Carofiglio.
"Em vaig sentir trist i vell. Em vaig sentir com un individu que mira passar el temps; com un que mira els altres com canvien, bé o malament es fan grans i marxen. Prenen decisions. Mentre ell es queda sempre al mateix lloc, fent les mateixes coses i deixant que l'atzar decideixi per ell. Un que mira passar la vida."
D'adolescent vaig escriure un conte curt (l'he perdut, no feiem servir ordinadors aleshores) sobre una noia, i la tenia molt present específicament, que deixava "escapar la vida" perquè no acabava de decidir quin era l'autobús on havia de pujar de tots els que passàven davant la seva parada de l'autobús ("parada" tenia un doble sentit fàcil d'endevinar).
Diuen que la novel·la negra no és d'allò més profunda, que és de lectura fàcil, que utilitza tòpics, llocs comuns. Touché. Em sembla que, ara mateix, ja en tinc ben bé prou amb les superficialitats.
"Em vaig sentir trist i vell. Em vaig sentir com un individu que mira passar el temps; com un que mira els altres com canvien, bé o malament es fan grans i marxen. Prenen decisions. Mentre ell es queda sempre al mateix lloc, fent les mateixes coses i deixant que l'atzar decideixi per ell. Un que mira passar la vida."
D'adolescent vaig escriure un conte curt (l'he perdut, no feiem servir ordinadors aleshores) sobre una noia, i la tenia molt present específicament, que deixava "escapar la vida" perquè no acabava de decidir quin era l'autobús on havia de pujar de tots els que passàven davant la seva parada de l'autobús ("parada" tenia un doble sentit fàcil d'endevinar).
Diuen que la novel·la negra no és d'allò més profunda, que és de lectura fàcil, que utilitza tòpics, llocs comuns. Touché. Em sembla que, ara mateix, ja en tinc ben bé prou amb les superficialitats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)