De la descendència. El grandolàs de la casa (3 anyets i tres mesos) fa temps per començar P3 a l'escola de grans. Mentrestant és a un càmping de la costa amb dos dels seus cosins i els seus avis. Avui he parlat amb ell per telèfon. Quan he preguntat com s'ho estava passant, m'ha contestat que "bé, però va com va". Immediatament he reclamat la presència d'un adult al telèfon. La iaia m'ha tranquilitzat. Les coses van bé, però dissabte quan arribem nosaltres al càmping, penso torturar-lo fins que m'expliqui això de que "va com va".
Del Club de Lectura Virtual (CLV). M'he fet el propòsit de reenganxar-me a les lectures que proposa el CLV a partir del proper llibre, concretament "El metall impur" de Julià de Jòdar. No crec que llegeixi tots els llibres, i encara menys que participi als fòrums i als xats de cadscun d'ells, però ara que ja tinc la llista del curs, m'ha semblat que n'hi havia algun d'interessant i que jo encara tinc pendent. Facilito l'enllaç per si algú hi està inetressat/ada: http://www.clubdelectura.net/
De poesia. Ja hi ha data per la Nit de poesia que s'organitza dins del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Serà el dissabte 27 d'octubre al Teatre Auditori de Sant Cugat. Aquest any es comptarà amb la presència (i l'actuació) de Maria del Mar Bonet. El poeta d'honor és Josep Palau i Fabre (si es descuiden...). Com en els últims anys, estic darrere una iniciativa de divulgació poètica general. Estic preparant un blog per aquells dies. Ja us ho acabaré de comentar d'aquí a uns dies. En fi, als qui vingueu (i m'ho feu saber), us proposo d'anar a fer una cervesa després tot enganxant-nos a un afetrhours poètic que es farà per allà on jo treballo. Ja ho sabeu. Aneu reservant la data.
Dels estudis. El curs passat em va anar prou bé i vaig aprovar tres assignatures. L'esforç però va ser important i vaig decidir no estudiar a l'estiu. O sigui que aquest proper curs 2007/08 em queden dues assignatures per acabar la carrera. Concretament: "Técnicas avanzadas de investigación social" (el primer parcial és estadística i ja puc començar a buscar un/a professor/a de reforç) i "Sociología del conocimiento" (que pel títol sembla molt interessant, però quan l'any passat vaig intenatr aproximar-m'hi, em va costar horrors). En fi, desitgeu-me sort.
De la feina. Mal moment per parlar-ne. Tot està bastant complicadot. Millor en parlo un altre dia quan sàpiga més bé per on me n'he de sortir.
D'allò altre. Acabada la primera fase, aviat començarà la segona. Ànims, preciosa.
6.9.07
30.8.07
Lectures d'estiu: Montaigne.
Diuen que a l'estiu es llegeixen més clàssics. Potser serà per això que a començaments d'agost, al càmping (vacances I), vaig fer-me els "Assaigs" de Montaigne.
Els qui passeu per aquí de tant en tant, potser recordareu una primera incursió que vaig fer al text i de la que en vaig soritr una mica escaldat (el vaig trobar misògin, llunyà, amb un excès de batalletes i, fins i tot, mancat d'interès, segons com; però ja advertia que potser era un meu mal moment).
Doncs segurament havia estat això: un meu mal moment, perquè he de dir que el segon intent, lectura completa, ha estat molt més profitós. No seré jo qui aplaudeixi les seves constants cites i referències dels clàssics però, a banda del mèrit "d'inventar" un gènere literari, s'ha de reconèixer que una bona part dels "temes" als que Montaigne s'aproxima amb les seves disgressions, tenen encara un alt grau d'interès (per exemple, sobre la moderació, sobre l'atzar, sobre la comprensió, etc.).
Un Montaigne del segle XVI, hereu de l'Humanisme del Renaixement que, des del meu modest punt de vista, s'avança a l'Il·lustració del segle XVIII.
Com ja sabeu, dels textos que llegeixo i que trobo interessants, acostumo a facilitar-ne alguns breus fragments. Avui he escollit diverses frases i fragments del capítol XXXIX, "Sobre la soledat", que m'és un "tema" atractiu.
Vagi per endavant que no comparteixo fil per randa tot el que considera Montaigne i que algunes coses de les que diu (o com les diu) potser no són fàcils de col·locar, gairebé cincents anys més tard. En canvi, d'altres... Cadascú les triï a la seva conveniència.
"... que no hem nascut pel nostre interès particular, sinó per al bé públic,...."
"Crec doncs que la finalitat sempre és la mateixa: viure de forma agradable i còmoda. Però no sempre buquem bé el camí."
"... cal allunyar-se de les formes populars que hi ha dins nostre; cal segrestar-se i recuperar-se d'un mateix."
"És per això que cal retirar-la i replgar-la dins d'ella mateixa; aquesta és la vertadera soledat; en podem gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a part."
"Ara bé, ja que deicidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la nsotra felicitat depenga de nosaltres; desprenguem-nos de tots els lligams que ens uneixen als altres, aconseguim de nosaltres matexos poder viure sols, a gratcient i còmodament."
"Qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra verdadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos..."
"I perquè sé que poc importen les comoditats accesòries, no deixe de pregar Déu perquè em concedisca la meva petició sobirana: que em faça estar content de mi mateix i dels béns que de mi naixen."
"És possible fallar en la soledat com en la companyia."
L'obra de Montaigne és molt extensa (o a mi m'ho sembla). Aquest no és més que el primer dels tres vòlums de l'edició que Proa ha fet de la traducció de Vicent Alonso (altra cop, un text en "valencià"). Encara no sé si em faré els altres dos, però m'agradaria trobar el temps.
Els qui passeu per aquí de tant en tant, potser recordareu una primera incursió que vaig fer al text i de la que en vaig soritr una mica escaldat (el vaig trobar misògin, llunyà, amb un excès de batalletes i, fins i tot, mancat d'interès, segons com; però ja advertia que potser era un meu mal moment).
Doncs segurament havia estat això: un meu mal moment, perquè he de dir que el segon intent, lectura completa, ha estat molt més profitós. No seré jo qui aplaudeixi les seves constants cites i referències dels clàssics però, a banda del mèrit "d'inventar" un gènere literari, s'ha de reconèixer que una bona part dels "temes" als que Montaigne s'aproxima amb les seves disgressions, tenen encara un alt grau d'interès (per exemple, sobre la moderació, sobre l'atzar, sobre la comprensió, etc.).
Un Montaigne del segle XVI, hereu de l'Humanisme del Renaixement que, des del meu modest punt de vista, s'avança a l'Il·lustració del segle XVIII.
Com ja sabeu, dels textos que llegeixo i que trobo interessants, acostumo a facilitar-ne alguns breus fragments. Avui he escollit diverses frases i fragments del capítol XXXIX, "Sobre la soledat", que m'és un "tema" atractiu.
Vagi per endavant que no comparteixo fil per randa tot el que considera Montaigne i que algunes coses de les que diu (o com les diu) potser no són fàcils de col·locar, gairebé cincents anys més tard. En canvi, d'altres... Cadascú les triï a la seva conveniència.
"... que no hem nascut pel nostre interès particular, sinó per al bé públic,...."
"Crec doncs que la finalitat sempre és la mateixa: viure de forma agradable i còmoda. Però no sempre buquem bé el camí."
"... cal allunyar-se de les formes populars que hi ha dins nostre; cal segrestar-se i recuperar-se d'un mateix."
"És per això que cal retirar-la i replgar-la dins d'ella mateixa; aquesta és la vertadera soledat; en podem gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a part."
"Ara bé, ja que deicidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la nsotra felicitat depenga de nosaltres; desprenguem-nos de tots els lligams que ens uneixen als altres, aconseguim de nosaltres matexos poder viure sols, a gratcient i còmodament."
"Qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra verdadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos..."
"I perquè sé que poc importen les comoditats accesòries, no deixe de pregar Déu perquè em concedisca la meva petició sobirana: que em faça estar content de mi mateix i dels béns que de mi naixen."
"És possible fallar en la soledat com en la companyia."
L'obra de Montaigne és molt extensa (o a mi m'ho sembla). Aquest no és més que el primer dels tres vòlums de l'edició que Proa ha fet de la traducció de Vicent Alonso (altra cop, un text en "valencià"). Encara no sé si em faré els altres dos, però m'agradaria trobar el temps.
28.8.07
Vacances (i2)
Hem estat deu dies a Mallorca.
Hem passat per Valldemossa (maca la carretera i la Cartuja). Hem estat a Sòller i a Port de Sóller (i hem anat en trenet i hem menjat les gambes pròpies de la localitat). Hem pujat fins a Lluc (no és Montserrat, però Déu n'hi dó). Hem anat fins al cap de Formentor (es veia Menorca força bé). També hem passat per Alcúdia (les muralles i la vil·la roamana). Hem estat al Parc i a la platja del Parc Natural de Mondragó (quines onades...). Hem visitat les coves del Drach amb 1000 persones més alhora (de tants flashos de fotos no es veia gaire res). Hem vagarejat per les platges de Palma, és a dir l'Arenal, a partir de les sis de la tarda (abans no trobàbem lloc on jeure i feia massa sol per la descendència). També vam arribar-nos fins a Sant Elm, davant l'illa de Sa Dragonera (però plovia, aquell dia).
Ens estàvem a una casa de l'humil barri de Son Espanyolet, convidats per la cangur dels nostres xics que ha heretat una casona ben senzilla allà i que abans de mirar de vendre-la, volia anar-hi uns dies. Vam fer un parell de visites a persones conegudes de la meva compi; els primers més ben instal·lats, d'altres potser no tant. I fins i tot vam assistir a un sopar "en homenatge" a la meva compi amb una àmplia representació de la seva exfamília política, la qual cosa inclou exsogres (i jo allà ben simpàtic).
Tornem de l'illa deu dies més tard i em pregunto: més enllà de cap, tronc i quatre extremitats (és a dir: "la forma"), què comparteixo jo amb la resta de la humanitat? Em costa trobar cap similitud amb els milers de persones amb les que, en un moment o altre, hem coincidit. I ja sé que no sóc precisament gaire especial, però....
Hem passat per Valldemossa (maca la carretera i la Cartuja). Hem estat a Sòller i a Port de Sóller (i hem anat en trenet i hem menjat les gambes pròpies de la localitat). Hem pujat fins a Lluc (no és Montserrat, però Déu n'hi dó). Hem anat fins al cap de Formentor (es veia Menorca força bé). També hem passat per Alcúdia (les muralles i la vil·la roamana). Hem estat al Parc i a la platja del Parc Natural de Mondragó (quines onades...). Hem visitat les coves del Drach amb 1000 persones més alhora (de tants flashos de fotos no es veia gaire res). Hem vagarejat per les platges de Palma, és a dir l'Arenal, a partir de les sis de la tarda (abans no trobàbem lloc on jeure i feia massa sol per la descendència). També vam arribar-nos fins a Sant Elm, davant l'illa de Sa Dragonera (però plovia, aquell dia).
Ens estàvem a una casa de l'humil barri de Son Espanyolet, convidats per la cangur dels nostres xics que ha heretat una casona ben senzilla allà i que abans de mirar de vendre-la, volia anar-hi uns dies. Vam fer un parell de visites a persones conegudes de la meva compi; els primers més ben instal·lats, d'altres potser no tant. I fins i tot vam assistir a un sopar "en homenatge" a la meva compi amb una àmplia representació de la seva exfamília política, la qual cosa inclou exsogres (i jo allà ben simpàtic).
Tornem de l'illa deu dies més tard i em pregunto: més enllà de cap, tronc i quatre extremitats (és a dir: "la forma"), què comparteixo jo amb la resta de la humanitat? Em costa trobar cap similitud amb els milers de persones amb les que, en un moment o altre, hem coincidit. I ja sé que no sóc precisament gaire especial, però....
16.8.07
L'home manuscrit
Fa dies que tinc pendent aquest post/comentari. És a dir, aquest cop, no es tracta d'una crònica fresca del tot, amb el que pot tenir de bo i de no tant bo.
Però no m'agrada prendre gaire compromisos que no acompleixi; o sigui que m'hi poso, una mica en honor a l'anònima filòloga valenciana que em va deixar un comentari en un post anterior, on jo comentava que havia començat la lectura d'aquest llibre i que m'animava a fer-ne la ressenya.
I em refermo bastant en la meva opinió d'aleshores. El llibre de Manuel Baixauli em va sorprendre positivament. No m'és fàcil fer-ne una síntesi, però es podria dir que és una mena de trencaclosques (ho diuen al Culturas) que, a partir d'uns esdeveniments concrets en la vida del protagonista de la novel·la, la van conformant.
Elements que jo en destacaria.
Primer. A mi m'ha agrdat molt la prosa feta servir per l'autor.Per ser honest, la història, tot i que em va encuriosir incialment, més endavant va deixar-me d'interessar a nivell global (altra cosa són alguns dels fragments). En canvi, l'interés per la prosa, per la forma, l'he mantingut fins al final.
Segon. Digueu-me centralista, però m'agarda llegir, de tant en tant, autors que no utilitzen el català "central", més o menys estàndar. Baixauli és de Sueca, ha guanyat el Premi Mallorca 2006 i és un exemple de l'existència d'autors interessants més enllà de l'Ebre (he estat a punt d'esriure "el Llobregat", però tampoc era qüestió d'exagerar).
Tercer. D'alguna manera, aquest relat es podria considerar que té un punt de metaliterari. Si la idea és peguntar-se per què escrivim, per què ho fem com ho fem o fins a quin punt és real l'existencia del que s'ha escrit i del que no s'ha escrit; el text hi dona, en la meva opinió, unes quantes voltes.
Quart. Com pràcticament qualsevol text notable, hi surten un bon grapat de reflexions que van més enllà de la història pròpiament dita. Reflexions sobre la solitud, sobre la presa de decisions (allò, per exemple, de que cada moment es viu amb la renúnica d'altres moments que no vindran mai mes, Raimon), sobre les companyies que anem fent o trobant per la vida, etc. Un, sovint, s'hi pot reflectir, per bé o per mal, i això sempre interessa, encara que pugui fer una mica de mal.
Quan al principi deia que escriure amb un marge de temps enmig té també coses bones, em refreixo en aquest cas a l'article que va sortir publicat sobre aquest llibre al suplement cultural de la Vanguardia, Culturas, de l'1 d'agost. Si esteu interessats en "L'home manuscrit", consulteu-lo, encara que jo no en vaig acabar de treure l'aigua clara (tinc les meves limitacions).
Però no m'agrada prendre gaire compromisos que no acompleixi; o sigui que m'hi poso, una mica en honor a l'anònima filòloga valenciana que em va deixar un comentari en un post anterior, on jo comentava que havia començat la lectura d'aquest llibre i que m'animava a fer-ne la ressenya.
I em refermo bastant en la meva opinió d'aleshores. El llibre de Manuel Baixauli em va sorprendre positivament. No m'és fàcil fer-ne una síntesi, però es podria dir que és una mena de trencaclosques (ho diuen al Culturas) que, a partir d'uns esdeveniments concrets en la vida del protagonista de la novel·la, la van conformant.
Elements que jo en destacaria.
Primer. A mi m'ha agrdat molt la prosa feta servir per l'autor.Per ser honest, la història, tot i que em va encuriosir incialment, més endavant va deixar-me d'interessar a nivell global (altra cosa són alguns dels fragments). En canvi, l'interés per la prosa, per la forma, l'he mantingut fins al final.
Segon. Digueu-me centralista, però m'agarda llegir, de tant en tant, autors que no utilitzen el català "central", més o menys estàndar. Baixauli és de Sueca, ha guanyat el Premi Mallorca 2006 i és un exemple de l'existència d'autors interessants més enllà de l'Ebre (he estat a punt d'esriure "el Llobregat", però tampoc era qüestió d'exagerar).
Tercer. D'alguna manera, aquest relat es podria considerar que té un punt de metaliterari. Si la idea és peguntar-se per què escrivim, per què ho fem com ho fem o fins a quin punt és real l'existencia del que s'ha escrit i del que no s'ha escrit; el text hi dona, en la meva opinió, unes quantes voltes.
Quart. Com pràcticament qualsevol text notable, hi surten un bon grapat de reflexions que van més enllà de la història pròpiament dita. Reflexions sobre la solitud, sobre la presa de decisions (allò, per exemple, de que cada moment es viu amb la renúnica d'altres moments que no vindran mai mes, Raimon), sobre les companyies que anem fent o trobant per la vida, etc. Un, sovint, s'hi pot reflectir, per bé o per mal, i això sempre interessa, encara que pugui fer una mica de mal.
Quan al principi deia que escriure amb un marge de temps enmig té també coses bones, em refreixo en aquest cas a l'article que va sortir publicat sobre aquest llibre al suplement cultural de la Vanguardia, Culturas, de l'1 d'agost. Si esteu interessats en "L'home manuscrit", consulteu-lo, encara que jo no en vaig acabar de treure l'aigua clara (tinc les meves limitacions).
11.8.07
De matinada
Em passa relativament sovint això de despertar-me de matinada.
Ahir em vaig connectar i vaig llegir un post a cal pere/saragatona sobre el mestre Pla.
Encuriosit vaig fer una ullada a la nostra minibiblioteca. 9 Plas. 6 són llibrets editats pel diari "El Observador" l'any 1991. Pàgines selectes, en diuen. Vaig obrir el primer per fer-hi una ullada. Resulta que el segon fragment està dedicat a Adrià Gual (potser una de vosaltres ho podrà relacionar amb mi d'alguna manera). Llegeixo les impressions de Pla sobre Gual (cinc escasses pàgines). Com sempre, en la seva prosa brillant es barregen anècdotes, opinions i veritats com temples.
El seté Pla és una miscel·lània de narracions. Observo, divertit, que el vuité volúm de la prestatgeria és "El carrer estret", Ed. Destino, 1984 (aquells vermells), que és un dels llibres preferits al post en qüestió que acabava de llegir. El deixo per més endavant. De moment, en tinc prou i massa amb "El quadern gris".
Em queda un Pla a la pretatgeria. Però no és d'en Josep. És un Maurici, concretament "Dissabte a les fosques". Recordo que el vaig llegir ja fa un bon grapat d'anys i que em va agrdar força, tenint en compte que era un llibre d'aquests comprats completament a l'atzar. Em va recordar "El túnel" d'Ernesto Sábato (potser us sonara més). N'obro una pàgina a l'atzar, concretament la 70. Hi llegeixo:
Resum:
Hores dormides: 7,5 + 3 = 10,5
Hores de lectura: 1,5 + 2 = 3,5
Hores "perdudes": 1 + 1 + 0,5 + 1 + 0,5 = 4
Hores de feina: 1 + 0,5 = 1,5
Hores de vigília: 11.00 - 01.00 = 14
Màxima del dia:
"Només es perd el temps quan no es gaudeix."
No sé si hi estic masa d'acord. Estava jo massa espès per rumiar-hi ahir nit.
En canvi, em va sobrevenir un haikú:
De matinada,
vagarejo per casa.
Quin temps perdut.
O en versió més Papasseit:
Quin temps perdut.
Vagarejo per casa,
de matinada.
Crec que, en aquest cas, tampoc no importa gaire l'odre dels factors.
Ahir em vaig connectar i vaig llegir un post a cal pere/saragatona sobre el mestre Pla.
Encuriosit vaig fer una ullada a la nostra minibiblioteca. 9 Plas. 6 són llibrets editats pel diari "El Observador" l'any 1991. Pàgines selectes, en diuen. Vaig obrir el primer per fer-hi una ullada. Resulta que el segon fragment està dedicat a Adrià Gual (potser una de vosaltres ho podrà relacionar amb mi d'alguna manera). Llegeixo les impressions de Pla sobre Gual (cinc escasses pàgines). Com sempre, en la seva prosa brillant es barregen anècdotes, opinions i veritats com temples.
El seté Pla és una miscel·lània de narracions. Observo, divertit, que el vuité volúm de la prestatgeria és "El carrer estret", Ed. Destino, 1984 (aquells vermells), que és un dels llibres preferits al post en qüestió que acabava de llegir. El deixo per més endavant. De moment, en tinc prou i massa amb "El quadern gris".
Em queda un Pla a la pretatgeria. Però no és d'en Josep. És un Maurici, concretament "Dissabte a les fosques". Recordo que el vaig llegir ja fa un bon grapat d'anys i que em va agrdar força, tenint en compte que era un llibre d'aquests comprats completament a l'atzar. Em va recordar "El túnel" d'Ernesto Sábato (potser us sonara més). N'obro una pàgina a l'atzar, concretament la 70. Hi llegeixo:
Resum:
Hores dormides: 7,5 + 3 = 10,5
Hores de lectura: 1,5 + 2 = 3,5
Hores "perdudes": 1 + 1 + 0,5 + 1 + 0,5 = 4
Hores de feina: 1 + 0,5 = 1,5
Hores de vigília: 11.00 - 01.00 = 14
Màxima del dia:
"Només es perd el temps quan no es gaudeix."
No sé si hi estic masa d'acord. Estava jo massa espès per rumiar-hi ahir nit.
En canvi, em va sobrevenir un haikú:
De matinada,
vagarejo per casa.
Quin temps perdut.
O en versió més Papasseit:
Quin temps perdut.
Vagarejo per casa,
de matinada.
Crec que, en aquest cas, tampoc no importa gaire l'odre dels factors.
Això del flickr
Encara no tinc enllestit definitivament el meu projecte de flickr (és a dir, allò del com, el què, el perquè, i no sé quines coses més), però amb l'experiència que en porto, avanço que em sembla una eina interessant per expressar segons quines coses i que penso anar-la utilitzant i refinant durant aquest proper curs 2007/08.
De manera excepcional, avui hi he penjat una quatrilogia a partir d'una idea que em van suggerir pere (sol passar), la lluna (com d'habitud) i .... (ho deixo a la vostra imaginació).
Si us ve de gust, passeu pel meu flickr (enllaç a la llista de la columna de la dreta).
De manera excepcional, avui hi he penjat una quatrilogia a partir d'una idea que em van suggerir pere (sol passar), la lluna (com d'habitud) i .... (ho deixo a la vostra imaginació).
Si us ve de gust, passeu pel meu flickr (enllaç a la llista de la columna de la dreta).
(in)comunicació
Tants d'estius esperant una trucada teva, un missatge, una senyal; i ara, sobretot, espero que no tinguis res a dir-me (bona senyal).
31.7.07
De vacances...
No és cap referència a cap programa de tevetrés, la nostra. És el que fa moltíssima gent, nosaltres (la família) inclosos. Tres fragments.
Aquests dies llegeixo el "Quadern gris" de Pla. No ho faig d'una manera gaire endreçada. De moment vaig relliscant-hi, però tinc clar que d'aquí a uns dies m'hi agafaré per la data que em convingui. I anar fent. M'agrada. Vull dir que em sembla una prosa brillant. De fet, el Quadern gris figura que és un escrit de joventut, però polit per un Pla de seixanta anys. Hi trobo moltes gràcies, però potser m'hauria de fer una idea més general del perquè de tot plegat abans d'emetre judici (cosa que, ja sabeu, tampoc faré).
Som a un càmping a la Cerdanya (Grigri, tu ja saps on). Confirmo que el rotllo càmping no em va massa, però el petit s'hi està bé. Hi té cosinets una mica més grans, pot campar a la seva, té quatre llocs d'on penjar-se i fer cabrioles, etc. Els veïns no m'entusiasmen, les instal·lacions tampoc, però fa una mica de fresqueta al vespre i anem passant l'estona. Com que no sóc un home de gaire conversa he fet només una coneixença, Sara, de sis anys i mig. Tenim un nivell de conversa agradable.
Avui hem fet una excursió a veure llops. El millor de tot passar pel túnel de Puymorens (no sé ben bé com es diu). No tant pel túnel com per la noia que m'ha cobrat el peatge. Tant a l'anada com a la tornada m'ha dedicat tres paraules (bonjour, merci, au revoir) i n'he tingut ben bé prou per estimar-la una estonada. És que, no hem parlar gaire, però pronunciava el francés molt bé.
Abans no se m'acabi la connexió vaig a mirar si algun/a de vosaltres sou per aquí i heu escrit res.
Aquests dies llegeixo el "Quadern gris" de Pla. No ho faig d'una manera gaire endreçada. De moment vaig relliscant-hi, però tinc clar que d'aquí a uns dies m'hi agafaré per la data que em convingui. I anar fent. M'agrada. Vull dir que em sembla una prosa brillant. De fet, el Quadern gris figura que és un escrit de joventut, però polit per un Pla de seixanta anys. Hi trobo moltes gràcies, però potser m'hauria de fer una idea més general del perquè de tot plegat abans d'emetre judici (cosa que, ja sabeu, tampoc faré).
Som a un càmping a la Cerdanya (Grigri, tu ja saps on). Confirmo que el rotllo càmping no em va massa, però el petit s'hi està bé. Hi té cosinets una mica més grans, pot campar a la seva, té quatre llocs d'on penjar-se i fer cabrioles, etc. Els veïns no m'entusiasmen, les instal·lacions tampoc, però fa una mica de fresqueta al vespre i anem passant l'estona. Com que no sóc un home de gaire conversa he fet només una coneixença, Sara, de sis anys i mig. Tenim un nivell de conversa agradable.
Avui hem fet una excursió a veure llops. El millor de tot passar pel túnel de Puymorens (no sé ben bé com es diu). No tant pel túnel com per la noia que m'ha cobrat el peatge. Tant a l'anada com a la tornada m'ha dedicat tres paraules (bonjour, merci, au revoir) i n'he tingut ben bé prou per estimar-la una estonada. És que, no hem parlar gaire, però pronunciava el francés molt bé.
Abans no se m'acabi la connexió vaig a mirar si algun/a de vosaltres sou per aquí i heu escrit res.
19.7.07
Dijous matí
Dijous treballo a la tarda, la qual cosa em deixa el matí, especialment avui que la familia és a Bremen per uns dies, per fer tot de cosetes.
Em llevo, bloguejo una mica, em dutxo, vaig fins al centre, compro el "Quadern gris" de Josep Plà que aquest matí buscava a la nostra minibiblioteca i que, sorprenetment, no hi era. Esmorzo (no m'acabo el croissant, que no m'agrada gaire). I començo la llista d'encàrrecs. Demano que s'afanyin a venir a revisar l'aire condicionat que ja fa tres setmanes que esperem i les temperatures han pujat (no tinc gaire sort, el tècnic ja em trucarà quan em toqui). Vaig fins a una Caixa a revisar com està la cosa (i no està masa bé, on són els dinerons que jo em pensava que hi havia?). Em truca una amic (ara torno a Calders: "no eren amics en el gran sentit de la paraula, però passàven de l'esfera de simples coneguts"). He fet un segon café amb llet amb ell. Diu que està en fase "antisocial" i que no vindrà al sopar d'amigotes d'aquest vespre. Xerrem una bona estona. A continuació, vaig fins a una altra Caixa i, com a mínim aquí, les gestions estan al dia (per a qui em segueixi, finalment, hem aconseguir tancar un compte corrent de la meva mare!). Vaig fins a la ferreteria i hi compro mitja dotzena de bombetes de baix consum (i alt preu, tot s'ha de dir). Torno tranquil·lament cap al cotxe i, de camí, passo per una dependència municipal a saludar la noia que duu el bar de l'equipament, al company conserge i soluciono una petita coseta de feina que em tenia amoïnat. Agafo el cotxe i vaig cap a netejar-lo a un túnel de rentat on, després de molts anys i no gaires rentats, en toca un rentat gratuït (he escrit rentat tres vegades; u, perquè no ho veig normativament clar, i dos, pequè quedi clar que sóc net). Arribo a casa i col·loco les bombetes i, de pas, n'arreglo un parell que calia revisar. Em faig una orxata (sí, ja sé que les d'ampolla són una pena, però...). Se m'han fet quarts d'una i escric això.
Vaig fent cosetes, però et tinc ben present. Si tot va bé, tu estàs amb la cinquena. Duru!
P.S. Acabo de saber d'un petit ajornament. És igual. Duru!!!
Em llevo, bloguejo una mica, em dutxo, vaig fins al centre, compro el "Quadern gris" de Josep Plà que aquest matí buscava a la nostra minibiblioteca i que, sorprenetment, no hi era. Esmorzo (no m'acabo el croissant, que no m'agrada gaire). I començo la llista d'encàrrecs. Demano que s'afanyin a venir a revisar l'aire condicionat que ja fa tres setmanes que esperem i les temperatures han pujat (no tinc gaire sort, el tècnic ja em trucarà quan em toqui). Vaig fins a una Caixa a revisar com està la cosa (i no està masa bé, on són els dinerons que jo em pensava que hi havia?). Em truca una amic (ara torno a Calders: "no eren amics en el gran sentit de la paraula, però passàven de l'esfera de simples coneguts"). He fet un segon café amb llet amb ell. Diu que està en fase "antisocial" i que no vindrà al sopar d'amigotes d'aquest vespre. Xerrem una bona estona. A continuació, vaig fins a una altra Caixa i, com a mínim aquí, les gestions estan al dia (per a qui em segueixi, finalment, hem aconseguir tancar un compte corrent de la meva mare!). Vaig fins a la ferreteria i hi compro mitja dotzena de bombetes de baix consum (i alt preu, tot s'ha de dir). Torno tranquil·lament cap al cotxe i, de camí, passo per una dependència municipal a saludar la noia que duu el bar de l'equipament, al company conserge i soluciono una petita coseta de feina que em tenia amoïnat. Agafo el cotxe i vaig cap a netejar-lo a un túnel de rentat on, després de molts anys i no gaires rentats, en toca un rentat gratuït (he escrit rentat tres vegades; u, perquè no ho veig normativament clar, i dos, pequè quedi clar que sóc net). Arribo a casa i col·loco les bombetes i, de pas, n'arreglo un parell que calia revisar. Em faig una orxata (sí, ja sé que les d'ampolla són una pena, però...). Se m'han fet quarts d'una i escric això.
Vaig fent cosetes, però et tinc ben present. Si tot va bé, tu estàs amb la cinquena. Duru!
P.S. Acabo de saber d'un petit ajornament. És igual. Duru!!!
17.7.07
De bruixes
El vi i Nick Cave, m'han ajudat aquest vespre a fer un repàs, molt a l'atzar (o era a l'atzur?), no gens exhaustiu a una lectura pendent: "Bruixa de dol".
Per exemple, i més enllà de la divisa:
Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
M'he emborratxat de solitud.
Pujaré la tristesa dalt de les golfes
....
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell.
El cant a Salvat-Papasseit m'és evident a un munt de poemes.
pere, disculpa'm, si no he estat massa encertat.
Per exemple, i més enllà de la divisa:
Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
M'he emborratxat de solitud.
Pujaré la tristesa dalt de les golfes
....
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell.
El cant a Salvat-Papasseit m'és evident a un munt de poemes.
pere, disculpa'm, si no he estat massa encertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)